CAPÍTOL 25

Faltava poc per a l’alba quan els rems de les trirrems van començar a remar cap a l’interior de Tartessos. En aquelles hores de la matinada, la marea havia assolit el màxim nivell, i les onades ja devoraven pràcticament tota la sorra.

En adonar-se’n, el comandant del camp va ordenar que encenguessin la filera de fogueres que envoltaven el turó on havien pres posicions, i els arquers van començar a preparar-se per a la defensa. Un silenci tens es va ensenyorir de la costa de Tartessos durant aquell curt espai de temps fins que…

De l’interior de les trirrems van començar a sortir onades de fletxes, l’una darrere l’altra i en direcció al cim de la muntanya. En resposta, els arquers tartessis es van posar a fer el mateix amb les fletxes impregnades de foc. Els alarits de dolor se sentien des de tots dos bàndols, que no donaven cap treva als enemics i intercanviaven llançaments de fletxes.

Mentrestant, algunes de les naus cartagineses ja cremaven completament i deixaven al descobert les quadernes carbonitzades. Coincidint amb els primers rajos de sol, els tripulants n’havien desembarcat durant les primeres sèries de tirs de sagetes i ja havien arribat a la sorra. Una gran quantitat d’homes va poder sobrepassar els límits de la platja i es van endinsar a terra ferma, a través dels entrants naturals, molt escarpats i pedregosos.

Allà els esperaven els aspirants tartessis, armats amb les seves esmolades espases de ferro i parapetats darrere dels escuts. Un comandant del camp va ordenar que ataquessin sense pietat els enemics que, lentament, aconseguien sobrepassar els límits de l’arenal.

L’intercanvi de fletxes havia cessat, i ara la lluita es desenvolupava a l’interior del territori. Els cartaginesos, més experimentats en la lluita cos a cos, aconseguien repel·lir les innocents escomeses locals. Molts aspirants van retrocedir, de manera que van perdre posicions i van deixar a l’enemic un flanc lliure. Mentrestant, els fletxers apostats a les muntanyes baixaven pel pendent interior per reforçar els efectius de la defensa. Entre ells hi havia Teró, que corria com un esperitat vers un camp de batalla cada vegada més cruent i desigual.

Els cossos sense vida dels uns i els altres s’amuntegaven banyats en sang per tota la platja. Les files del bàndol tartessi eren les més damnificades.

Tenallats per la por, molts dels aspirants desertaven, i abandonaven les armes i les proteccions a terra. Després arrencaven a córrer terra endins.

Els comandants de camp observaven al seu voltant, conscients de la derrota imminent, amb l’única esperança que el grup d’arquers arribés fins a ells a temps per igualar la contesa.

Teró va empunyar l’espasa i va baixar l’últim tram del turó. A quasi un estadi va poder contemplar com els seus veïns intentaven impedir l’entrada enemiga. Va arrencar a córrer al costat d’un nombrós grup d’aspirants que acompanyaven la cursa amb crits d’ànim esborronadors.

El so estrident dels ferros retrunyia al cap de l’assaonador, que es trobava enmig del camp de batalla sense saber exactament com escometre els soldats rivals. Va aixecar l’espasa i es va dirigir cap a un cartaginès que lluitava amb un sagal tartessi que a penes tenia coratge per sostenir l’arma. Sense temps per a titubejos, Teró va clavar l’espasa a l’esquena de l’enemic. Un altre home s’acostava a ell amb totes dues mans armades amb dos ferros amenaçadors. Teró va sentir com el cos se li tenallava a causa del pànic, i instintivament va aixecar la cuirassa per cobrir-se, resignat a la seva sort.

Els seus pensaments van voler recordar la infantesa, amorrar-se als records d’aquell nen que no va tenir gaire temps per jugar, convivint amb uns pares que se’n van poder ocupar ben poc, d’ell, cadascun per diferents motius. Els seus pensaments també van tenir espai per a la petita Túria i per a Farada. Estranyament, després de rememorar les persones que havien format part de la seva vida, la por li va desaparèixer del cos i una estranya sensació de desinhibició es va apoderar d’ell. Quan el rival ja se li abraonava al damunt brandant ben enlaire totes dues espases, a l’home se li va desencaixar la cara i els ferros li van relliscar de les mans. Després va caure cap endavant com un sac feixuc. Una fletxa providencial li havia quedat allotjada al bell mig de l’esquena.

