CAPÍTOL 22
Al cim d’un dels turons que vorejaven el Gran Riu, quan la lluna es feia visible amb el seu rostre més ambarí, dos soldats feien guàrdia mentre preparaven el sopar. Havien cavat un clot i havien preparat una petita foguera a dins, perquè el fort vent que aquella nit arribava des del septentrió no li apagués les flames. Damunt d’una pedra llisa i fina havien rostit una llebre tallada a quarts i, entre rialles, no desdenyaven gens aquell banquet. Un d’ells es cruspia a queixalades una suculenta cuixa quan alguna cosa a l’altra banda del riu li va cridar l’atenció. Malgrat la foscor, va poder veure clarament com unes quantes persones s’obrien pas entre l’arbreda.
—Ho has vist, això? —va preguntar a l’altre, assenyalant endavant.
—Només són dos homes. Podrien ser caçadors —va contestar l’altre, quasi sense fer-li cas.
—Caçadors? En plena nit?
—Potser són viatgers que volen omplir-se les carabasses, o és possible que siguin…
Darrere l’arbreda van aparèixer tres homes més, i després d’ells una dotzena més. Al cap d’uns instants, tot un exèrcit era a la vora del riu, disposat a travessar-lo.
—Que els déus ens emparin. Ja són aquí!
Els soldats van apagar el foc amb sorra i van córrer cap al campament que Arkan havia instal·lat a prop del punt de vigilància. En aquelles hores, les tropes tartèssies estaven abandonades al primer son, després d’una llarga jornada d’entrenaments molt durs.
—Desperteu-vos, que tothom es desperti! —van alertar els dos soldats—. De pressa, a les armes!
Un alt comandament va sortir a rebre’ls.
—Què heu vist? —va preguntar, mentre es cordava el cinyell.
—Centenars d’homes, potser milers. Han sortit del bosc com ombres i s’estan organitzant a la vora del riu.
Arkan va aparèixer des de darrere seu, vestit amb les gales de guerrer, amb un cap de toro sobre la testa i amb els tirants de cuiro encreuats al pit. Portava penjat al cinyell el pendó de cinc plomes que l’identificaven com el capitost de més rang. Amb una mà sostenia la formidable espasa i a l’altra duia el corretjam del cavall. El comandant del camp i els soldats el van saludar acostant-se el puny al pit.
—Les tropes cartagineses són al riu. Hi ha un bon nombre de guerrers, potser més dels que esperàvem.
—Bé, tothom al cim. Ara! Arquers, preneu posicions —va ordenar— i dispareu en onades. De pressa, hem d’impedir que travessin el riu.
Les tropes d’Arkan van pujar al cim del turó i es van desplegar pel terreny en forma de ventall. Va ser llavors quan un núvol de fletxes procedents de l’altre costat del riu els va sorprendre. Un grup d’arquers disparava des de la vora del riu mentre les tropes ja començaven a travessar-lo. Havien construït sòlides barcasses fetes amb troncs, en forma de rais, i començaven a travessar les aigües per la part més estreta. A cada embarcació hi anaven uns quinze o vint homes, armats amb llances i espases, i protegits pels seus propis escuts.
L’exèrcit de Cartago havia pres posicions amb massa antelació i les tropes tartèssies rebien una allau de fletxes cada vegada que intentaven treure el nas al caire del precipici. Des del cim disparaven a cegues per intentar contenir l’atac enemic, i moltes de les fletxes es perdien en les fosques aigües del riu sense que haguessin servit de res.
—No els podrem contenir —es va lamentar Arkan—. Si no aconseguim desfer-nos d’aquests fletxers, les barcasses prendran l’altra riba i llavors…
L’agut xiulet d’una nova allau de fletxes va obligar les tropes d’Arkan a refugiar-se sota els escuts. Aquesta vegada, les fletxes portaven clavades unes boles de foc que s’incrustaven als troncs de l’arbreda i provocaven petits incendis entre la fullaraca seca que hi havia a terra.
El vent s’havia convertit en un aliat espontani de les tropes de Magó i, en molt poc temps, les flames es van estendre de branca en branca i van incendiar tota l’arbreda situada darrere de l’exèrcit tartessi. Sense temps de reacció, Arkan contemplava amb impotència com el foc devorava l’espessor i els deixava pràcticament sense escapatòria.
—No podem retrocedir —va advertir un dels comandants—. És impossible travessar el bosc. Estem atrapats.
Aclaparat per la frustració, Arkan va clavar una pica a terra, mentre pensava com contrarestar l’irremissible avantatge que els enemics havien agafat en molt poc temps. No volia prendre una decisió precipitada, però sabia que només hi havia una opció. I no li agradava.
