CAPÍTOL 2

Deien els primers savis de Grècia que només un home il·lustrat sabrà a qui pot transmetre la seva saviesa: a algú que estigui capacitat per entendre-la, conrear-la i llegar-la. Soló va escrutar els foscos ulls d’Anacarsis, buscant-hi el do de la saviesa, que va trobar al fons de la seva mirada. Aquell estranger li inspirava confiança i, per tant, es feia mereixedor del coneixement.

—El vell continent… El continent encara és allà, a Occident —va contestar Soló amb un deix de misteri—. Abans m’heu explicat que a la vostra terra els períodes de pluges es poden prolongar durant setmanes. —Anacarsis va assentir—. Això és un bon problema… Les collites es fan malbé, els camins s’enfanguen i alguns pobles queden aïllats de les regions urbanes durant uns quants dies. Però us imagineu un període de pluja de més de nou anys? Us podeu imaginar la catàstrofe que comportaria?

—Nou anys de pluges?

—Divuit solsticis i dinou equinoccis, sí senyor; però això va ser només el principi. Durant aquest temps, moltes plaques continentals es van submergir i van dividir el territori; les valls es van convertir en una extensió del gran mar i les muntanyes més altes es van transformar en illes. Els mars van començar a guanyar terreny a les costes i alguns territoris del continent van quedar aïllats o submergits del tot. Davant la necessitat d’accedir a les diferents illes, els seus habitants van començar a construir embarcacions de curta eslora i, a mesura que les distàncies van anar augmentant, les naus van anar adquirint majors dimensions. Les primeres grans embarcacions eren similars a les trirrems gregues, però sense velam i amb una quilla més ampla i inestable. La navegació va permetre viatjar més enllà del continent i de les illes conegudes, i descobrir noves terres, que van anar colonitzant. La climatologia va ser tan severa que alguns dels grans déus van marxar i no van tornar mai més.

El sol va començar a amagar-se darrere la muntanya Himet, mentre els núvols es tornaven negres i amenaçaven tempesta, de manera que els dos homes van decidir continuar conversant a l’interior de la residència del governador. Un cop al llindar, va aparèixer a l’instant un servent de faccions espartanes que els va acompanyar des de l’entrada principal fins a una sala adjacent, presidida per una enorme taula de marbre pentèlic de color blanc, custodiada per dues llargues fileres de bancs tallats del mateix material. Soló va acompanyar el seu convidat fins a un enorme divan situat sota els finestrals; era de color ocre, adornat amb braços de fusta de castanyer. Un altre servent va aparèixer per l’arcada que dividia les dues sales i va omplir unes quantes copes amb una gerra de vi.

—Quins servents més sol·lícits… —va dir Anacarsis amb admiració—. Si sabéssiu les dificultats que tinc jo a la meva residència de Pharos… No hi són mai, quan se’ls necessita. On els vau comprar?

—Fa anys que serveixen a palau. Són metecs —va contestar amb una mica de menyspreu.

—Metecs?

—Disculpeu, em pensava que estàveu familiaritzat amb l’argot grec. Aquí en diem metecs, dels estrangers que viuen a Atenes, gairebé tots són esclaus de galeres i servents dels eupàtrides. Per descomptat, els visitants del vostre rang queden exclosos d’aquesta designació.

—Em demano si els esclaus dels déus que van habitar l’Atlàntida eren tan submisos com els vostres —va fer broma el príncep escita.

—Els esclaus no són problemàtics mentre se’ls tracti com a tals. En el cas de l’Atlàntida… —Soló no va acabar la frase—. Hi van influir molts factors, en la fi d’aquest gran continent. La prolongada època de pluges va fracturar el continent Atlàntic i les crescudes de mars i rius van obligar la civilització atlant a ascendir fins a terres més muntanyoses. Es van perdre les collites i el subministrament d’aliments va començar a escassejar en algunes aldees, sobretot a la regió meridional, on les pluges eren més abundants. Arran d’aquesta divisió, els déus van quedar separats en diferents masses continentals, on es van crear nuclis de població independents. El territori de l’est va quedar a mans d’Atenea, al sud hi regnava Macai, i el nord-oest, la part més extensa de terra ferma, era controlat per Atles.

—Voleu dir que l’Àtica és un fragment d’aquest gran continent?

Soló va somriure i va assentir.

—Els territoris es van dividir i els déus també, fins al punt d’enemistar-se.

—Els déus es van enfrontar entre ells? —Anacarsis es va mostrar estranyat—. Una guerra entre déus?

—És així com va anar, benvolgut amic. Les pluges continuaven caient a bots i barrals —va reprendre el relat Soló—. El principal retrocés de la costa continental el va experimentar el territori d’Atles, que anava perdent terreny a passos de gegant. L’escassetat d’aliments i de primeres matèries va portar el seu exèrcit a fer expedicions a altres regnes, a la recerca de nous recursos, però els habitants de les altres terres van respondre amb hostilitat a les incursions dels atlants. Si bé Atles va poder conquerir les illes més pròximes al seu territori, quan va intentar penetrar a les terres d’Atenea va començar una cruenta batalla. La deessa de l’Est era repressiva i coneguda per la seva habilitat en la guerra i l’estratègia, i va saber respondre amb contundència a les diferents escomeses del regne del Nord.

La foscor es va començar a ensenyorir de la sala on totes dues autoritats estaven reunides. Soló va avisar un servent perquè agafés la mitja dotzena de torxes que hi havia clavades a les parets. Al cap de poc, un home alt i fornit i de trets egipcis va aparèixer per l’arcada amb el recipient del foc i va anar encenent les teies. A continuació, després de fer una lleu reverència, va desaparèixer per on havia vingut.

—Per on anàvem? —va intentar fer memòria Soló.

