41

Les festes nadalenques havien omplert la ciutat d’una activitat febril, i amb ella, l’abisme de les desigualtats es manifestava de manera molt més contundent. Els rics es feien notar més, i els pobres també; entre els dos extrems hi fluctuava una marea humana que es refugiava en la pau de les dates i en l’estabilitat pròxima que poguessin gaudir. La situació política estava més calmada que un any enrere, quan l’1 de desembre s’havien suspès les garanties constitucionals. També feia un any, l’hi havia explicat el senyor Galve, que els militars havien assaltat la redacció del Cu-cut! com a represàlia per un acudit del dibuixant Junceda, i el 2 de desembre se suspenia l’edició de la petita revista, com també la de La Veu de Catalunya, quatre dies després. A La Tralla, encara més catalanista i radical, li havien imposat una multa de cinc-centes pessetes. La impremta del carrer Avinyó s’havia quedat durant un quant temps sense el millor dels seus clients, fins que la situació s’havia normalitzat altre cop i s’havia recuperat la publicació per a la vida pública.

Semblava que l’aniversari portés males vibracions a en Mariano Galve.

—Per Nadal la gent només pensa a comprar menjar; sempre són mals dies: no hi ha feina —es lamentava l’impressor des de mig novembre.

En Ventura se’n sentia contagiat. I amb el pitjor humor.

—No t’ha agradat? —la Carolina se li penjà del braç sense cap prevenció.

—Sí, molt.

—Llavors, què et passa?

Sortien del cinematògraf. Ella encara tenia els ulls humits: una de les pel·lícules exhibides, un drama ple d’intensitat, l’havia fet plorar amb un sentiment generós, No sabia si dir-l’hi o no.

—No passa res.

—Va… —el sacsejà lleugerament per captar-ne l’atenció—. Ja ho hem discutit abans: un altre dia pagaràs tu. No siguis burro; si avui hagués tocat la banda municipal a la Ciutadella ens hauria sortit de franc. Que et vols quedar a la teva habitació, sol, cada vegada que vagin mal dades? Em venia de gust sortir i no ho volia fer sola.

—Hi ha la Isabel.

—A vegades et donaria una bufetada!

—Carolina, no en tinc ni per a agulles de cap, i si en poc temps no guanyo una mica més del que guanyo ara… Diu el senyor Galve que serà aviat, però vés a saber què passarà… Jo no m’ho puc ni imaginar: ja fa prou la teva tia, i tu mateixa; què més voldria, jo, que convidar-te, i a un bon sopar de duro al Continental! O dur-te al frontó, a l’hipòdrom, als toros…

—Au, vinga, deixa-ho córrer —es va eixugar les restes de les llàgrimes cinematogràfiques i continuà caminant, agafada del seu braç amb tota la determinació.

El vidre d’un aparador els va tornar la imatge.

Ella destil·lava orgull, amb ell al costat.

Van caminar en silenci fins a Ferran i van agafar Avinyó cap avall, sense pressa. Es van encreuar amb altres parelles; algunes portaven espelma. En un parell de portes es dibuixaven les siluetes dels que la feien petar o es feien la cort, seguint el ritual establert. A en Ventura li van semblar irreals.

A l’alçada d’Escudellers, ell s’aturà.

—Em penso que me n’aniré una estona a la taverna —va dir.

—No véns amb mi?

—Vols que t’acompanyi fins a casa?

—No ho deia només per això —no li amagà el seu malestar—. Pensava que podíem jugar a alguna cosa: a la manilla… O anar a escoltar l’aplec de sardanes de la catedral i ballar, no ho sé… I per què hi has d’anar, a la taverna?

—Si vull prendre res, m’ho fien.

La Carolina sospirà incòmoda; després va fer el gest de treure la bossa.

—No —l’aturà ell.

—Només val un cèntim, un vi.

—No.

Els seus ulls van establir una breu pugna: resistents, els d’ell; entregats fins a la rendició, els d’ella. Va ser com si s’ensorrés alguna cosa dins seu.

—Et puc preguntar una cosa?

—És clar —va dir en Ventura.

—T’agrado?

Només ho va haver de meditar un segon, el temps just per trobar les paraules adequades.

—Molt —assentí—, massa. Per això m’estimo més anar amb compte i no espatllar les coses.

—Què has d’espatllar? —es va mostrar desconcertada.

—Vivim davant per davant, i no vull que la teva mare o la teva tia em matin.

Ara la Carolina arribà a mostrar un somriure tènue.

—Covard.

—Jo no sóc com aquest.

Assenyalà un home de la seva edat si fa o no fa, que parlava a crits, desvergonyit i groller, mal vestit i amb barba de dos tres dies. Dues dones joves abaixaven la vista al seu pas com a rèplica muda a la seva barra per adreçar-s’hi. Alguns passants li llançaven mirades de repulsa.

—Ja ho sé, que no ets així, que ets diferent…

—Jo no sóc diferent.

—És el Nadal? Són les festes? —la Carolina plegà els braços i inclinà el cap—. A moltes persones no els agraden, els deprimeixen. Al cap i a la fi, és el teu primer Nadal fora de casa.

—No sóc pas lluny, de casa. Hi vaig passar la nit de Nadal.

—Ja saps què vull dir.

En Ventura mirà amunt i avall del carrer. La seva habitació i el pis de la seva companya quedaven molt a prop, al carrer d’en Carabassa. Potser no hi hauria ningú a cap dels dos pisos. I va saber que allò no era bo, sobretot per a ell. Seguint per Escudellers arribaria a la plaça del Teatre en cinc minuts, i en deu més…

—Ja en parlarem demà —s’acomiadà de la Carolina.

No li va deixar temps per a res més: el primer pas l’allunyà d’ella físicament; el segon ho va fer anímicament.