El rei es va agenollar i, mirant al firmament, va oferir l’ànima als déus. Després es va tacar els dits de sutge candent, que va fer servir per dibuixar-se una doble franja sota els ulls. Va endurir la mirada i va ordenar:
—Arquers! Prepareu-vos per disparar una allau. Hem de baixar el turó abans que el foc se’ns empassi.
—Però Arkan, si baixem per aquest turó no tindrem cap opció. És massa empinat i pedregós. Els arquers ens cosiran mentre intentem baixar…
—Que es compleixin les meves ordres —va alçar la veu el rei—. Agrupeu tots els vostres homes i notifiqueu als altres comandants que facin el mateix, ara! Baixarem quan jo ho ordeni.
La calor del foc era cada vegada més insuportable, i el fum era intens i irrespirable. Mentrestant, les fletxes continuaven caient sobre els homes d’Arkan, sense que aquests poguessin ni tan sols respondre amb la mateixa fortuna. Arkan va aclucar els ulls uns instants i va serrar la mandíbula, dominat per la ràbia. Després els va obrir i va aixecar l’espasa.
—Apunteu, ara! —va dir finalment, alçant encara més el seu braç.
Els fletxers van tensar els arcs i, quan Arkan va abaixar el braç, centenars de sagetes es van elevar des del cim de la muntanya, mentre els altres soldats començaven a descendir l’abrupte vessant amb els escuts cobrint-los el pit. Després, una altra pluja de fletxes va tornar a xiular en direcció al riu.
Tot i que havien estat llançaments a cegues, les sagetes havien encertat un bon nombre de soldats cartaginesos, que per uns instants van cessar d’embarcar més contendents als rais. A la riba, alguns soldats es van atrinxerar clavant l’escut a terra, mentre els arquers prenien posicions novament per contraatacar l’escomesa tartèssia.
A pesar que el relleu de la muntanya oferia passos naturals per al descens, el desnivell del vessant era més que considerable i, arran de les presses i la foscor nocturna, molts soldats perdien l’equilibri i es precipitaven rodolant muntanya avall.
Va ser llavors que les tropes cartagineses es van rescabalar del sobtat contraatac i van disparar les fletxes sense compassió contra els desesperats soldats que tractaven de baixar pel vessant fugint de les flames i el fum. Malgrat la foscor, la lluminària del foc els feia visibles, de manera que els soldats tartessis eren un blanc massa fàcil.
Mentrestant, les primeres embarcacions aconseguien arribar a l’altra vora del riu, i els soldats que transportaven esperaven als peus de la muntanya els dissortats tartessis.
Arkan es va desplaçar amb agilitat entre la relliscosa sorreta del vessant i, a pocs metres de terra, va saltar sobre uns quants adversaris. El rei brandava l’espasa amb fúria, i acompanyava cada cop que clavava amb crits esfereïdors per fer-se venir més coratge.
Només mig centenar de guerrers tartessis havien aconseguit arribar a la part de baix amb vida, i ara s’enfrontaven en una lluita desigual amb un exèrcit cada vegada més nombrós. Arkan es desfeia dels atacants enemics amb mestria, posant de manifest el seu art amb l’espasa i el seu valor en la batalla, fins i tot enfrontant-se amb diversos contendents alhora. El fragor dels metalls es barrejava amb els constants xiulets de les fletxes cartagineses que continuaven crivellant els infeliços tartessis que intentaven baixar el turó.
La lluita desigual augurava un final imminent, i Arkan, amb els braços exhaustos per l’esforç, va anar retrocedint, al costat dels pocs guerrers que conservaven la vida. Estaven acorralats i la seva sort semblava escrita. El rei va trontollar després de desfer-se d’un guerrer més i es va acostar la mà a la cara per treure’s uns esquitxos de sang que li enterbolien la vista. Es va treure el cap de toro que li cobria el cap i el va tirar a terra amb violència. Se sentia vençut, i la fatiga li impedia recuperar la seva habitual empenta en la batalla. Una espasa curta li havia provocat un tall profund a l’avantbraç i una fletxa se li havia allotjat a prop del ventre. De la boca li brollaven contínues glopades de sang, i li semblava que els ulls li distorsionaven la visió de tot el que l’envoltava. Llavors va abaixar els braços.
Arkan va poder sentir els seus últims batecs abans de deixar escapar el poc aire que havia pogut fer arribar als pulmons. Va notar les cames vençudes i es va quedar agenollat, recolzat en la seva espasa. Va mirar al voltant, tot era confús, malgrat que podia comprendre que havia arribat la fi. Mig moribund, va veure com un soldat enemic s’acostava fins on estava ajagut. El cartaginès va somriure en reconèixer per les plomes del seu pendó el rang d’aquell titella rendit i li va passejar amb escarni el tall de la seva arma per la cara, recreant-se amb la seva víctima fins que el va decapitar d’una estocada.