58

La Carolina se li acostà abans de posar-se a dormir. Amb el llum de petroli a la mà, la imatge era espectral, amb els angles facials molt marcats i una infinitat d’ombres deixant camins i empremtes de cap a cap de la pell. La Isabel, embotida en una llarga combinació, va esperar que parlés sense arribar a ficar-se al llit.

—T’he vist abans, amb l’Esteve.

—Sí.

—Te l’ha comprat ell, aquesta rosa?

—Sí.

—Se t’ha declarat?

—No!, què dius? —s’alarmà.

—T’ha comprat una rosa —va manifestar la seva germana gran—. Ja és alguna cosa.

—Estàvem passejant i prou. M’ha preguntat si podia, i li he dit que sí: m’ha fet molta il·lusió.

La Carolina va deixar el llum de petroli a la tauleta de nit. Es va asseure al llit de la Isabel. Ella ho va fer al seu costat.

Quan eren petites dormien juntes, s’abraçaven. La Carolina la protegia dels monstres, l’acaronava, li parlava del Príncep de la Llum, que cada nit guanyava la batalla a la foscor i regnava durant tot un dia abans de tornar a perdre la brillantor, perquè, quan es ponia el sol, s’oblidava del món per somiar en la seva dama.

La Isabel sabia que donaria l’ànima per veure-la feliç, sobretot ara, que veia com s’enfonsava cada cop més, aferrada a una esperança que se li esvaïa.

—Tens sort: l’Esteve és un bon home.

—Ja ho sé.

—No s’assembla al seu germà.

—En algunes coses, sí.

—En l’essencial, no: l’Esteve és transparent; en Ventura, mai no saps què pensa.

—Parla amb ell.

—Ja ho vaig fer.

—Quan? —la Isabel va obrir més els ulls.

—Fa temps —es mirà les mans castigades per la feina—. Em va dir que em mereixia alguna cosa més.

—Això, et va dir?

—Sí —va admetre la Carolina, gairebé sense veu.

—Les persones canvien.

—Ell no.

—Què faràs?

—Què vols que faci? —els ulls li van emetre dos centelleigs, però no cedí al seu impuls: va dominar aquella emoció.

—Em sap greu, Carolina —l’abraçà i li va fer un petó a la galta.

Es van quedar així uns segons. La seva germana va mantenir l’equilibri. Va ser gairebé una eternitat més tard quan la seva veu emergí entre aquella abraçada càlida i fraterna per dir:

—Si estàs enamorada de l’Esteve, no el deixis escapar, no ho permetis: va donar la pell per un company, i donarà tot el seu amor, i fins i tot la vida, per tu i per allò pel que sap que val la pena lluitar.