CAPÍTOL 28

Faltava poc per al naixement d’un nou sol quan la pluja va fer acte de presència als territoris costaners. Semblava com si els déus volguessin rentar-los de la sang vessada als voltants de la platja, on poc abans tot era horror. La fina cortina de pluja es va convertir de sobte en un ruixat, i els llampecs que llançava el mantell fosc de la nit ajudaven Teró a orientar-se mentre caminava.

Tenia els genolls lacerats, i els diversos talls repartits per tot el cos li coïen molt. Tot i això, no era l’estat físic el que més dolia a l’assaonador. Ho havia perdut tot en molt poc temps. La família, la casa, i ara la seva terra natal. La fugida desesperada enlloc per salvar la pell era l’únic propòsit que el guiava, si bé les seves migrades forces quasi el convidaven a abandonar-se a la mort.

El camí que s’obria pas des de la costa fins a septentrió, una vegada superat el terreny on abans hi havia el segon cinturó, era especialment fangós, i els efectes de la pluja li entorpien la marxa. Les conseqüències del sisme submarí havien canviat de dalt a baix la hidrografia del segon cinturó, de manera que el que abans havia estat una plana àrida plena de bladars i grans extensions de matolls de lavanda ara eren uns aiguamolls acariciats pel riu i la marea.

Amb les sabates empastifades de fang, caminar li exigia un esforç més gran, i Teró no va tardar a defallir. Estava ferit, no havia dormit i la tensió de l’última nit el va acabar de vèncer definitivament. Va arribar fins dalt d’un petit monticle i es va asseure al costat del tronc d’una alzina. Després va enfonsar el cap entre les cames i es va posar a plorar.

Va ser un plor alliberador, sincer i espontani com el d’un infant, un mar de llàgrimes que s’havia resistit a aflorar des de la mort de Túria. La ràbia continguda emergia en forma de crits planyívols després de cada sanglot, i amb els punys tancats amb força s’engrapava els cabells. Malgrat que la calor del son el convidava a dormir, el fred del vent i la pluja el van fer tornar a posar dret.

Després de caminar una distància d’uns deu estadis, es va aturar en copsar la silueta d’una construcció, il·luminada per l’esclat d’un llampec proper. S’hi va acostar i va comprovar que era una cabanya de fusta de dimensions considerables, una construcció molt diferent de les habituals de la seva aldea. El color ataronjat que es podia veure a través de l’escletxa d’una finestra i l’olor de llenya cremada el van predisposar a pensar que els que vivien en aquesta casa podrien donar-li recer, menjar i roba seca.

Va trucar a la porta un parell de vegades i va esperar. Poc després va poder sentir amb claredat unes passes arrossegades d’algú que s’acostava a l’entrada.

—Qui hi ha? —Es va sentir la veu agra d’una dona.

—Vinc de la costa. Estic ferit i ben xop, necessito un aixopluc fins que surti el sol o pari de ploure.

—I què hi fa per aquests verals un habitant de la costa? —va continuar preguntant la dona, que semblava poc inclinada a deixar-lo entrar.

—Han envaït Tartessos, saps? Han arribat amb vaixell i han desembarcat a la platja…

La imatge de la batalla i el so dels crits esfereïdors dels conterranis bategava dins els polsos de Teró, que va tornar a trucar a la porta amb insistència.

—T’ho prego. No tinc la més petita intenció de molestar-te, només necessito descansar una mica i curar-me les ferides.

La dona no va dir res més. Després es va sentir com descorria el forrellat, i a continuació la porta es va obrir. A l’altra banda, i gràcies a la llum que irradiava un forn domèstic, va poder distingir la imatge d’una dona de cabells foscos. Per tota invitació, un grunyit, que va servir a Teró per entrar en aquella llar.

Malgrat que l’habitatge era tres o quatre vegades més gran que la cabanya que havia estat casa seva fins feia pocs dies, les dependències eren força austeres; a la vora del foc hi havia un tronc que semblava que feia les funcions de seient i, als costats, distribuïts en diverses lleixes, hi havia penjats diferents estris de cuina. La resta, una petita taula al centre i un humil jaç al costat de la finestra, era tot el que hi havia en aquella llar. Els objectes hi eren tan escassos que per aquesta causa l’espai semblava fins i tot més gran.

—Tinc un olla al foc amb gallina i cigrons. Et ve de gust prendre’n un bol?

La veu de la dona ara era molt més dolça. Teró se li va acostar i li va agafar les mans en senyal d’agraïment.

—T’estic molt agraït, dona. Els déus ens estan castigant amb una bona pluja!

