76

Els diaris eren alarmistes.

Maura s’havia tornat d’ultradreta. Els lerrouxistes, guanyadors de les eleccions municipals del dos de maig, els socialistes, els anarquistes, els catalanistes d’Esquerra…, actuaven tots en bloc contra la monarquia. I els que sempre l’havien defensat, per una vegada, preconitzaven la mateixa creença: si Espanya enviava tropes al Rif en defensa d’uns interessos privats i dels pocs que se’n beneficiaven, el país es veuria abocat a la revolució.

—Estan malament, les coses, oi, Esteve?

En Mariano Galve li oferia el seu pitjor perfil: el de l’home preocupat. Més que en altres persones, el seu estat d’ànim influïa molt en el que feia, en com parlava, en com es comportava: l’afabilitat habitual es trastocava en pessimisme. I això que d’ençà del canvi de local de la impremta, del carrer Avinyó al número 16 del carrer del Carme, per tal de disposar de més espai per a les noves màquines, mostrava la seva nova empenta de manera fefaent.

—Tot això del Marroc…

—No és pas només el Marroc, senyor, senyor! —l’home feia cops de cap—. Com ho saps, que no és el mateix govern qui ho està organitzant tot, per provocar l’enviament de tropes al nord d’Àfrica i incitar l’agressió d’aquella gent? No, és molt més, fill: aquest país no pararà fins que tingui una guerra civil; tard o d’hora ens hi veurem abocats. Tant hi fa, on s’encengui la metxa, si aquí a Catalunya o al País Basc, perquè Madrid empeny i empeny i no deixarà pas de fer-ho, en el seu afany espanyolista. Un dia la situació es tornarà insostenible, i un polític, un general o un terrorista ens posarà a tots a la picota.

—No sigui malastruc, vostè.

—Malastruc? —l’impressor va assenyalar el diari—. Aquí ens informen de la meitat del que passa, i el que passa és la meitat del que ara ja es cou o està a punt de passar. Que no em vas dir que tenies un germà a la reserva?

—Sí.

—Doncs marxarà a engegar trets als moros, ja ho veuràs, fes-te’n a la idea. La sort que vau tenir, en Ventura i tu, de deslliurar-vos de fer el servei d’armes! I que trist que serà, que enviïn pobres homes casats que ja no es recorden de com es dispara a una guerra absurda: un altre desastre com el del 98. Perquè, desenganya’t, fill: no tenim un exèrcit preparat. Una colla d’afamats i desesperats: això, són. Mira els francesos: el seu exèrcit el formen negres de les seves colònies. Aquí, no. Aquí, homes decents i treballadors han d’anar a morir per res, per les mines d’uns altres o pel poder d’uns quants. És una vergonya: els fills dels rics paguen les mil cinc-centes pessetes de la redempció en metàl·lic i se n’escapen; però d’on pot treure mil cinc-centes pessetes, un obrer?

Havia parlat de la «redempció en metàl·lic» amb molta gent, al barri; i allà mateix, a la impremta. Era el clamor popular. Estalviar-se de fer la guerra costava mil cinc-centes pessetes: una fortuna; per als rics, era una bagatel·la. L’onada d’indignació creixia i s’escampava per molts llocs, entre crits i més crits.

—No s’hi atreviran!

—No deixarem marxar els nostres homes!

—Que hi vagin els rics o no hi vagi ningú!

L’Esteve va deixar el diari: ja no en tenia ganes, de continuar llegint. En canvi, el senyor Galve sí, que tenia ganes de continuar parlant.

—Si el Govern dediqués a la instrucció i educació del poble, a l’agricultura i a les obres públiques que el país necessita tots els diners que s’enduen el clergat, els monopolis, la plutocràcia o la Casa Reial, altra cara faríem. Per no parlar de Comillas: molts dels interessos del Rif són seus! Els moros ataquen la construcció del ferrocarril que necessiten aquelles mines, i mentre que els seus fills se n’escapen per la redempció en metàl·lic, els dels altres hi han de morir! I han de ser de Catalunya, per acabar-ho d’adobar! Ai, Esteve! —l’impressor movia el cap amb insistència—. Aquesta és una gran nació, i la formen un conjunt de pobles diferents, però amb una idea que podria ser comuna i grandiosa!; el mal és que no ens la deixaran fer realitat!

—Però per què s’han de menester els reservistes, si ja tenim un exèrcit? —va dir l’Esteve, pensant en en Joan.

—Amb prou feines quinze mil homes a punt? —rondinà en Mariano Galve—. I deixar tot el país sense exèrcit? No: abans de fer això, hi enviaran els reservistes des d’aquí. Mira, fill —abans de seguir parlant, va moure les mans amb èmfasi davant seu—: el servei a files dura tres anys, però molts només en compleixen dos, i després, amb les llicències trimestrals, l’exèrcit s’estalvia molts diners; quan arriba la llicència, la reserva activa té una durada de tres anys més per a cada lleva, però la qüestió no és que n’hi hagi prou amb els primers reservistes o amb els segons, sinó que s’han de completar unitats, i tot depèn de la unitat on hagi servit un quinto. Tingues en compte que la Llei de reclutament es va modificar el 1904; ho va fer el general Linares.

—El de Cuba?

—Aquest mateix —i continuà—. En cas de guerra, els soldats es mobilitzen per unitats; ara imaginem que en l’actualitat un batalló disposi només de cent homes i en necessiti vuit-cents cinquanta: han d’anar cridant reservistes fins a completar la quantitat. Quan es va llicenciar, el teu germà?

—El 1903 o el 1904 —va fer memòria.

—Doncs si el seu batalló el necessita, li tocarà. I si el seu batalló ja disposa de tres-cents o quatre-cents homes potser se n’escaparà, perquè amb les lleves anteriors ja es cobreix la xifra de vuit-cents cinquanta; tot depèn de la sort. El més trist és que els qui són a files, però amb llicències il·limitades, se n’escaparan si serveixen en una altra província: és injust; injust! I tant hi ha casats com solters, que l’exèrcit no fa distincions.

—Però això serà la ruïna de moltes cases on només pot treballar l’home! De què menjaran, aquestes famílies?

L’Esteve topà amb la mirada escèptica del seu superior.

La revolució.

La idea li semblava amarga.

—Au, vinga —sospirà en Mariano Galve—. Hem de tornar a la feina, que ja és hora! Mentre siguem aquí, hem de fer el que toca, oi?