65

El trasllat al pis del carrer d’en Serra ni tan sols va ser complicat. No tenien res: la roba i poca cosa més. Cap objecte. Cap ornament. Cap quadre. El pis hauria quedat desangelat si no hagués estat per la Isabel, que havia trobat la manera d’omplir una mica les parets i els mobles que havien comprat en uns encants, al costat del Born: dos llits, dues còmodes, un aparador, una taula i quatre cadires. L’Araceli i en Vicenç els havien de visitar el diumenge vinent. La seva mare, potser més endavant.

Aquella primera nit, sols, com si fos tota una celebració, havien brindat amb un got de vi i s’havien assegut davant del balconet, el racó del pis que els recordava més el jardí frontal de casa seva, a la colònia. Tornava la pau d’una primavera sempre lluminosa.

A en Ventura li feien por certes preguntes de l’Esteve, i aquella n’era una, posposada feia dies; inevitable.

—Què en saps, d’en Miquelet?

—Res —contestà ràpidament.

—Però sabies que era aquí. L’havies vist.

—Sí.

—I no m’ho havies dit.

—I si t’ho hagués dit, què hauries fet?

L’Esteve va beure un glop del seu got.

—No es mereix ni l’aire que respira —va dir.

—En tot cas, no l’hi prendràs pas tu.

—És com si l’hagués morta ell, Ventura.

—Va ser mala sort. Però en Miquelet és un porc, això sí.

—La Maria no es mereixia…

—Esteve —el va tallar—: en Miquelet tard o d’hora trobarà sabata de son peu.

—N’hi ha que sempre cauen drets.

—Fins que es torcen un turmell i ja no poden arrencar a córrer.

No va quedar convençut, ni de bon tros satisfet. Es va moure a la cadira i renuncià a oblidar el tema.

—L’has vist gaire?

—No, i deixa-ho córrer d’una vegada.

—Deixar-ho córrer? Maleït siga, Ventura!, per què ets tan tancat?

—No ho sóc pas, de tancat —es defensà.

—Ah, no: com una ostra! A vegades resultes tan impenetrable…, com si portessis una màscara.

En Ventura s’arronsà d’espatlles.

—D’acord… —va convenir.

—Ho veus?

—Dos no es barallen si un no vol, i jo no vull discutir amb tu —va ser taxatiu—. Vaig veure en Miquelet per casualitat, vam parlar, em va dir on vivia i jo vaig fer el mateix. Ens vam trobar tres vegades —li aguantà la mirada, impassible—. Suposo que volia mantenir el contacte perquè tots dos som de la colònia, però a mi tampoc em cau bé. Si per això ha de valer la pena que perdem el temps parlant d’ell, me’n vaig al llit.

—No és només en Miquelet, ja ho saps.

—Encara no estem?

—La Carolina ho està passant malament.

—Això és una altra història —sospirà, esgotat.

—És la mateixa.

—Escolta —va parar de mirar pel balconet i plantà cara als ulls inquisidors del seu germà—: mai no li vaig dir res, mai no li vaig prometre res, precisament perquè sabia què podia passar. Vaig sortir amb ella, vam anar al teatre, a ballar, al cinematògraf…, i quan em vaig adonar que ella n’esperava més, l’únic que vaig poder fer va ser frenar. Què vols, que m’hi casi així, només perquè està enamorada de mi?, les dues germanes i els dos germans, i tots feliços? Que això no és un coi de conte de fades! Precisament perquè és una dona plena del millor, també es mereix alguna cosa millor!

—Millor que tu?

—Sí!

—Per què t’ho penses, que no ets bo?

—No pas per a ella!

—Ho veus? Ets impossible!

—I tu un pesat!

—No em diguis que no t’agrada —insistí l’Esteve.

—I és clar, que m’agrada!

—I no l’estimes?

—L’estimo, però d’una altra manera.

—I com es pot estimar, d’una altra manera?

No el convenceria pas. Era molt més senzill: blanc i negre. En Ventura va pensar en la Montse, i també en la Beatriu.

Hi havia llibres tancats i oberts, llibres amb històries sabudes i fins i tot repetides, i llibres que encara no estaven escrits, però ja tenien un destí per a les seves pàgines.

Si més no, ell ja sabia el final del seu capítol següent.

—Hi ha moltes maneres d’estimar, Esteve —tornà a mirar al cel—: tantes com sentiments ens mouen.

—Jo només estimo la Isabel d’una manera.

—I seràs feliç. Jo potser no ho aconseguiré mai.