CAPÍTOL 5

Sòstrates era un jove alt i fort, amb el cos perfectament esculpit gràcies a l’exigència de la seva feina i una pell bronzejada i colrada pel sol. Ell era l’encarregat d’abeurar i alimentar els cavalls del regne i de tot el que tenia a veure amb la domadura i la cura dels èquids. Cada dia carregava els costals d’userda i fenc i els transportava fins a la vall que confrontava amb el recinte del palau. El contacte amb els animals afavoria que aquests confiessin en ell, de manera que hi mantenia una relació d’amistat molt particular.

Aquella tarda, Sòstrates tornava de la vall amb els costals buits sota el braç pel sender de les oliveres, un paratge més abrupte i pedregós que la ruta natural traçada pel pas dels tartessis, però també més ombrívola. A mig camí es va aturar en un rierol per refrescar-se i per sadollar el seu castigat estómac. Va furgar a dins del sarró i es va asseure en una pedra del camí per menjar-se una poma, mentre contemplava l’ataronjada posta de sol en la llunyania de l’horitzó. Per a un esperit lliure com el seu, treballar a les ordres de palau representava un esforç de submissió massa gran, però li garantia tranquil·litat i aliments. A més, els guàrdies el tractaven com un d’ells i sempre era bo tenir-los de part seva, de manera que la sensació de servilisme es veia mitigada pels privilegis que a poc a poc havia anat adquirint. Contemplar les postes de sol al final de la jornada s’havia convertit en una litúrgia que el feia sentir lliure, encara que fos per una curta estona.

En arribar a prop del palau un guàrdia va sortir a trobar-lo molt acuitat.

—Sòstrates —el va interpel·lar, acostant-se-li—. Acompanya’m, la reina et vol veure ara mateix.

—La reina? La reina em vol veure a mi? —va respondre amb un cert temor—. Que ha passat res?

El guàrdia, arronsant-se d’espatlles, va donar a entendre que ignorava el motiu d’aquella citació, i li va fer un gest perquè el seguís. Sòstrates es va recollir la cabellera atzabeja servint-se d’un bri d’espart i va improvisar un pentinat en forma de cua. Després es va posar bé el faldó de cuiro que li tapava la cintura i va acompanyar el porter fins a l’avantcambra de la reina, on els esperava Plea amb una certa impaciència.

—Has trigat molt, mosso. La reina està impacient i ja ha preguntat unes quantes vegades si per fi havies arribat.

—Era a la vall, donant el menjar als animals —es va excusar ràpidament el noi.

—Que no se t’acudeixi ofendre la reina. —Va fer un gest perquè callés—. Si et pregunta res, només demana-li disculpes. Sense justificacions.

Plea va córrer el cortinatge del pas que donava accés a l’habitació i es va escurar la gola amb timidesa per cridar l’atenció de Betúnia. La reina es va girar i va moure la mà autoritzant-la a entrar.

—Senyora, amb el vostre permís. Ja ha arribat el mosso de quadra. Si vós doneu l’aprovació…

—Digues-li que passi, i tu ja te’n pots anar, no necessito els teus serveis en aquest moment —va contestar amb desdeny.

La serventa es va inclinar per fer-li una reverència i va sortir de la cambra tot cedint el pas a Sòstrates, a qui la incertesa tenia el cor i la boca de l’estómac dins un puny. Tot i que no recordava haver comès cap falta que pogués merèixer alguna mena de càstig, els designis dels reis eren sempre impredictibles i, per extensió, temibles. Tot i això, considerava que, si n’hagués fet alguna, la reina no l’hauria convocat per renyar-lo, sinó que hauria ordenat a algun guàrdia que el castigués.

Betúnia estava ajaguda al llit, i joguinejava amb els pètals d’una rosa de tons grocs. No portava l’habitual corona d’heura, de manera que els cabells li queien en llibertat per les espatlles i l’esquena. Sense moure’s de la seva postura reclinada, va fer una indicació a Sòstrates perquè s’acostés. Aquest va obeir i va caminar fins als peus del llit. Aquí es va aturar, guardant la distància prudencial que s’exigia al servei.

