CAPÍTOL 27

L’endemà, Tarsis es va despertar en silenci, amb una aroma de dol surant als carrers de la capital. El Gran Senat no havia pogut evitar que es filtrés la notícia de la mort d’Arkan a les muntanyes i la derrota de les seves tropes la nit abans. Hi havia famílies senceres que s’afanyaven a recollir aquelles de les seves pertinences que eren imprescindibles i abandonaven la zona urbana carregant els farcells a l’esquena sense mirar enrere. Els camins s’havien convertit en un reguitzell de carros, bèsties i gent a peu que posaven rumb al nord. Se’ls unien els tartessis que havien fugit dels poblets de la costa després de la batalla de la platja.

Alguns dels fugitius que anaven a peu intentaven comerciar amb les seves possessions a canvi d’un lloc en un carro. D’altres s’hi enfilaven sense permís, cosa que provocava altercats entre els viatgers i que entorpia la circulació. Els cavalls no tenien prou forces per tirar els carros abarrotats de passatgers i s’aturaven enmig dels camins enfangats dels afores de Tarsis.

A palau, la reina també havia preparat la seva pròpia fugida, i ja des d’abans del cant del gall els servents s’afanyaven a empaquetar l’equipatge reial. Betúnia havia guardat algunes de les seves joies en diversos cofres de fusta, mentre Plea despenjava les cortines de les finestres per improvisar farcells per guardar-hi els vestits de la reina.

Al pis de baix, amb les mans entrellaçades a l’esquena, Gaus observava des de la finestra de la seva cambra els estranys moviments d’alguns servents al pati de cavallerisses. Alguns amuntegaven farcells al costat de les baranes d’un carretó, mentre Sòstrates lligava dos cavalls en un altre carro, aquest de quatre rodes i amb cabina per a passatgers. El rostre del degà es va enfosquir i va abandonar l’habitació molt de pressa.

Abans de la sortida del sol, Sòstrates havia abeurat i raspallat mitja dotzena de cavalls. Els animals, desconcentrats pel canvi d’hàbits i l’estrany comportament del seu cuidador, esperaven lligats en una barana del pessebre. Els animals manifestaven un cert nerviosisme i es desescumaven els morros entre capcinades i renills.

Des de darrere de les pells de l’entrada de la cambra reial va treure el cap Gaus, que va clavar un cop de bastó en un armari cantoner per cridar l’atenció de les dues dones, que continuaven preparant l’equipatge.

—Degà…, amb quin dret us permeteu entrar a la meva cambra sense permís? —va rugir Betúnia.

Gaus es va servir del bastó per obrir un dels baguls que hi havia a l’entrada i va dibuixar un somriure en descobrir al seu interior les joies de la reina.

—Veig que teniu previst absentar-vos, majestat —va dir Gaus en un to burleta—. Certament em sembla estrany que el Gran Senat no hagi estat informat d’aquest viatge.

Betúnia va arquejar una cella i va desafiar el degà amb la mirada. L’home li va aguantar la mirada sense perdre el somriure.

—Des de quan us haig d’informar de les meves decisions? Crec que les observacions que em feu no obeeixen al que s’espera de vós com a senador. No oblideu que sóc la reina i que podria ordenar que us empalessin en un dels patis.

Gaus es va asseure al llit de la reina i va fer girar el bastó entre les cames. Betúnia va cridar els guàrdies.

—No hi ha cap guàrdia, majestat. Em penso que són a baix, preparant-se per marxar immediatament. Obeeixen les vostres ordres.

—Que us heu begut l’enteniment, degà? Com goseu parlar-me amb aquesta impudícia? Pagareu tanta gosadia amb la vida.

—No esteu en disposició d’ordenar res, Betúnia —va replicar Gaus, adoptant una expressió facial molt seriosa.

Es va aixecar del llit i va fer unes passes en direcció a la reina, fent un gest de negació amb el seu bastó. A continuació va assenyalar el ventre de la reina amb l’empunyadura.

—Per ventura sabeu, majestat, que heu desobeït les lleis de Tartessos? Unes lleis que va promulgar el primer dels Argantoni.

Betúnia es va apartar el bastó del ventre d’una manotada i va tornar a cridar la guàrdia amb insistència. Plea observava l’escena des d’un racó de l’habitació. Es cobria el rostre amb les mans per ocultar la sorpresa.

—Hi ha un compromís reial que heu trencat, i el Gran Senat ha de jutjar aquesta falta i condemnar-la.

—Estic perdent la paciència, degà. Us ordeno que abandoneu la meva alcova immediatament. No tinc temps per perdre amb les vostres nicieses.

