CAPÍTOL 35

A Sòstrates no li havia agradat el gest de menyspreu de la seva estimada, però es va abstenir de recriminar-li aquella actitud davant de tanta gent. A més a més, l’ascendent de la condició monàrquica continuava cohibint-lo, sobretot en públic. Qui sí que ja no va voler contenir la ira que sentia va ser Teró, el ressentiment del qual cap a ella era cada vegada més gran. Mendín li havia confirmat instants abans que la reina mai no li havia parlat de la filla d’un assaonador de la costa que necessitava els seus serveis. Si ho hagués fet, avui potser la petita Túria estaria curada i Farada seria al seu costat.

La seva mirada d’odi es va encreuar amb la de la reina.

—Com goses mirar-me així? —va dir ella, en adonar-se de la gosadia d’aquell home.

A Teró el cor se li va accelerar, mentre els polsos li bategaven d’ira. Va estrènyer els punys i va prèmer les mandíbules. Després es va dirigir cap a ella amb pas ràpid. Li era del tot indiferent si la seva insolència podia ser castigada, havia perdut la por i ja ningú li podria impedir dir-li a la reina que era un ésser menyspreable. Estava ben decidit a fer-ho, encara que això ofengués també el seu amic Sòstrates.

La tensió de l’arc es va relaxar quan el pare del malaguanyat noi va deixar anar la corda i la fletxa va sortir disparada en direcció a la reina. Es va sentir un xiulet gairebé imperceptible i fugaç, i a continuació un crit ofegat.

Teró no havia aconseguit articular paraula, no va tenir temps. Amb prou feines havia arribat a situar-se just enfront de Betúnia quan va sentir una punxada aguda a l’esquena i després una calor sobtada que li va sufocar tot el cos. La respiració se li va entretallar i li va començar a sortir sang de la boca. Sumit en l’atordiment, va sentir crits, va veure gent fent corredisses a prop seu i llavors va sentir que les cames li feien figa. I de sobte va caure a terra.

Mitiet va ser la primera d’arribar fins a ell i, igual que havia fet al marge del camí, el va acollir a la seva falda i li va acariciar la cara sense deixar de mirar-lo als ulls. La princesa egípcia va ofegar un crit de ràbia i va implorar als déus que vetllessin per la vida d’aquell home. Després va ser Mendín qui va córrer cap a ell per mirar de reanimar-lo.

—Arrenqueu-li la fletxa! —va suplicar Mitiet.

Mendín va negar amb el cap.

Teró sentia fred i una inevitable sensació d’estar a punt de desmaiar-se. Va dirigir una mirada enterbolida a l’infinit, allà on s’albirava l’últim capvespre de Tartessos. Un crepuscle ataronjat que el va traslladar a la infància i li va fer recuperar imatges dels seus pares, quan ell encara era un infant que aprenia a caminar. Després va ser Farada qui se li va aparèixer, i va recordar aquelles primeres tardes de festeig, les abraçades i els vespres al penya-segat, quan es juraven amor etern mentre el gruix de la nit començava a cobrir Tartessos. Els seus records també li van portar la petita Túria, que l’abraçava amb força, sense voler deixar-lo anar, com solia fer cada nit abans d’adormir-se. Després va aclucar els ulls i va deixar que la vida se li esmunyís del seu cos terrenal.

Va sentir una penetrant olor de roses i li va fer l’efecte que obria els ulls. Davant seu va poder veure aquella nena del vestit de ràfia de color ocre, amb la corona d’heura trenada i una rosa blanca a la mà. Li va allargar la seva mà petita, i Teró va imaginar que l’hi agafava per marxar amb ella cap al regne dels déus.

Aquell mateix vespre, les tropes de Magó Turdan van entrar a Tarsis de manera pacífica, travessant el pont llevadís de la muralla del primer cinturó i enfilant el camí que els conduiria fins al palau reial, quan el sol començava a enfonsar-se al confí del mar, exhaurint el seu darrer llambreig vermell, l’últim d’una civilització llegendària. Ningú no els va impedir l’entrada, no hi havia ningú per fer-ho.

Un cop a palau els va sortir a rebre Radam, que es va agenollar davant dels invasors al final de l’escalinata de l’entrada principal i va aixecar enlaire amb totes dues mans una espasa, abans de deixar-la a terra. Després es va prostrar davant seu en senyal de rendició.

Al cap d’un temps, amb l’arribada del solstici següent, els territoris dels llegendaris reis Argantoni van ser fundats de nou amb el nom de Turdetània, en honor del magònida que havia aconseguit derrotar el temible exèrcit d’Arkan. La glòria i l’esplendor del que havia estat Tartessos van desaparèixer aquell mateix dia. Els grecs van deixar d’acostar-se a les seves costes i van buscar nous destins comercials al nord del continent occidental. Les naus procedents de l’extrem Orient van fer el mateix, i la decadència es va apoderar de les terres tartèssies.

Molts dels exiliats tartessis van arribar fins a la regió centreoriental de la península, anomenada Càstulo. Entre ells hi havia Betúnia i Sòstrates, que van ser rebuts com a reis. Allà es van establir i van fer d’aquella terra un país pròsper, gràcies, sobretot, a la riquesa minera i al desenvolupament de la metal·lúrgica, que els nouvinguts van impulsar. Es diu que van construir un palau a imatge i semblança del que hi havia a Tarsis i que es va erigir en només dos equinoccis. Fruit de l’amor dels reis van néixer tres fills mascles: Mucre, Santare i Moreó. Al cap de vint-i-sis anys, el primogènit va succeir Betúnia al tron.

Gaus va seguir el seu camí cap al septentrió i es va acabar instal·lant en terres celtes, on va morir pocs dies després d’arribar a causa de les febres que en aquella època assotaven els territoris septentrionals. En canvi, Jaudé es va embarcar en una expedició comercial que partia cap a la terra dels faraons, on va viure la resta de la seva vida. A Egipte es va envoltar d’intel·lectuals i de grans savis, als quals va explicar que feia molts anys havia existit una terra on havien viscut els déus.