A través de la finestra de la cambra reial entrava la mica de llum diürna que quedava, que era prou perquè el mosso distingís a la perfecció l’atractiu cos de la reina, que continuava joguinejant amb els pètals de la rosa. Sòstrates va acotar el cap i va serrar les barres.

—Com et dius, mosso?

—Em dic Sòstrates, senyora —va contestar amb fermesa i sense gosar aixecar la vista.

Betúnia es va alçar i es va dirigir cap a ell, li va acariciar el pit amb una mà mentre amb l’altra li aixecava el mentó. Ell va entendre que amb aquest gest tenia permís per mirar-la, que és el que va fer. Els ulls foscos i penetrants de Sòstrates es van clavar durant uns segons en els de color verd d’ella. La mà de la reina va lliscar pel pit del noi fins a la cintura, després el va rodejar i va continuar fent-la lliscar suaument per l’esquena.

—Tens el cos d’un déu —li va dir amb desvergonyiment—. Tens unes cames i uns braços que… —No va acabar la frase—. Tens el cos amarat de suor i fas olor d’animal —li va retreure.

Sòstrates es va mostrar avergonyit i sospesava si havia de dir alguna cosa. Va recordar el consell que li havia donat Plea abans d’entrar i es va limitar a contestar:

—Ho lamento, senyora. Vinc de la vall i… —es va interrompre—. Em sap molt de greu, majestat.

Betúnia va agafar una gibrella de fang que hi havia a terra i va remenar amb els dits l’oli de romaní que contenia, es va tornar a acostar al mosso de quadra i li va ungir el pit amb suaus massatges, mentre el mirava als ulls amb una mirada insolent. Sòstrates estava tenallat, no entenia què pretenia fer amb ell la reina, però no li agradava el caire que presentava la situació. Notava com el cor li bategava amb agitació, i ella també se’n va adonar en aturar-li la mà al pit. Betúnia va somriure i va continuar fent-li fregues al cos musculós, després li va fer el mateix a la cara, joguinejant amb els seus dits entre els replecs de les faccions del jove.

—Estira’t al llit, Sòstrates.

L’ordre de Betúnia va sorprendre el mosso, que va mirar de reüll tots els racons de la cambra, tement que hi pogués haver algú que pogués presenciar aquella situació tan compromesa. Al davant de l’entrada hi havia un guàrdia que potser ho estava escoltant tot al darrere de les pells que feien de cortina, i això el va inquietar. Ella li va agafar una mà i el va fer anar fins al llit, després es va situar davant per davant del jove, a molt poca distància. Sòstrates va percebre la respiració agitada de la reina quan li tornava a posar totes dues mans al tors. Després el va empènyer d’improvís i el noi va caure sobre el flonjo llit de la reina.

Ella es va asseure al seu costat i es va tornar a fregar les mans amb oli de romaní.

—No has de tenir por de res, mosso —li va dir ella en adonar-se que Sòstrates tremolava de nerviosisme.

La mà experta de la reina va començar a fer fregues a la cuixa de Sòstrates; aviat els seus dits es van aventurar amb cautela per sota del faldó del mosso.

—Senyora, aquesta situació és una mica compromesa —va dir a la fi amb un fil de veu.

Sòstrates sabia que, a partir d’aquell moment, la seva vida acabava de ser condemnada per sempre. Al cap de més d’un any sense haver estat amb cap dona, l’atracció de la carn es presentava ineludible en aquella alcova. A més a més, el cos de la reina era un dolç difícil de menysprear; però sucumbir als desitjos i els encants d’aquella dona suposava un risc massa gran. Si una tal traïció arribava a coneixement del rei, seria castigat amb escarni fins a morir empalat. Només de pensar-ho, es va estremir amb tot el cos. D’altra banda, quines represàlies podria dictaminar la reina si es negava a seguir-la en aquell joc tan temerari? Va tornar a mirar cap al cortinatge de pells de l’entrada de la cambra, tement que s’obrissin en qualsevol moment.

El cos febril de la reina va lliscar per sobre del de Sòstrates, serpentejant i buscant friccionar el tors d’ell subtilment amb els pits. Tots dos tenien la respiració agitada, i els seus cossos, anhelant plaer, es van trobar, enardits. Betúnia va acostar els llavis als de Sòstrates i es va posar a fer-los mossegadetes.

