118

L’Esteve agafava l’escopeta amb els sentiments encara en peu de guerra, sublevats per aquella estranya presència: la imatge d’en Miquelet, tan a prop del seu carrer i de casa seva. En alguns moments es penedia de no haver disparat: amb l’Albert com a únic testimoni, de què tenia por? Però en altres moments, el seny s’obria pas al seu cap amb penes i treballs, i llavors l’envaïa una frustració més gran que l’odi: la Maria era morta per culpa d’aquell malànima.

I en Miquelet corria lliure d’una banda a l’altra, tot despreocupat.

En tot cas, havia vist l’edifici on havia entrat.

Tornà a agafar l’arma amb mà ferma.

—Vaja, mira qui ve per aquí —la veu de l’Albert el va tornar a la realitat.

Seguí la direcció dels seus ulls i va veure en Ventura que caminava cap a la banda del darrere de la barricada.

L’Esteve va obrir més els ulls, sorprès.

Es va aixecar abans que el seu germà arribés fins a ell, i caminà al seu encontre. Es van abraçar un instant, amb força: la mà d’en Ventura li va estrènyer l’esquena; la seva picà afectuosament la del seu germà. Després, el nouvingut va anar directe al gra, sense prolegòmens.

—Escolta: vinc de casa de la senyora Mercè; he deixat una cosa a la Isabel, perquè la cuideu mentre faig uns encàrrecs: només puc comptar amb vosaltres.

—De què es tracta?

—D’un nadó —ho va dir amb tota naturalitat—: una nena.

—Què dius? —vacil·là l’Esteve.

—Ja t’ho explicaré quan torni, d’acord? Ara no puc, i… —va fer espetegar la llengua amb inquietud—: confia en mi, sisplau.

—D’acord —va assentir el seu germà petit, sense saber-se’n avenir.

En Ventura no l’havia deixat triar.

—Com va tot, per aquí?

—En calma, però esperem el pitjor d’un moment a l’altre: hi ha hagut una matança a la Capitania General.

—Soldats?

—No: guàrdies civils i de seguretat… Però diuen que aviat arribaran tropes de fora de Barcelona, si les nostres no ens volen disparar, i llavors…

—Llavors s’haurà acabat tot. Ja ho saps.

—I què vols que fem?

—Anar amb compte i no morir per no res: és millor viure per alguna cosa; tens la Isabel, no ho oblidis.

—Què faràs, tu?

—Han matat el nebot de la Beatriu Ferrer: li he d’anar a dir.

—Com ho saps?

—Aquesta nit han posat una bomba en una casa de barrets, i ell hi era: he vist el seu cadàver. Ara deu estar tan despullat com va venir al món, sense identificar, i amb tots els ossos trencats; li dec alguna cosa.

—Encara hi ha gent que posa bombes? —l’Esteve arrufà el front.

En Ventura va pensar en en Miquelet; no va dir res. De tota manera, tant hi feia, si havia sigut ell o no.

Ho havia d’haver fet molt abans.

—Vas ser heroi una vegada —s’acomiadà de l’Esteve—, però això és diferent: no ho oblidis.