CAPÍTOL 10

Arkan reposava en un llit auster en una de les alcoves per a convidats, i rebia les atencions de Mendín, l’apotecari del regne. Quan havia arribat a Tarsis delirava a causa de la febre i tenia severes migranyes, de manera que havien intentat fer-li baixar la febrada mitjançant banys freds. Aquella nit, Arkan tremolava i es debatia entre la vida i la mort.

Mentrestant, a la sala dels jutges, es reunien els membres del Gran Senat en sessió extraordinària per parlar dels últims esdeveniments. Les últimes morts a conseqüència de les febres mantenien els set savis en alerta, però la delicada salut del rei i les incipients revoltes socials els comminaven a prendre decisions urgents.

La sala on es reunien els jutges era una estança àmplia i custodiada per mitja dotzena de pilars simètrics. El terra, un paviment de tova amb una sanefa de petxines incrustades, proporcionava molta sumptuositat a l’ambient. Des dels magnífics finestrals s’albirava tot el territori i el gran mar, des de l’embarcador fins a l’enigmàtic horitzó. Al centre, una gran taula granítica presidia l’estança, i els bancs laterals feien de seient per als membres del Gran Senat. Gaus, el més ancià dels savis, presidia la reunió en virtut del seu càrrec de degà, i exposava a la resta les contrarietats que amenaçaven d’enterbolir l’estat de benestar de Tartessos.

—Tenim greus problemes que requereixen la nostra saviesa per redreçar el rumb del regne —va començar a dir—. És absolutament necessari exonerar el rei de qualsevol responsabilitat quant a l’origen de les febres. No podem permetre que el populatxo posi en entredit l’autoritat reial i faci perillar l’ordre establert.

Després de la pausa de Gaus es va sentir un murmuri apagat.

—Senadors, hem de ser severs i contundents. Els tartessis estan alçant la veu i cremant cases, i fins i tot s’han enfrontat a destacaments de guàrdies. No ho podem permetre! —va cridar, mentre clavava un cop a la taula amb la mà oberta.

Es va tornar a sentir un murmuri, aquesta vegada en un to més alt. Alguns dels presents dissentien amb ostensibles moviments evidenciant que la situació començava a ser preocupant. El degà va fer callar els senadors posant-se dret i aixecant totes dues mans.

—No podem consentir que el populatxo perdi el respecte a la sobirania, de manera que és imprescindible augmentar els càstigs públics per descoratjar les actituds insurrectes. El que cremi una casa serà condemnat a morir a la foguera, el que gosi desafiar l’autoritat dels guàrdies serà penjat pels peus, apedregat davant dels altres i empalat al punt més alt de la muralla… —La mirada de Gaus es va enfosquir—. I començarem empalant els autors dels últims altercats. Tant és si han estat cent o cinc-cents! —va cridar.

Jaudé, un veterà senador de cabells llisos i blancs, amb barba i celles espesses, es va aixecar del banc i va demanar la paraula amb la mà alçada.

—Amb el vostre permís, degà… El populatxo està molt alterat i una repressió tan ferotge el podria alterar encara més. Si comencem a reprimir-los la por amb càstigs públics podem perdre l’ordre social definitivament.

—Hem d’actuar amb fermesa, encara que hàgim de regar de sang tot Tarsis —va vociferar Gaus amb el puny enlaire.

—Massa morts innecessàries —es va lamentar Jaudé—. Que els déus ens perdonin per tanta barbàrie.

El degà va assentir després de la puntualització del senador, es va aixecar de la cadira i va començar a deambular per la sala en actitud reflexiva, amb les mans entrellaçades a l’esquena. Es va aturar i es va dirigir novament als senadors.

—Els déus… —va dir amb menyspreu—. A qui li interessa si els déus ens perdonaran pels nostres actes? —Va fer una pausa, sospesant si exposar en públic els seus pensaments—. Senyors, fa molts equinoccis que els déus se’n van anar. Durant tot aquest temps només s’han manifestat en forma de plagues i pluges. A qui pretenem enganyar? Els déus ens han abandonat i ja no tornaran. No els interessem.

Aquesta vegada, les veus dels presents van sonar agitades, i molts van protestar davant del discurs descregut del degà. Jaudé era el més bel·ligerant amb les queixes de l’ancià.