La dona va fer una ganyota semblant a un somriure i es va acostar a la vora del foc per omplir un bol de sopa. Teró l’observava en silenci des de la porta. Era més jove del que li havia semblat al moment d’entrar. Tenia els cabells llargs i morens, tot i que els portava recollits en una mena de monyo alt, subjectat per dos bastonets encreuats. Però el que va cridar poderosament l’atenció de Teró era la roba que portava. Anava vestida amb una túnica de fil de color ocre, lligada a la cintura amb un cinturó amb una sanefa, i als peus portava unes espardenyes amb vetes que li arribaven fins a mitja cama. Quan la dona se li va acostar sostenint el bol de sopa amb totes dues mans, li va semblar que veia la imatge d’una deessa. S’havia pintat les parpelles de color verd, i a la comissura dels ulls s’havia traçat una pinzellada que li tenyia de color avellana els ulls marrons. El nas, recte i ben perfilat, li proporcionava un aire exòtic que va cridar l’atenció de l’assaonador.

—No ets d’aquí, oi? —li va preguntar Teró per trencar el gel després de fer uns xarrups al bol.

—Em pensava que el foraster eres tu —va respondre ella.

—Em dic Teró.

—Has dit que han envaït Tartessos. Què ha passat?

Teró es va afanyar a beure’s la sopa, i va acabar de buidar el bol abans de respondre a la dona.

—Que no te n’has assabentat? Els magònides han entrat a la península per Malaka, i Arkan és a les muntanyes amb les seves tropes, per interceptar-los el pas, però aquesta nit ha entrat un altre contingent per la costa. Hem intentat impedir-ne l’entrada, però ens han vençut en la batalla…

—Portes proteccions però no sembles un soldat.

—Treballo la pell, aquest és el meu ofici. O ho era…

Per com havia reaccionat, no semblava gaire preocupada pels esdeveniments que acabava d’explicar-li ell, més aviat s’hi mostrava indiferent, de manera que l’assaonador va canviar el rumb de la conversa.

—No m’has dit com et dius.

La dona li va agafar el bol de les mans i es va acostar a l’olla per omplir-lo una mica més. La llum del foc va deixar entreveure sota la túnica la silueta d’un cos molt bonic. Teró estava fascinat per les formes d’aquella criatura.

—Em dic Mitiet.

—És un nom molt bonic. Ets d’aquí?

Mitiet semblava reticent a parlar amb un estrany en plena nit, i defugia fer-ho més del compte. No obstant això, emparada pels ulls sincers de Teró, va oferir una treva al seu hermetisme.

—Sóc originària de Kemet, la terra dels faraons, a l’altra banda de les columnes d’Hèracles.

—Els mercaders expliquen que Kemet és una terra bella i fèrtil com no n’hi ha cap.

Per tota resposta, Mitiet va insinuar un somriure, i Teró va comprendre que la dona no estava disposada a parlar gaire més, de manera que va prendre’s les últimes gotes de la sopa i es va asseure en un racó.

—Et fa res si em quedo a descansar aquí fins a l’alba?

Ella hi va accedir i va assenyalar una estoreta de cànem que es recolzava a la paret.

—Et prometo que me n’aniré abans de la sortida del sol —va afegir Teró, que semblava sentir-se incòmode per la poca conversa que li oferia l’amfitriona.

L’assaonador va desenrotllar l’estoreta i la va posar a terra per estirar-s’hi. Les parpelles se li tancaven definitivament quan Mitiet es va decidir a parlar.

—Has dit que eres assaonador, oi?

—Sí —va afirmar, sense canviar de postura.

—I tens família? —va continuar preguntant ella.

Si instants abans s’havia sentit incòmode per la gasiveria de paraules d’aquella dona, ara se’n sentia fins i tot més. No li venia de gust explicar les seves misèries a una desconeguda, tot i que va pensar que això mateix era el que abans havia incomodat la dona. Es va incorporar i, després de fregar-se els ulls per vèncer la somnolència, va contestar:

—Ja no en tinc, de família. La meva filla va morir al principi de l’equinocci per culpa de les febres, i la meva dona… —Teró va fer una pausa—. La meva dona se la va empassar el mar el dia de la gran onada.

Era la primera vegada que el seu magí decidia donar una treva a les esperances de trobar Farada amb vida. Això li va fer sentir un gran alleujament, però alhora li va encomanar una pena immensa, que li va encongir el cor. La fugida de Tartessos era el pas definitiu per iniciar el dol.

—Em sap greu la mala fortuna que has tingut, Teró. No era la meva intenció remoure’t els records.

—Doncs ho has fet, tot i que, si t’haig de ser sincer, te n’estic agraït.

Mitiet va fer una ganyota d’estranyesa.

—I tu? —va continuar dient Teró—. Tu tens família?

—La meva família… —va esbufegar, cansada—. Creu-me, assaonador, la meva vida és més trista que la teva.