82

Va sortir al carrer sense canviar-se de roba, en mànigues de camisa. No s’aturà a la porta de Manufactures Ferrer. Quan en Miquelet el va veure aparèixer vacil·là un instant, com si hagués d’arrencar a córrer. Va decidir romandre immòbil i esperar-lo a l’altra vorera.

En Ventura travessà fins a l’altra banda d’Aribau, a poc a poc, escrutant el rostre i la imatge del seu company a la colònia Güell. Havia dubtat entre ignorar-lo o fer el que estava fent, però descobrir-lo allà, gens casualment ateses les circumstàncies, i saber que rondava Manufactures Ferrer amb la seva presència inquietant, no li agradava gens. La decisió de sortir a trobar-lo era l’única raonable.

Va arribar fins on era, i aparentà una calma que estava lluny de sentir.

—Com m’has trobat? —li va disparar a boca de canó.

—Has deixat el barri, però la gent parla, ja ho saps —en Miquelet va mantenir la tensió.

—Què vols?

—Vius bé: has prosperat —dirigí la mirada cap a l’edifici.

—Miquelet: què vols? —va repetir en Ventura.

—Res, home —fingí indiferència plegant els llavis—. M’alegra, que els amics pugin, però no deixa de ser curiós.

—Què és, el que et sembla curiós?

—Abans posaves bombes i ara ja gairebé ets un d’ells.

—Vaig posar una bomba: em vaig equivocar —lluitava contra ell mateix per semblar desapassionat—. També vaig impedir que el meu germà et matés: recorda-ho. I ara digue’m què vols d’una vegada, que tinc feina i sé que això no és casualitat ni una visita de cortesia.

—El moviment necessita fons.

—Quin moviment? Tu i l’Eusebi?

—Va, home… —en Miquelet va fer una ganyota de disgust—. Ara et sobren, els diners…

—No et donaré res.

—Escolta, Ventura…

—No, escolta’m tu —el tallà—: s’ha acabat, ho entens? S’ha acabat. No sé qui les posa, les bombes d’aquests últims mesos, si hi tens res a veure o només ets part de tota la bogeria que ens envolta, però fes-me un favor: oblida’t de mi, desapareix de la meva vida.

—Què faràs: denunciar-me a mister Arrow?

Charles Arrow era el detectiu anglès que el juliol de feia dos anys, el 1907, havia arribat a Barcelona, contractat per l’Ajuntament i la Diputació, per dirigir una policia privada que posés fi als atemptats. El seu nom encara era sinònim de burla: tot just feia unes setmanes, el 22 d’abril d’aquell mateix 1909, que els bancs havien donat al cap de policia 50.000 pessetes perquè descobrís els autors dels mateixos atemptats. Així doncs, no havia canviat res.

—Ventura —sospirà en Miquelet—: se’n prepara una de grossa. Ja ho saps, l’ambient és calent, molt calent. D’aquí a uns dies s’embarcaran tots aquests desgraciats que se n’aniran a matar moros i a fer-se matar. Tot és a punt: decidit. I la gent sortirà al carrer. És el moment d’actuar! Ja ho va dir, Lerroux, fa tres anys: és hora de destruir-ho tot, de no aturar-se davant dels sepulcres ni dels altars, d’aixecar el vel de les novícies i convertir-les en mares!

—En Lerroux és un somiador, no pas un anarquista.

—La revolució no és cap somni.

—Vés-te’n, Miquelet.

—No siguis imbècil —s’hi va resistir amb ira—. S’ha de fer saltar tot enlaire!

—I matar innocents?

—Sempre hi ha accidents! Però l’important és…!

—Toca el dos i deixa’m en pau, eh? —li tallà l’exaltació.

—Què passa: que vas de senyoret, ara?

—Oblida les bombes —i ja anava a fer mitja volta per tornar a Manufactures Ferrer.

—Que vols que li digui a la teva estimada que ets un anarquista?

En Miquelet esperava la seva reacció, estava en guàrdia, però va ser més ràpida i furiosa del que havia pogut calcular: tot i el seu moviment evasiu, el cop de puny d’en Ventura se li va estrellar a la cara i li va fer cruixir el nas i la mandíbula, sense arribar a trencar-li el primer; l’agredit ensopegà cap enrere i va caure a terra.

No va fer falta rematar l’acció amb un segon cop.

—Te’n penediràs! —l’amenaçà en Miquelet.

En Ventura només el va mirar, fixament.

—Prova-ho —va dir amb el to més àton que li va sortir.