—Degà, les vostres paraules resulten ofensives. Com us passa pel cap blasfemar els creadors? Ells són poderosos i vigilen els nostres actes. Paraules com les vostres són les que fan enfurismar els déus.

—Que ho podeu provar, això? —el va desafiar Gaus—. Que podeu assegurar que les febres i les pluges siguin càstigs dels déus? No oblideu que quan ells eren amb nosaltres també hi havia diluvis, febres, càstigs i morts. No, Jaudé, els déus no ens salvaran del nostre destí. Hem de començar a assumir que el nostre futur no depèn d’ells.

Un altre senador, lleugerament més jove, de cabells grisencs i aspecte rude, va intervenir per protestar.

—Us adoneu del que dieu, degà? Si no hi ha déus, no hi ha por dels seus càstigs, i això representa la pèrdua definitiva del control social. Ells són l’eina per controlar la voluntat i els actes del poble.

—Teniu tota la raó, senador —va reconèixer el degà amb serenitat i amb un somriure pintat als llavis—. No pretenc fer a la plebs un discurs agnòstic; al contrari, hem d’aprofitar-nos de la nostra saviesa i atribuir als déus l’autoria dels nostres preceptes, pel bé del regne.

Els senadors es van tranquil·litzar per una curta estona, i els murmuris van anar cessant.

—Ha arribat l’hora de crear una doctrina basada en el culte als déus, en què tingui cabuda el càstig carnal i el sacrifici dels febles i dels facciosos. Els tartessis viuran més tranquils si sacrifiquem els indolents, els lladres i els agitadors; han de saber que el Gran Senat és el representant dels déus a la Terra i que els nostres preceptes i els nostres dictats són designis divins que cal acatar. Construirem un tabernacle en honor de Baal i Astarte a les portes de Tarsis perquè tothom pugui adorar els déus. Hi oficiarem i hi practicarem cerimònies de culte i sacrificis.

Gaus va contemplar la reacció dels savis després d’haver formulat la proposta. Habitualment, era ell qui feia les propostes de llei, i sabia per experiència que el seu càrrec de degà el revestia de prou autoritat perquè la resta dels senadors aprovés les seves idees. A excepció de Jaudé, que solia qüestionar totes les seves propostes, la resta de legisladors solia mostrar-s’hi d’acord.

—Un de nosaltres ha de ser l’encarregat de fer arribar la doctrina als tartessis. Un senador diligent, eficaç i respectat que sigui capaç de representar els déus i fer arribar els seus designis a la plebs —va dir Gaus—. Aquest home no pot ser sinó Jaudé.

El senador va aixecar el cap i va mirar Gaus amb perplexitat. El degà sabia que les ànsies de poder de Jaudé li impedirien refusar l’oferta, de manera que automàticament es convertia en un vot favorable a la seva proposta legislativa.

—En què consisteix, aquesta representació? —va preguntar Jaudé amb la veu vacil·lant—. Quina seria la meva missió?

Gaus no va poder dissimular un somriure triomfal.

—Malgrat les nostres discrepàncies, sabeu que teniu tot el meu respecte. Des que formeu part del Gran Senat heu demostrat que sou un dels membres més intel·ligents i més ben dotats per posar en pràctica les decisions importants de Tartessos. Per aquest motiu us proposo que sigueu el portador de la paraula dels déus.

Jaudé es va fregar la barba i va arrugar el front en actitud reflexiva, mentre observava la resta de senadors. Tot i que encara no havia entès la proposta, la idea d’ostentar un càrrec de rellevància dins el Gran Senat era massa atractiva i, malgrat que sospitava que l’oferiment de Gaus obeïa a una estratègia perquè donés suport al suggeriment que acabava de fer, no va tardar a acceptar el càrrec.

—Però… —va vacil·lar Jaudé—. No coneixem els veritables designis dels déus.

Gaus va tornar a somriure.

—Jaudé, a partir d’avui, els nostres preceptes i les nostres decisions seran la paraula dels déus. La gent necessita creure en ells, trobar alleujament, recolliment i esperança en aquest halo màgic que ells projecten en l’home. Sense déus als quals adorar i suplicar, l’home es moriria de por —va sentenciar Gaus—. El nostre poder resideix en la fe del populatxo.