Assegut en un tronc a la vora de casa seva, Teró rentava la pell d’un animal en un cossi de fang mentre conversava amb un veí. Li explicava amb desolació que la salut de la seva filla cada vegada era més precària, però que esperava la visita de l’apotecari del rei perquè li tractés la malaltia.

—No confio gaire en la paraula de la reina —es lamentava—. Què pot importar-li, a ella, la salut de la filla d’un assaonador?

—Tingues esperança, Teró, els déus us ajudaran —intentava reconfortar-lo l’altre home—. Estic segur que…

—Els déus… —el va interrompre ell en to de burla—. Els déus ens van abandonar fa molts anys, benvolgut amic. Atles ens ho va dir abans de marxar, estem condemnats.

—No parlis així d’ells, Teró, els déus són poderosos i, encara que ja no siguin aquí, vigilen els nostres actes i les nostres paraules.

—De debò t’ho creus, això, Midis? Això és el que els reis i els savis ens fan creure —va dir amb escepticisme—. Que no veus que el que procuren és que tinguem por d’aquests càstigs divins per tenir-nos controlats? La gent no s’atreveix a fer res, per por. Som un ramat, estimat amic. Tenim por del rei, por dels déus…, tenim por de tot.

Midis estava escandalitzat i preocupat per l’agnosticisme que professava obertament l’assaonador. Era la primera vegada que sentia parlar un tartessi en aquells termes, i va pensar que la cruel malaltia de la nena havia fet embogir del tot el seu veí i amic. Es va posar a la gatzoneta i va collir de terra uns quants còdols, que va sacsejar dins el puny tancat, mentre pensava en la millor manera de fer-lo tornar a ser raonable. Va llançar una de les pedretes, que va rebotar contra el tronc d’un pi allà a la vora, i va dissentir amb el cap.

Farada va interrompre la conversa dels veïns amb uns forts crits. La dona baixava pel caminoi tota alterada, i la seva veu denotava una certa commoció.

—Teró, corre! —va vociferar quan ja era molt a prop—, vine a casa.

—Què passa, Farada? —es va preocupar Teró—. Es pot saber què són aquests crits?

—S’acosta un home a cavall. He vist com travessava el pont del riu Vermell. S’encamina cap a les nostres terres.

La gibrella va caure a terra amb estrèpit, i es va trencar en diversos trossos. Teró l’havia deixat caure abans de començar a córrer cap a Farada.

—Anem, dona! —va exclamar—. Deu ser l’apotecari de palau. La reina ha complert la seva paraula.

En efecte, a la llunyania van poder albirar un home a cavall que serpentejava pel camí que vorejava la vall deixant un enorme rastre de pols al seu pas. Farada va envoltar la cintura de Teró amb un dels braços i va posar el cap a l’espatlla del marit. Semblava que l’esperança havia arribat. Midis es va unir a la parella i va clavar uns copets de satisfacció a l’esquena del seu veí.

—Els déus t’han ajudat, amic. Sabia que vetllarien per la sort de la teva filla. Me n’alegro per vosaltres.

—Guarda’t la teva alegria, de moment —el va tallar l’assaonador—. Per totes les tempestes…, però si és…

L’expressió de la cara se li havia transfigurat del tot. Teró va arrufar les celles per enfocar millor la silueta de l’home que s’acostava a cavall.

Quan ja era més a prop i el veien millor, van poder comprovar que l’home que arribava cavalcant un elegant cavall blanc era un guàrdia de palau. Farada no va poder reprimir un gest de frustració. L’animal va alentir el trot i es va aturar davant d’ells. El guàrdia va fer una salutació marcial pressionant-se el puny contra el pit.

—Tartessis —va començar a dir—, busco l’assaonador que va visitar el palau ahir.

Teró va fer una passa endavant.

—En què us puc servir?

—M’envia la reina, bon home. Tinc una missiva per a tu.

A Farada el cor li va fer un salt al pit, i la llum de l’esperança va tornar a omplir-li el rostre.

