36

Els carrers de Barcelona desbordaven de vida.

Però sobretot la Rambla, el bullici dels voltants, des del port fins a la plaça de Catalunya passant per la Boqueria o els carrers que les travessaven perpendicularment, com ara Portaferrissa, Hospital o el del Carme. Els homes bevien i fumaven als bars i a les tavernes, i les dones passejaven per aquell univers de llum: el més brillant que s’hauria imaginat mai. Els quioscos de flors, entre el palaus de vell i nou encuny, saludaven amb els colors i convidaven amb les aromes. A banda i banda del passeig central, el trànsit era un repte: tramvies elèctrics, automòbils, tílburis, victòries, landós, carretel·les, bicicletes… A vegades se sorprenia del soroll, i d’altres sentia que ja formava part d’ell. Semblava que tothom tingués molta pressa i sabés on anava, però els que passejaven es distingien de la resta per la parsimònia, el somriure que dóna l’oci i la vaguetat de cada passa. Fins i tot la barreja resultava heterogènia i singular: homes amb levita i barret coincidien amb treballadors que duien la brusa de treball, els pantalons de pana, les espardenyes i la gorra; homes amb bastó i barba cuidada s’encreuaven amb obrers embotits en granotes de mecànic o una gamma variada d’uniformes; dones amb el segell de la qualitat i la marca visible de la burgesia trepitjaven les mateixes llambordes que les seves homònimes carregades de fills i problemes; dones amb rivets de fortuna que feien oscil·lar el para-sol amb coqueteria es feien amb dones de cossos adolorits, amb les mans destrossades per milers de rentades. La Rambla els unificava miraculosament a ells; la Rambla les empenyia gairebé democràticament a elles. Els fanals de gas feien la mateixa llum als qui s’asseien a les cadires per mirar o llegir, parlar o endormiscar-se sota la bonior de l’estiu.

En Ventura se sentia capaç de regnar, en aquell nou món.

No havia estat mai sol, realment sol. Ara no depenia de ningú més que d’ell mateix. La Clementina quedava enrere: es casaria amb en Pere i tindria els fills que necessitava; en Pere era un bon paio: treballador i estable. Potser ella no seria mai del tot feliç, però estaria bé; l’amargor i el ressentiment es vencien amb el temps, o senzillament tancant els ulls. La senyora Alícia també quedava enrere; una dona estranya: volia i no podia. O potser podia i no s’hi atrevia.

Havia d’anar a veure la Montse.

Però no pas de seguida; quan rebés el primer jornal: ella l’hi donava tot de franc; deia que cobrava pel seu temps, i no pel seu amor. Tot i així, ell s’estimava més pagar, encara que fos poc: li deixava els diners vora la taula abans de marxar. Després, a la següent oportunitat, la Montse li mostrava el seu enuig tot just arribar, o els hi tornava a ficar als pantalons; tot això, abans de perdonar-lo i despullar-lo amb avidesa.

La dona perfecta: sense lligams, sense llaços.

Amb qui podia parlar de tot sense necessitat de sentir la incomoditat de la presó dels sentiments.

Va travessar la calçada esquivant un carro el cavall del qual va moure el cap davant el seu pas ràpid, i se submergí en la riuada humana del passeig central, sota els arbres carregats d’ocells i alguns venedors ambulants que oferien la seva mercaderia. Un grup format per mitja dotzena de modistetes el va mirar, i en xocar amb els seus ulls van esclafir a riure entre un xivarri creixent, desbordant de vitalitat i coqueteria. Després, almenys dues d’elles van girar el cap per observar-lo altre cop, i tot i que van conservar el somriure ja no van dir res més, però quedà la intenció; la breu passió d’un moment passatger. Potser una esperança.

En Ventura va caminar cap amunt, en direcció a Canaletes i a la plaça de Catalunya. El cel il·limitat de Barcelona s’obrí com una catifa sota els seus peus. Després del desastre del 98, tothom volia oblidar; oblidar i mirar al futur. Créixer.

Barcelona era un batec.

Estava segur que només havia d’obrir la mà, esperar i tancar-la en el moment adequat.