15

En Miquel Soler, a qui tothom coneixia com «en Miquelet», tenia l’edat del seu germà Ventura: vint-i-tres anys. En feia dos que havia arribat a la colònia, sense ningú, sense família, sense passat. Sabien que venia de Sant Sadurní i poca cosa més. Feia d’electricista. Tenia habilitat amb les mans, i amb els fils: amb tot el que tingués a veure amb aquella meravella de la llum elèctrica. O sigui que feia bé la feina; molt bé.

De fet, a la colònia les dones eren majoria en termes absoluts, i per seccions també: copaven els llocs de treball a la filatura, les màquines de parar, els telers i les màquines de tallar. Els homes, en canvi, eren majoria a les seccions de tint i d’acabats, molt més fatigoses; després hi havia els paletes, peons, fusters, electricistes, contramestres, caps de secció i encarregats, tasques de molta més substància perquè demanaven un aprenentatge previ. Per damunt de tot, destacaven les especialitats: el maquinista de la màquina de vapor, el fogoner, els llauners, els puaires, els corretgers o els corronaires, que s’encarregaven dels corronets de les contínues, tot segons la terminologia de la fàbrica.

De manera que en Miquelet afegia a la seva desimboltura natural el fet d’estar situat un esglaó, per prim que fos, més amunt que ells. Semblava que no hi hagués res elèctric que se li resistís.

L’Esteve, de cop, ja no sabia si li queia malament per la seva manera de ser i pels rumors que n’explicaven o si, en canvi, era pel lloc que ja ocupava al cor de la Maria.

I si s’havia equivocat?

I si en Ventura tenia raó?

«No hi ha amistat, entre un home i una dona. Tard o d’hora l’un o l’altra la converteix en sentiment».

—Què hi ha, Esteve? —li tustà l’espatlla en Miquelet.

—Res. I tu?

—Últimament només sento a parlar de tu.

—Ah, sí?

—La Maria, ja ho saps —li va picar l’ullet—. Si no fos perquè sé que sou molt amics, n’estaria gelós.

—És una bona noia —el va prevenir.

L’altre no li captà la intenció; o no l’hi va voler captar.

—Ja ho sé: d’ençà que la tracto, tot és diferent.

Potser l’amor canviava les persones. Potser tot allò que era un murri era fals. Els rumors eren constants, a la fàbrica i a la colònia; ningú n’estava exempt. Eren un nucli tancat on tots es coneixien, o s’ho pensaven. Dia a dia la fàbrica creixia i arribaven nous obrers de tots dos sexes, i es construïen més cases a la colònia. Si era veritat que en Miquelet havia hagut de marxar de Sant Sadurní cames ajudeu-me, potser allà ja no era la mateixa persona.

Sí, potser l’amor canviava les persones.

—Me’n vaig —li donà un altre copet a l’espatlla mentre mirava més enllà—: no em cauen bé, les sotanes.

L’Esteve va veure que s’acostava el pare Vilarrubias. En Miquelet va fugir en direcció contrària. El capellà s’aturà vora el jove sense fer esment de la presència fugissera que acabava de marxar. Li va posar una mà a l’espatlla, al mateix lloc on l’havia tustat el sorprenent amor de la Maria.

—Què hi ha, fill?

—Està bé, pare?

—No va ser res; l’important és que en Pepet es recupera i d’aquí a unes setmanes haurà tornat.

El 30 de juny, deu obrers més havien donat pell perquè l’empeltessin a en Josep Campderrós a la banda posterior de les cames. Tot havia sortit a la perfecció, com la primera vegada. Després, en Gaspar Vilarrubias s’havia sotmès a una nova extracció «per als acabats finals de la cura», tal com els havia dit. L’estiu arribava a la fi i la normalitat tornava a la colònia. Amb prou feines se’n parlava, ja, «dels herois». El fet de la pell quedava enrere.

—Ara en Pepet serà una mica de tots, oi?

—Déu l’ha agermanat amb nosaltres, sí, però més enllà de la pell que li vam donar hi ha l’ànima que ens uneix per damunt del físic.

—Com creu que es deu sentir?

—Com et sentiries, tu, si haguessis tornat a néixer gràcies a l’amor dels teus semblants?

—A mi em sembla que el faran sant, pare.

—Au, calla, descastat! Quines coses de dir!

L’Esteve esclafi a riure. En Miquelet ja només era un punt que s’empetitia amb la distància. Va estar temptat de preguntar-li al mossèn què en pensava i de parlar-li de la Maria, de la seva amistat, de com se sentia d’estrany d’ençà que ella es veia amb en Miquelet d’amagat, perquè la seva mare encara no li deixava fer segons què. Hi va meditar i arribà a la conclusió que s’ho guardava per a ell. Al capdavall, el capellà en sabia molt, de coses espirituals, però de les més humanes…

—I el teu germà Ventura?

La pregunta el va estranyar. En Ventura tampoc no hi entrava, al cercle dels devots de cures i misses.

—Són les festes de la Mercè, i se n’ha anat a Barcelona, pare.

En Gaspar Vilarrubias li aguantà la mirada.

No va fer cap més comentari.

—Cuida’t, fill —s’acomiadà de l’Esteve abans de seguir caminant.