130

No l’atrapà fins a l’habitació, i llavors en Ventura ja tenia la roba a les mans.

La seva roba.

«El dia que me’n vagi, no m’enduré res més».

El dia.

La Beatriu tancà la porta i es recolzà a la fusta. Tremolava i estava molt pàl·lida, més del que recordava haver-l’hi vist mai. Per aquesta raó va intentar no naufragar en la seva mirada.

Començà a despullar-se.

—Sisplau, no —va suplicar ella.

—Em sap greu.

—No em deixis sola, ara.

Va ser un sospir; un indici de resistència inexistent. L’esquinç emocional l’enfonsà una mica més. Semblava a punt de caure de genolls; la seva última dignitat la va mantenir ferma.

—Me n’he d’anar.

—Pel que ha dit el meu cunyat?

—No; ja saps que no és per ell: igualment ja venia a buscar la meva roba i a acomiadar-me.

—No ho entenc.

—Jo sóc un d’ells —assenyalà cap al carrer mentre es posava la camisa—. Pertanyo al seu món.

—Tu tens el teu propi món, Ventura…

—Llavors li he de ser fidel.

—Queda’t i lluita des d’aquí: ho pots fer. Ja et vaig dir…

—Beatriu… —la tallà.

—No, no… —va moure el cap d’una banda a l’altra—. Dóna’m una raó que pugui creure i entendre; digue’m per què…

—Perquè el meu germà està lluitant a les barricades mentre l’altre ho fa a Melilla; perquè he d’ocupar-me d’algú inesperat que necessita créixer en un món millor; perquè he de trobar dues persones enmig d’aquest caos: una per matar-la i l’altra per demanar-li ajuda; i perquè he de decidir una cosa molt important si aquesta última està disposada a fer-ho. Per això, Beatriu: et semblen prou raons?

—Me les puc creure, però no les entenc.

En Ventura es posava els pantalons; s’ajupí per calçar-se. La gorra l’esperava sobre el llit; ella va saber que quan l’agafés s’hauria acabat tot: el símbol final.

La Beatriu aconseguí moure’s.

Abandonà la porta i caminà cap a ell. La mirada era cristal·lina, tan vidriosa com un feix de llum travessant un prisma. En Ventura va veure com s’acostava i va saber que rarament trobaria una dona com ella: una veritable còmplice.

Tot i que ara, amb cada pas, envellia un any.

Es va aixecar i va deixar que l’abracés. La va correspondre. L’abraçada, la tendresa, la força de la seva esgarrifança, el petó als cabells primer i als llavis després, en alçar ella el rostre buscant aquell contacte. L’acaronà amb la mà dreta i li va dir:

—Ets el millor que m’ha passat.

—Però no és pas prou.

—Sí, que ho ha sigut.

—Ventura, mai t’he suplicat…

—Doncs no ho facis ara.

—Què hi fa?

—Et vull recordar així.

Tornà a besar-la, amb força, abans d’enretirar-la a poc a poc, amb suavitat, vencent-ne la resistència final davant l’inevitable.

Hi va perdre el contacte.

Agafà la gorra.

I mentre caminava cap a la porta, mirant de no girar el cap, va sentir la veu de la Beatriu que entonava aquell comiat tan ple de promeses:

—Seré aquí: sempre hi seré.