CAPÍTOL 26

L’extenuació de Teró l’havia sumit en un son profund, en què les escenes de sang i els crits esfereïdors se li repetien una vegada i una altra dins el cap. Farada apareixia en el malson, anava vestida amb una brusa llarga de color blanc que es tenyia de vermell al mateix temps que els morts s’anaven amuntegant al llarg de la platja. Ella el saludava amb la mà mentre s’allunyava i ell intentava córrer cap a ella, mentre un soldat magònida el retenia en una lluita aferrissada.

Un mugit el va fer despertar. Va obrir els ulls i a l’instant va recular fins a amagar-se darrere el tronc de l’arbre. Davant seu, a menys de cinc passes, un formidable toro negre rascava el terra amb la pota, preparat per envestir-lo. Era un animal que no solia freqüentar els territoris habitats, però quan ho feia, acostumava a actuar amb una certa hostilitat. Aquell era un exemplar fabulós, vigorós i de cornamenta curta i corbada. Tenia una mirada amenaçadora.

—Maleïda bèstia…, fuig d’aquí —va intentar espantar-lo Teró movent els braços com aspes de molí.

El tros d’animal va esbufegar i va incrementar el ritme del trepig, i llavors va emprendre la cursa en direcció a ell. D’un bot, Teró es va agafar a una de les branques més baixes i s’hi va enfilar, però l’esquena li va quedar balancejant-se. L’animal el va envestir unes quantes vegades, clavant-li cops de cap a l’esquena amb violència. Una de les banyes li va provocar una nova ferida a la cama. La punxada no havia estat del tot precisa, i li feien molt més mal els cops que l’esgarrapada.

El toro es va aturar, el va mirar un parell de vegades i es va allunyar unes quantes passes.

—Ajuda! —va cridar Teró.

Tot i que a penes li quedava força als braços, va tensar els músculs i d’un impuls va aconseguir apuntalar les cames a la branca per poder desplaçar una mà fins al brancatge superior i asseure-s’hi.

—Ajuda!

Teró va clavar uns cops ben forts al tronc de l’arbre amb el puny, mentre proferia un alarit de ràbia i impotència. Va mirar al cel i va clamar:

—Per què m’infligiu aquests càstigs? Què us he fet, jo? Què hem fet, tots nosaltres?

Els crits de Teró eren esfereïdors i retrunyien als voltants.

—Per què em priveu de la meva família? Per què em lacereu el cos? Em preneu el pèl. Què li heu fet, a la meva filla? I a la meva dona? Per què els meus pares explicaven bondats i grandeses, de vosaltres? Per què?!

La seva ira es va convertir en un sanglot infantil. Per uns instants, Teró es va sumir en un plor convuls, al qual el toro assitia impertèrrit, com un convidat de pedra que es burlava d’ell encara més.

Va tornar a cridar.

—Farada! No et vaig poder trobar… Déus! Porteu-me amb elles, us ho prego. Feu-ho! Si vosaltres sou els nostres creadors, per què ens castigueu amb tants de turments? Què us hem fet?

Teró es va abraçar al tronc i va despenjar les cames per desentumir-se els músculs. Va donar una ullada cap endarrere i va comprovar que el toro encara era allà, tranquil, pasturant.

—Déus, que em sentiu?! Em dic Teró, fill de Sortió i Palàmia. Escolteu-me! Jo us repudio. No us adoraré mai perquè sou cruels. Si vosaltres ens heu donat la vida, per què ens envieu la mort? Déus! La gent talla esfinxs amb els vostres rostres i us adora, confien la seva sort als vostres poders i us supliquen perdó per les males accions comeses. Que em sentiu? Us adoren. I vosaltres… —Teró va riure, semblava embogit—. Ho sé, vosaltres us burleu d’ells, de nosaltres. Quin mal us va poder fer Túria? Per què aquest càstig? Per què ens heu abandonat?

La pluja va entrar en escena en forma de gotasses fredes. Teró va tornar a aixecar la vista al mantell negre de la nit. Va fixar la mirada en una estrella i es va preguntar si els déus l’escoltaven des d’allà dalt o parlava tot sol. Si els déus ja no hi eren, no el podien sentir. Va pensar que potser els homes eren éssers incapaços d’assumir les conseqüències de l’aventura i que necessitaven aquells éssers llunyans per atribuir-los fins el més petit fet quotidià. Potser ell s’hi havia refugiat en alguna ocasió per no donar-se les culpes a ell mateix.

—Us repudio! No existiu, per a Teró. Faré de la meva vida el que m’agradi sense tenir en compte els vostres preceptes, que suposadament hem d’acatar. No seré un serf vostre perquè no existiu, perquè ens heu abandonat… Mai més us demanaré favors i mai més us agrairé les coses bones que la vida em regali, perquè us repudio. Déus! Déus! Teró us repudia.

La seva boca havia escopit tota la ira que l’acompanyava des de feia temps. Ara se sentia alliberat i en pau amb ell mateix. El dolor de la seva ànima s’havia mitigat i estava decidit a sobreviure per emprendre un nou camí, en què ell seria el seu propi valedor.