20

Ella mateixa li va obrir la porta, i en Ventura, ja amb la gorra entre les mans, va fer tots els possibles per no canviar de cara.

L’Alícia Bertran no semblava una esposa, i menys l’esposa d’un encarregat; i encara menys l’esposa d’algú que es veiés confinat a la colònia per treballar a Güell i Cia.

Era tan alta com ell, proporcionada, esvelta i plena de rodoneses sublims que la castedat de la roba no amagava ni dissimulava. Ja no era jove, però es mantenia a la plenitud, com si el temps i la natura la respectessin més que a d’altres mortals. A Barcelona, amb la roba adequada, hauria pogut passar per una dama, i en certs ambients, també amb una altra mena de vestimenta, per una cantant, una artista. Sota la roba, en Ventura hi va intuir un cos igual o fins i tot superior al de la Montse, la seva troballa per les festes de la Mercè: pits ferms, malucs forts, cuixes suaus, ventre de seda. Però el que es podia imaginar sota la roba era una il·lusió; la cara, no. Amb els cabells recollits en un monyo perfecte, el rostre de la dona de l’encarregat era d’una serenitat sublim, gairebé marmòria: els ulls, penetrants; el nas, una mica gros, però centrat harmònicament damunt d’uns llavis intensos, amb les comissures encorbades cap amunt; un equilibri que en certa manera semblava cristal·lí, però en canvi s’endevinava fort i mesurat.

El primer que es va preguntar va ser com una dona com aquella podia estar casada amb un home com l’encarregat.

Potser sí que havia sigut boxejador, no massa anys enrere, quan havia aconseguit seduir-la.

—La senyora Bertran? —se’n va voler assegurar.

—Sí.

—M’envia el seu marit, per donar-li un cop de mà.

—Val més que siguin dos —el somriure encara l’acabà de desarmar: no havia vist unes dents tan perfectes en sa vida—. Passi, sisplau.

Va passar pel seu costat i l’olorà sense que se n’adonés. Va ser una glopada d’aire fresc. Instintivament, altre cop, pensà en la Montse; la segona vegada havia sigut millor que la primera: s’havia alegrat de veure’l; una puta alegrant-se d’un retorn anunciat. Després, junts, havien tocat el cel amb les mans.

Tot tenia un altre sentit, des d’aquella segona escapada a Barcelona.

«Sóc la teva puta», li havia dit. «Des d’ara no estaràs amb cap altra, o et mato».

Mirà l’Alícia Bertran: va veure la Montse.

Quan la dona de l’encarregat parlà, va tornar a ser ella, i s’oblidà de la puta.

—No sé si li ha dit que hi ha força feina.

—No, no m’ho ha dit.

—Ho veu?

Hi havia mobles pel mig, portes fora de les frontisses, trastos…; tot plegat era el producte d’un trasllat, i encara estava tot per distribuir. I també hi havia eines damunt d’una taula: un martell, claus, una serra, un tornavís.

—Primer haurà de col·locar les portes. Algunes s’han de serrar per baix. Si necessita ajuda…

—No ho crec pas, senyora, però si calgués ja l’avisaria.

No hi havia cap rastre de fills; res denotava la presència d’altres persones a la casa a banda d’ella i del seu marit. En Ventura va deixar la gorra damunt d’una cadira i s’arromangà la camisa; ja feia temps que li anava petita: se li enganxava a la pell, al pit, a la figura masculina. Notà la mirada de la dona i va sentir la veu de la Montse al cervell:

«Ets tot un home, maco; una escultura feta de carn. Què hi fas, en una fàbrica?».

—Com es diu?

—Ventura, senyora, per servir-la.

L’Alícia Bertran li va somriure per darrera vegada abans de deixar-lo sol enmig d’aquell petit caos.