—M’estàveu explicant la divisió territorial del gran continent i l’enfrontament dels déus.

Soló va agafar aire, va encreuar les mans i es va incorporar inclinant-se cap endavant, abans de prosseguir el relat.

—La subespècie híbrida va començar a créixer demogràficament i a estendre’s pels diferents territoris. Estaven ben dotats físicament i els seus coneixements i habilitats cada vegada eren més grans. Tenien un cos semblant al dels déus, més esvelts i alts. Per aquest motiu, van començar a donar importància al culte al cos, i aviat la bellesa va esdevenir un indicatiu de perfecció, un concepte que fins llavors havia estat reservat als déus.

—L’home com a fruit dels déus… —va reflexionar Anacarsis en veu alta—. És això el que preteneu dir-me?

Soló va assentir.

—No voldria qüestionar la vostra saviesa, governador, però aquesta llegenda em sembla d’allò més inversemblant.

El seu contertulià es va aixecar i va deambular per la sala amb les mans agafades a l’esquena en actitud reflexiva, després va tornar al divan, va fer un xarrup a la copa de vi i es va dirigir a Anacarsis.

—Cal considerar allò que és aparent com a indici del que no és aparent, benvolgut amic. Tot el que té a veure amb el passat és propietat dels que ens ho expliquen. Sobre els déus, què en sabem del cert? —el va interpel·lar Soló, mentre tornava a asseure’s al costat del seu convidat—. Només fabulacions. La saviesa no és un do, és el bagatge de qui sap obrir la ment a nous coneixements. Procureu instruir-vos mentre visqueu, no creieu que la vellesa comporta la raó.

—Bec de les vostres sàvies paraules, governador. Si us plau, prosseguiu —va contestar Anacarsis.

—El retrocés de les costes va provocar que el regne d’Atles quedés reduït a una petita extensió de territori, una península al límit d’Occident. El déu del Nord, cansat que les onades incessants arrasessin els pobles costaners, i conscient que el nou oceà seguia guanyant metres al continent, va fortificar el territori amb tres muralles circulars i un profund canal de l’amplada d’un estadi, que conduïa fins a un altre canal interior que feia de port, un lloc on podien fondejar les naus sense por de ser arrossegades per l’onatge. Unes quantes rescloses travessaven els dos cercles de terra que envoltaven la ciutadella murallada, i permetien la circulació de les aigües en retirada. La fortificació estava protegida per un fossat de la mateixa amplària que el cercle de terra anterior, i presidida per quatre torres de guaita, una per cada resclosa. A la muntanya central s’erigia el gran palau d’Atles, una construcció bastida en honor de Posidó, al qual s’havia atribuït el do de dominar els mars i les tempestes, perquè el gran continent havia desaparegut després que ell hagués marxat.

Soló va omplir les copes i va fer un llarg trago de la seva abans de reprendre el relat.

—La pluja continuava inundant les diferents regions continentals i la població humana, cada vegada més autònoma, va començar a qüestionar el poder dels déus. Les inundacions van provocar l’escassetat d’aliments i, en conseqüència, la fam. Els esclaus i la societat híbrida es van rebel·lar i, tot i que els déus van intentar redreçar la situació als seus territoris respectius, no van aconseguir pacificar una població cada vegada més irada. Els déus van perdre el control social i aleshores van marxar i ens van abandonar a la nostra sort. Aquest és l’origen de la humanitat.

La nit es va mostrar darrere els finestrals de la residència del governador, que va donar per acabada la història dels déus. Va demanar la presència d’un servent, al qual va ordenar que els portés unes viandes i que preparés una habitació per al convidat. Anacarsis es va dirigir cap al finestral i va observar amb atenció les estrelles que presidien el teló fosc de la nit. Es preguntava què hi havia de veritat en les paraules de Soló, i si sabria viure la resta dels seus dies sense transcendir aquest gran secret.

—Des d’aquest moment em sento responsable del meu silenci, governador.

—Poseu a les vostres paraules el segell del silenci, i al silenci, el de l’oportunitat. Només els dotats de saviesa podran creure les vostres paraules —va postil·lar Soló.

Anacarsis es va girar cap al seu amfitrió, es va fregar el mentó i va corrugar les celles.

—I com va acabar l’Atlàntida?

—Va patir transformacions —va contestar Soló, sense afegir res més.

—Però… quines?

—La terra va tremolar i el mar va assotar l’Atlàntida. Els desplaçaments continentals al final van annexar aquest territori a la península d’Ibèria. Potser aquest va ser un altre dels motius que van influir en la decisió dels déus d’anar-se’n. És possible que sabessin que s’acostaven temps dolents. Sigui com sigui, aquest últim reducte dels déus es va considerar un lloc maleït. Sembla que, en marxar, van maleir el lloc. Des de llavors, els territoris orientals van considerar que, més enllà de l’estret de Calpe, la terra estava maleïda, i per aquesta raó Hèracles va construir dues columnes a banda i banda de l’estret, per delimitar la zona prohibida.

—Fins que els cananeus les van travessar —va apuntar Anacarsis.

—Efectivament —el va aplaudir Soló—. Coleu de Samos, un navegant i mercader cananeu, va ser arrossegat pel corrent més enllà de les columnes fins que va arribar accidentalment a les costes de Tartessos. Allà va trobar un assentament de població pesquera i metal·lúrgica on el van ajudar a reparar la seva embarcació. Anys més tard, Tartessos es va convertir en una colònia dels cananeus.

—Llavors… Tartessos és l’antiga Atlàntida —va concloure Anacarsis.

La riallada de Soló va sorprendre el príncep escita.

—Estimat amic, no us deveu haver cregut pas la història que us acabo d’explicar…?!