—No són nicieses, el motiu de la meva visita, més aviat temo que són enormitats —va prosseguir—. Fins que el Gran Senat no decideixi el futur del regne, em fa l’efecte que les vostres prerrogatives com a màxima autoritat queden abolides.

—Plea, baixa al pati i fes pujar dos guàrdies —va ordenar.

La serventa es va dirigir cap a l’entrada, però Gaus li va barrar el pas interposant el bastó en el camí de la dona.

—Em sembla que encara no us heu adonat de la gravetat de la situació. Sabeu perfectament que l’infant que porteu al ventre és fruit d’una traïció a l’aliança amb Arkan, motiu suficient per perdre l’honorabilitat. La llei tartèssia preveu que sigueu desterrada i que s’atorgui la regència a un membre successor i… —Gaus va fer una pausa—. I el destí ha volgut que ara mateix no hi hagi cap successor. Bé, sí, és clar, n’hi ha un que germina a les vostres entranyes però trigarà molt a tenir legitimat per portar les regnes de Tartessos. En aquestes terres sempre es recordarà que la reina Betúnia va contravenir l’aliança reial amb un vulgar mosso de quadra i que va fugir amb ell com les rates, deixant el poble abandonat a la dissort.

Betúnia es va abalançar sobre el vell degà i es va posar a pegar-li al pit amb totes dues mans. Gaus la va subjectar pels braços i la va apartar sense contemplacions. Plea va fer el gest d’intervenir i la reina li va dedicar un senyal per impedir-ho.

—Aquest regne està vençut —va alçar la veu Betúnia—. Els nostres enemics no trigaran a entrar a Tarsis, i quan ho facin m’executaran, i amb mi rodaran els caps del Gran Senat. Només espero que Magó sigui clement amb la nostra gent. Ara mateix el que menys em preocupa és el que el poble pugui pensar de mi.

En aquell moment la figura de Sòstrates va aparèixer a l’habitació. En adonar-se de la presència del degà va recular una passa, va acotar el cap i va fer una genuflexió.

—Bé, perfecte… Ara ja hi som tots —va dir Gaus, tustant l’espatlla al mosso de quadra—. Potser ha arribat el moment d’informar el Gran Senat de la traïció.

—Endavant, degà. Procediu si considereu que, en un moment com aquest, en què la vida de tothom corre un seriós perill, és l’hora de jutjar els altres. A més a més, dedueixo que ja fa temps que esteu al corrent d’aquesta situació. Per què no se m’ha jutjat encara? Perquè ningú més del Senat en sap res, oi?

Gaus va insinuar un somriure a tall de resposta.

—Llavors…, què preteneu?

—És de savis convertir els defectes en virtuts, i són les nostres paraules les que escriuen la història. Aquestes terres poden recordar Betúnia com la reina que va haver de renunciar al tron per protegir l’hereu, el fruit de la seva aliança amb Arkan. El fill d’un heroi que va morir pel poble i que, abans de partir cap a la batalla, li va demanar que protegís la seva descendència. Així quedarà escrit i així ho recordaran les futures generacions.

—I suposo que oferir aquesta interpretació de la història té un preu; o m’equivoco?

El rostre del degà esclatava de satisfacció.

—Vaig ser conseller del vostre pare durant més de deu equinoccis, i he treballat per a Tartessos en el càrrec de degà des de la vostra aliança amb Arkan. Aquest regne està en deute amb mi.

—No em feu perdre el temps, degà. Digueu-me què voleu —es va impacientar Betúnia.

—Tinc cinc anunciadors preparats per partir a cavall a diferents pobles del regne per advertir-los la mort d’Arkan i la imminent arribada de les tropes cartagineses. Se m’acut que puc redactar una disposició ara mateix perquè circuli per tot Tartessos, anunciant també que les entranyes de la reina alberguen l’hereu del nostre poble i que el Gran Senat n’ha organitzat la fugida per protegir-lo. A canvi d’aquesta protecció, veuria ben pagats els meus serveis a aquest regne amb dues taleques d’or i un espai per a mi en un d’aquests carros.

Betúnia va guardar silenci, sospesant la proposta. El poble interpretaria la seva fuga com el que era, una fuga, tant si marxaven de Tartessos a l’alba com covards com si ho feien per salvaguardar la continuïtat de la nissaga. D’altra banda, també era veritat que la proposta de Gaus revestia aquella fuga de molta més dignitat. Sense ni badar la boca, es va dirigir a una arqueta de coure adornada amb pedreria que descansava als peus del llit i la va obrir. De l’interior en va treure dos saquets de jute i els va lliurar al degà.

—Aquí teniu el vostre or —va dir amb actitud indolent—. Afanyeu-vos a redactar la disposició que dèieu.