CAPÍTOL 3

(Tartessos, any 536 a. C.)

L’equinocci de primavera va arribar pertorbat, amb forts vents del nord que auguraven una mala collita i unes quantes setmanes de pluja. Era mala època per sortir amb les embarcacions a dedicar-se a la pesca, i els tartessis recorrien al rebost, ple de peix en salaó i de les confitures que hi conservaven des de feia mesos; així doncs, les pluges es convertien en un inconvenient més, per sumar a les glaçades dels mesos anteriors i les últimes revoltes socials. Tot i que el regnat d’Arkan, acabat d’estrenar, satisfeia una gran part de la societat, alguns nuclis fidels a l’antic rei Argantoni III mostraven disconformitat amb la sobirania del nou monarca, perquè consideraven que trencava la tradició dinàstica del seu predecessor; a més, el casament d’Arkan amb Betúnia, la filla del mateix Argantoni, s’havia interpretat com una maniobra per unir Tartessos amb el regne veí de Cònios.

Durant el regnat d’Argantoni III, el reialme era admirat per la riquesa, la saviesa, l’afabilitat i la glòria en la guerra que el caracteritzaven. Gràcies al saber fer del general Arkan en el camp de batalla i les consolidades aliances amb els cinets de Cònios i els grecs de la Fòcida, el regne tartessi no només havia aconseguit contenir les incursions dels ibers i sortir airós de les contínues escaramusses amb el regne de Gadir, sinó que a més a més s’havia guanyat el respecte de tots els pobles veïns. A tall d’advertència, tots els camins que conduïen a Tartessos des de l’interior eren custodiats per monòlits i esteles amb tota mena de motius gravats a la pedra, generalment la silueta d’algun guerrer armat o el símbol de l’escut del regne: la triple muralla circular que havia ideat Atles, amb un guàrdia llancer al costat.

Després de la mort de l’últim rei de la dinastia dels Argantoni, Tartessos va entrar en un període de decadència comercial i política. Els fenicis, molestos per l’estreta amistat dels tartessis amb els grecs de la Fòcida, van canviar les seves rutes comercials i el regne es va quedar sense un dels seus principals clients del gran mar.

Arkan s’havia rodejat de set homes savis, homes procedents de l’alta aristocràcia tartèssia, dotats de l’habilitat de l’escriptura i instruïts en el pensament i l’estudi de l’astronomia i la botànica. Amb ells havia format el Gran Senat, un òrgan creat per preservar i conrear la saviesa heretada dels déus i regular l’ordre de tot el territori mitjançant la llei, cosa que en les últimes dinasties s’havia anat oblidant. Els savis volien controlar la població per aconseguir una producció més eficient, i van creure convenient fer-ho a través d’una doctrina, legislar a partir del culte als déus. Per aquest motiu, van ordenar que, repartides per tot el territori, s’erigissin diverses estàtues en honor de les primeres divinitats, amb el propòsit que la societat tartèssia recordés els seus orígens i no els oblidés. La seva missió era que els tartessis revisquessin la memòria històrica, enaltir el poder dels déus, que servien per atribuir-los tant la sort com les calamitats: una bona collita, un triomf en una batalla o el simple naixement d’un nou infant eren mèrits atribuïts als déus, mentre que les tempestes, les plagues i la mort prematura eren considerats càstigs de les deïtats pels actes dels homes. Acabava de néixer una legislació basada en el culte a éssers superiors amb l’objectiu de tenir el poble, la societat, sota control.

L’adoració, la pregària, la súplica i la penitència es van convertir en fets quotidians. Els tartessis buscaven el consentiment i el perdó dels déus per a cada acte que feien i, per aquesta raó, els càstigs divins eren més temuts que els càstigs del mateix rei. Arkan va ordenar que fos gravada a les roques dels camins la llegendària sentència del déu Atles: «Vau qüestionar el nostre poder i la nostra saviesa. Per això sereu condemnats i castigats». Altres lemes, encunyats pel Gran Senat, advertien els tartessis de les repercussions dels actes impurs i delictius, mentre enaltien els justos i els obedients: «Els déus jutjaran els teus passos» o «Els càstigs dels déus són perpetus».

Al cap de tres dies de pluja persistent, el sol va prendre possessió del cel i les primeres embarcacions de pesca van enfilar els canals que conduïen a mar oberta. Eren barcasses de poc calat i sense timó, proveïdes de rems simples i velam rudimentari. Tenien espai per a tres o quatre tripulants com a màxim, i no solien endinsar-se a alta mar, es limitaven a costejar el litoral més pròxim. El gran mar era temut i s’explicava que quan les petites embarcacions s’endinsaven a la franja fosca, eren empassades per la ira dels déus. Pescaven amb nansa, un mètode extractiu primitiu que encara avui dia es practica, consistent a llançar diferents cistells fabricats amb joncs al voltant de l’embarcació. Amarraven les nanses a una maroma i hores més tard recollien la pesca cobrant la corda.

