49
La va trobar fent el llit en lloc de la Isabel. La Carolina no s’adonà de la seva presència a la porta. Va veure com allisava el llençol, com estovava el coixí i com després li plegava uns pantalons.
La camisa la va olorar.
Amb avidesa, inundant-se’n, enterrant-hi el rostre mentre l’agafava amb totes dues mans.
Una imatge poderosa, tèrbola i carregada de signes.
En Ventura va recular un parell de passes, fins a mig passadís. Un cop allà, es posà a xiular per fer notar la seva presència. Quan tornà a treure el cap a la seva habitació, la Carolina va repetir el gest d’allisar-li el llençol, fingint una rutina que no sentia.
—Hola —va dir ell—. Que li passa res, a la Isabel?
—No es trobava gaire bé; li he dit que ja me n’ocuparia jo, de les habitacions.
—Hauria de menjar més: està una mica prima. I sortir, que es passa el dia a casa.
—No té ningú, per sortir —acabà la feina i es plegà de braços al mig de la petita habitació.
La camisa que havia olorat era al respatller de la cadira, on l’acabava de deixar precipitadament.
—Que en saps res, del teu germà?
—No, per què?
—Per res.
—Espera, espera: què passa, amb l’Esteve?
—No ho vas veure, com es miraven, la Isabel i ell?
—No.
—Doncs ets cec.
—Vaja, la teva germana es torna vermella amb qualsevol. Si és això…
—Tampoc et va preguntar res, l’Esteve, després?
Ho havia fet? Sí, se’n recordava: molt de passada i cap al final, quan marxava cap a la colònia. Van parlar d’elles dues, de l’orxata que havien pres, de si…
—Vaja, vaja… —va somriure.
—Ara no et fiquis de peus a la galleda, eh?
—Tranquil·la. L’Esteve és un bon noi: el millor.
—I tu?
Li va semblar combativa com poques vegades la recordava, amb ganes de barallar-se, cos a cos. Allà dreta, amb els braços plegats al pit, furiosa, encara estava més guapa, i també era més dona. Li sobrava un caràcter que a vegades amagava darrere la feminitat, atrapada per les circumstàncies, a l’ombra d’un món d’homes amb les regles molt marcades.
—Què passa, amb mi?
—Això dic jo —el provocà—: ja no sé si ets aquí o no.
—És clar, que sóc aquí.
—Però no pas amb mi.
En Ventura li penetrà els ulls. Va seguir la rodonesa del seu rostre, la carnositat dels llavis, dels cabells, amb una grenya que li queia pel costat dret, l’agitació del pit que pujava i baixava després de manifestar-li aquell sentiment. A vegades se la imaginava nua, per comparar-la amb la Montse. Mai no tindria la rotunditat de la seva bagassa, ni seria tan guapa; però valia.
Era tota una dona.
Acabà d’entrar a l’habitació i va tancar la porta rere seu.
—Què fas? —vacil·là ella.
En Ventura va assenyalar el llit.
—Fica’t al llit amb mi.
—Que ets boig?
—No ho faries?
La pausa va ser breu, però perceptible. Igual que el dubte.
—No.
En Ventura li acaronà la galta. La Carolina s’esgarrifà. A ell se li accentuà el somriure, i també aquella mirada de tendresa indefinible.
—T’hauries de buscar un bon home —li va dir.
—I si ja l’he trobat?
—No: jo no ho sóc pas, un bon home —manifestà a poc a poc, omplint-se amb cada paraula perquè ella pogués percebre la veritat—. Ni tan sols sé…
—Què és, el que no saps?
—Res. És igual.
Ja no l’acaronava, i va ser ella la que es va trencar, sense resistir-ho, i l’abraçà mentre li recolzava el cap al pit.
En Ventura no va fer res.
—Per què t’estimo tant? —xiuxiuejà la Carolina al caire de la desesperació.
—Per avorriment.
—Tu no ho has sigut mai, d’avorrit.
—Llavors és perquè ets boja, perquè els dolents sempre som més excitants que els bons, i perquè en el fons potser tu tampoc vols la normalitat, encara que tard o d’hora l’acabis acceptant.
—Tu no ets dolent —el va mirar amb un afecte esgotat.
—No siguis cega.
—A vegades em fas por —es posà de puntetes i el besà a la boca, però sense passió, com si ho hagués fet a la galta.
—No, tu me’n fas a mi —va dir ell—, perquè si algun dia m’arribo a casar i tu estàs lliure, ho faré amb tu.
—Saps que mai et lligaràs a res ni a ningú.
Tornà a recolzar el cap al pit d’en Ventura, submisa, i llavors sí: salvant a poc a poc l’enorme distància, ell la va abraçar.