—La reina està molt satisfeta de la teva feina.

Teró va acotar el cap en senyal d’agraïment, esperant amb expectació que el guàrdia li donés notícies de l’apotecari.

—M’ha demanat que vingui a veure’t per fer-te un encàrrec especial. S’espera l’arribada del rei els pròxims dies i la reina el vol complimentar. T’ordena que li facis unes sabates per al rei, amb el mateix material que el calçat que li vas regalar a ella.

—Però i l’apotecari…, no us ha dit res de la visita de l’apotecari? —es va exasperar.

El guàrdia va fer un gest d’indiferència que evidenciava que no sabia de què parlava l’assaonador. Es va arronsar d’espatlles i va deixar anar una sonora riallada.

—Quin apotecari, assaonador?

Les rialles del guàrdia es van clavar al pit de Teró, que serrava les barres amb força perquè no se li pogués escapar algun exabrupte contra la reina o contra el mateix guàrdia.

—La reina em va prometre que m’enviaria l’apotecari de palau perquè visités la meva filla malalta. Per això vaig anar a portar-li un present.

Les rialles del guàrdia van tornar a lacerar l’orgull ferit de Teró, que es va abraonar cap a ell, cegat per la ira. L’home es va retirar davant l’escomesa del pelleter, mentre feia aixecar les potes del davant del cavall, i va posar-se la mà al cinyell per treure’n una vara d’assot, la va esgrimir i va flagel·lar la cara del seu atacant.

—Domina la teva ira, assaonador, si no vols que et talli el cap d’un cop d’espasa —el va amenaçar—. Vindré abans de la caiguda del tercer sol a buscar les sabates que se t’han encarregat. Pel teu bé i el de la teva família, espero que compleixis la comanda a temps.

L’home li va dedicar un últim somriure desafiador, i va esperonar el cavall, que es va dreçar abans d’iniciar el trot.

El cos de Betúnia es retorcia de plaer sota el poderós cos de Sòstrates, que havia sucumbit als dubtes i a les pors davant dels encanteris del desig. Si aquella trobada s’arribava a saber algun dia fora de les quatre parets que n’eren testimoni, segurament moriria decapitat a les mans del rei, i a Betúnia l’esperaria una sort semblant. Es preguntava per les raons que impulsaven la reina a cometre el pecat de l’adulteri. Ell havia estat un caprici carnal i aquella trobada no obeïa a sentiments més profunds.

Les cames de Betúnia van envoltar l’esquena del seu amant, fent gala d’una destacable elasticitat. Després, va arquejar el cos i va deixar anar un apagat lament de deliri que es va fer audible per tota l’estança. Sòstrates, sense frenar les seves envestides, li va tapar la boca amb la seva poderosa mà i ella n’hi va mossegar subtilment els dits, mentre els seus cossos s’estremien a l’uníson en la culminació del plaer.

Tots dos es van quedar immòbils durant uns segons, amb la respiració fatigada i el cos amarat de suor. Sòstrates va acariciar la galta de Betúnia i aquesta li va apartar la mà amb una fúria inusitada.

—No gosis tocar-me la cara, mosso. Aparta’t de mi immediatament —li va exigir d’improvís.

Sense entendre la reacció de la reina, Sòstrates es va incorporar i es va posar bé el faldó. Ella ni tan sols el mirava a la cara, com si el que havia passat feia uns instants no hagués passat. Llavors Sòstrates va comprendre que tornava a ser un servent i que conservaria la vida si seguia el joc a la reina. Va acotar el cap i va fer una reverència.

—Demà aniré a l’hípica a muntar, i vull que m’esperis a les quadres quan el sol surti per darrere el turó. Em portaràs un cavall blanc i prepararàs la muntura amb pells.

Sòstrates va assentir i va inclinar encara més el cos. Ella es va acostar fins on era ell i, de manera inesperada, el va tornar a acariciar, passant-li un dit a l’atzar per les corbes del tors.

—Et pots retirar.

En sortir de la cambra reial, Sòstrates es va trobar Plea, que va abaixar la vista al seu pas. Ara n’estava convençut, la serventa de la reina sabia el que havia passat en aquella alcova.