La influència fenícia havia estat molt important en els últims temps. Els mercaders havien portat fins a la península nous productes a l’horta dels tartessis i noves tècniques de cocció i recol·lecció. Així, per exemple, havien après a preparar un beuratge fruit de la fermentació del llúpol i la civada, coneguda de feia poc. Amb l’arribada de les parres, van aprendre a fabricar mostos, que es van popularitzar ràpidament entre la població tartèssia. Tot i això, un dels descobriments més importants es va donar arran de l’arribada de la gallina, un animal que va revolucionar l’alimentació diària dels seus habitants i que va aportar un nou element alimentari: l’ou.

La hidrografia del sud de la península facilitava el rec dels cultius i, en aquesta època de l’any, els pagesos collien carabasses, maduixes i préssecs, i començaven a sembrar els fruits del segon equinocci. Les dones salaven la pesca com qui diu a la mateixa platja, i la penjaven perquè el vent i el sol completessin el procés de deshidratació. Tot i que s’havien encunyat algunes monedes locals amb l’efígie de Gerió —el monstruós gegant de tres caps que deien que Hèracles havia vençut temps enrere—, la permuta continuava sent un sistema de distribució alimentària eficient, de manera que l’intercanvi de béns va adquirir molta força, tant en el comerç interior com en l’exterior. Els agricultors i els artesans exposaven l’excedent de producció en improvisats mercats que se celebraven per diferents punts de Tarsis, la capital del regne, i als poblets de més a prop de la costa. Els mercaders posaven a terra unes estoretes fetes de palla o joncs, sobre les quals presentaven els seus productes i manufactures. Als mercats hi havia productes de l’horta, peces de ceràmica, estris de tall i de caça, llet de cabra, ous, teles i peces de vestir fetes de pells i cuiro. El culte al cos continuava sent important i, per aquest motiu, també hi havia artesans que exposaven joies fabricades amb caragols de mar, metalls, pedres polides i ossos d’animals. Alguns mercaders fenicis procedents de Tir s’establien a Tarsis durant llargues temporades, i hi oferien vori, orfebreria i perfums. Com que no existia cap moneda de canvi amb els seus visitants, resultava complicat fer una valoració correcta dels béns que s’exposaven, de manera que es produïen intercanvis desiguals que enriquien els uns en detriment dels altres.

Tartessos, gràcies a la riquesa metal·lúrgica que posseïa, s’havia convertit durant l’últim segle en un referent comercial a Occident, i fins a les seves costes arribaven mercaders de mig món, principalment fenicis, egipcis i grecs de la Fòcida. L’or, el bronze, l’estany i la plata eren les grans riqueses mineres que atreien els visitants, també seduïts per estris de cuina, armes i gresols de ceràmica per a la fosa. Els cananeus havien establert una factoria comercial a Tartessos semblant a la de les seves colònies durant els primers anys del regnat d’Argantoni II, seixanta anys enrere, tot i que el sud peninsular havia aconseguit mantenir una independència territorial i legislativa que encara perdurava.

A manca d’esclaus que treballessin les terres del rei, el Gran Senat havia instaurat un sistema d’arbitris per nodrir les necessitats del palau i les dels homes de l’exèrcit tartessi. Es va crear la figura del recaptador, que era un servent de la casa del rei que periòdicament patrullava pel nucli urbà per recaptar el que pertanyia al regne. Havia estat una mesura poc popular, i la població considerava abusiva la recaptació que el monarca havia ordenat, perquè considerava que no li calien tantes viandes i tants estris per al seu ús i gaudi. A pesar de tot, hi havia certs comerciants que obtenien el favor del rei, a qui servien directament a palau. El que tenia el privilegi de proveir el rei pagava menys tributs, però havia de servir el que se li demanava amb una eficiència i una puntualitat molt estrictes, i és per això que eren molts els mercaders que, diàriament, pujaven el turó de palau per oferir els seus productes.

Tartessos era un regne admirat més enllà del gran mar per l’amabilitat i l’hospitalitat de la seva gent, com també pel seu gran talent comercial i uns coneixements de gran nivell. L’estret contacte que mantenien amb els mercaders que visitaven les seves costes havia enriquit les seves habilitats lingüístiques, que els havien portat a adoptar lèxic estranger a la llengua tartèssia arcaica. La narració d’antics esdeveniments i el testimoni dels valors i les habilitats es transmetien de generació en generació. En alguns pobles, i sobretot a la capital, era habitual la figura de l’orador, generalment un ancià que pregonava els seus coneixements i adoctrinava els infants amb faules relacionades amb els déus. Així doncs, la fonètica i l’expressió oral dels tartessis eren de les més evolucionades d’Occident, i no era estrany trobar la gent de Tartessos conversant de manera amigable al costat d’una bona foguera.