Els cartaginesos continuaven guanyant terreny, i els tartessis van retrocedir posicions. Teró va voler seguir-los, però, engavanyat pels diferents obstacles i cossos que jeien al camp de batalla, va caure endarrere, i no va poder evitar precipitar-se al rierol.

Atordit i ben xop, es va posar dret i va buscar sense sort la seva espasa, que s’havia enfonsat a l’aigua després de la caiguda. Es va arrossegar pel fang fins al cadàver d’un jove aspirant i li va arrencar l’espasa de la mà. Després es va armar de valor i es va abalançar sobre un soldat cartaginès indefens i el va degollar sense contemplacions.

El seu rostre, ple d’esquitxos de sang, estava completament desencaixat, i tenia els ulls perduts en desoladors horitzons. Al voltant tot era confusió, i li feia l’efecte que tots els sons havien emmudit. Semblava com si les seves orelles volguessin amortir el desordre de la batalla per evitar-li la por i el patiment.

Un crit a la seva esquena el va fer posar en guàrdia. Un fornit guerrer cartaginès se li abraonava al damunt brandant l’espasa en un amenaçador moviment circular. Teró es va sentir rendit, incapaç d’enfrontar-se a aquell home, i es va limitar a cobrir-se amb l’escut. Va notar com el ferro enemic colpejava amb insistència la carcassa defensiva. Al tercer impacte, l’assaonador va perdre l’equilibri i va tornar a caure a terra. El seu rival va aixecar l’espasa, decidit a enfonsar-l’hi al cos. Teró va aclucar els ulls.

Quan el ferro cartaginès el perforés tot s’hauria acabat. Havia arribat el moment que el destí, o potser els déus, li tenien preparat. Ja no li feia res morir i s’aferrava a l’esperança que la seva mort fos el camí per retrobar-se amb la família. No se sentia capaç de presenciar la seva execució, i esperava allà a terra, mig ajagut, que l’espasa li esquincés la carn.

L’espera es burlava d’ell. Per què tardava tant, aquell home, a clavar-li l’última estocada? Va ser llavors que va obrir els ulls i va comprovar que l’enemic ja no hi era. Atònit, va mirar al voltant, sense entendre el que havia passat, i es va tornar a aixecar. Va poder veure com els pocs aspirants tartessis que quedaven amb vida intentaven fugir, mentre els soldats enemics remataven els ferits que es retorcien de dolor a terra.

Teró es va desfer de l’escut i va arrencar a córrer cap al septentrió, sense gosar mirar endarrere. Coneixia a la perfecció els boscos pròxims a la costa, i encara que les conseqüències de la gran onada havien canviat el relleu i l’orografia dels territoris costaners sabia per on havia de fugir. Sabia que si aconseguia endinsar-se al bosc del primer cinturó, es podria amagar entre l’espessor i avançar pels diferents contraforts que conduïen a les muntanyes.

Els crits i el fragor dels ferros anaven emmudint a mesura que Teró s’allunyava del camp de batalla, cosa que va aconseguir que pogués assossegar-se després d’una llarga nit plena de tensions. Havia corregut una distància d’uns quatre estadis quan les cames li van començar a fer figa, de manera que va decidir descansar en un espai ombrívol, sota una espessa arbreda a prop del rierol del primer cinturó. Va comprendre que la invasió cartaginesa representava un canvi en la quotidianitat de Tartessos i que el més sensat seria establir-se en un nou territori. Va descartar desplaçar-se fins al veí regne de Cònios, on les tropes de Magó no tardarien gaire a entrar, de manera que va decidir que la millor opció era travessar les muntanyes i arribar fins a les terres d’Ibèria.