CAPÍTOL 33

El temps s’havia aturat al marge d’aquell camí. El viatge que s’havien proposat a una nova terra ara semblava mancat de sentit, i les presses per arribar als turons abans que es fes fosc ja no tenien raó de ser. El coratge de Teró ara estava més avariat que el turmell de la seva acompanyant, i res no semblava importar-li més que aquella mirada tendra de la princesa de Kemet que li regalava tantes atencions sobre la seva falda. Mitiet li havia rentat la cara i li havia netejat les ferides, i malgrat que havia aconseguit contenir l’hemorràgia de la cella, ara tot l’ull se li havia inflat fins al punt que amb prou feines el podia obrir.

El sol continuava castigant-los el cap, i a les carabasses a penes hi havia aigua per a un parell de tragos. Amb l’ànima més adolorida que el cos, Teró no se sentia amb forces d’aixecar-se de la cuneta, i Mitiet, derrotada una vegada més per la mala fortuna que semblava perseguir-la, tampoc no se sentia disposada a animar-lo a ell.

—Hauríem de buscar el llit del riu —va dir Teró, tot i que era conscient que eren molt lluny de l’últim rierol pel qual havien passat.

Mitiet no va contestar. Tenia la mirada perduda en algun punt del camí, absorta en la seva desgràcia.

—Hem de continuar, Mitiet —es va decidir, aixecant-se no sense dificultats—. Tornarem al bosc i seguirem el sender per on hem vingut fins a arribar al rierol. Allà omplirem les…

En aquell moment, un cruixit de fullaraca trepitjada a la seva esquena va interrompre les paraules de Teró, que es va girar de seguida. Era impossible, va haver de tancar i obrir els ulls unes quantes vegades per comprovar que el que veia era real i no una al·lucinació producte dels cops que havia rebut al cap. I era cert, allà la tenia, tornava a ser ella, inconfusible. A penes els separaven vint passes, però la va reconèixer a l’instant, anava vestida amb el mateix vestit curt de ràfia de color ocre, i portava al cap les heures trenades que figuraven una corona. A les mans portava un ram de flors, totes blanques i de tija llarga. El mirava amb un somriure entremaliat, com desafiant-lo a seguir-la pel bosc, com l’altra vegada.

Teró va caminar cap a ella, que ara el convidava a acostar-se brandant la mà insistentment perquè ho fes. Davant la impavidesa de Mitiet, Teró es va endinsar al bosc i va anar saltant les branques baixes fins a arribar a la nena. Es va ajupir davant seu i la va agafar de la mà. Estava freda com el glaç.

—Què hi fas tu, aquí, petita?

—Doncs cullo flors —va respondre la nena, sense més.

—Però… tu saps que lluny que estàs de casa teva? —la va renyar Teró—. Que potser t’has perdut?

—Ja no tinc casa. Ara pertanyo al regne dels déus —va contestar sense a penes immutar-se—, ells són qui m’envien a veure’t.

La perplexitat es va apoderar del rostre de Teró, que mirava de comprendre les paraules de la petita.

—Quines fantasies són aquestes? Que t’has begut l’enteniment?

—Els déus sempre em parlen de tu, per això ets aquí —li va explicar amb naturalitat—. Ets l’escollit, i aviat et reuniràs amb ells, quan es compleixi la seva providència…

—Quina providència? Què…? —va balbucejar Teró.

—Té, són per a Mitiet. —La misteriosa nena li va entregar el ram de flors, i després de tornar a acariciar el pòmul ferit de Teró, va fer mitja volta i va desaparèixer entre l’espessor del bosc.

Es va quedar uns instants allà, encara ajupit, sense entendre què hi feia aquella criatura en aquell paratge i què significava el que li havia dit. Es preguntava per què tothom li esmentava els déus contínuament, i va pensar que potser havia menystingut el poder d’aquests éssers que havia repudiat. Va arquejar l’esquena i va dirigir la mirada al cel, esperant potser que des d’allà dalt alguna cosa li revelés el significat de les paraules de la nena. Només hi havia un cel net de núvols, tot respirava calma, tot era com sempre i no hi havia respostes.

Apesarat, va tornar a la cuneta, on Mitiet continuava asseguda amb la mateixa mirada perduda en l’espai infinit. No va ser fins que Teró li va oferir les flors que va sortir a la fi de l’estat de trànsit.

—D’on les has tret, aquestes flors?

Mitiet semblava inquieta.

—Me les ha donat la nena per a tu —va respondre ell.

—Quina nena?

—Que no l’has vista? —es va desesperar Teró—. He estat parlant amb ella al costat d’aquests arbres. —Va assenyalar cap a l’interior del bosc.

—Em pensava que havies anat a fer un riu.

—Dona, allà hi havia una nena que portava un vestit de ràfia i una corona feta d’heura trenada! És ella qui m’ha donat les flors per a tu.

Mitiet va girar el cap en direcció a l’espessor del bosc i va buscar nerviosament amb la mirada; després va fer que no amb el cap i es va tapar la cara amb les mans, abans d’esclatar en plors. Teró l’observava sorprès, sense entendre a què obeïen aquells plors. Es va asseure al seu costat i li va acaronar els cabells.

—Què et passa? No entenc…

—La nena que has vist era la petita Cloris, la filla de l’home que em va acollir a la seva cabanya —va explicar entre sanglots.

—Però… —va balbucejar Teró a causa del desconcert—. Tu em vas dir que havien mort per les febres.

Teró sentia que el cap li esclatava. No acabava d’entendre cap dels últims esdeveniments, i el plor de Mitiet el torturava encara més. La nena era una aparició, doncs? Per què venia a trobar-lo precisament a ell? Va intentar esborrar-se aquest pensament absurd del cap. No podia ser.

—És morta, Teró. La vaig enterrar jo mateixa, al costat del seu pare, i vaig cisellar una estela amb el nom de tots dos. Portava un vestit de ràfia de color ocre, i jo mateixa li vaig fer la corona d’heura trenada —li va explicar Mitiet entre sanglots.

—No ploris, dona. Potser és una altra nena, molta gent de per aquí porta aquesta mena de vestits.

—Era ella! —va alçar la veu—. Que no ho entens? Que no veus aquestes flors? A ella li agradaven les roses blanques, i sempre que podia m’acostava a les seves tombes a deixar-los un ram, un ram com aquest.

Atordit, Teró es va fregar el cap amb totes dues mans. Es va estremir en recordar la gelor de la mà de Cloris, massa freda per a les temperatures que castigaven els mortals aquella tarda de sol. També va recordar que havia estat la mateixa nena, aquesta vegada al bosc, que li va fer acceptar una rosa que va acabar a les mans de la petita Túria; que si no hagués estat per aquell estrany episodi, potser mai no hauria pogut acomiadar-se de la seva filla, i que sí que ho va poder fer, i amb un regal que la va fer somriure per última vegada. Ara el missatge era semblant i la destinatària d’aquestes flors era la malaurada Mitiet. Va intentar imaginar si el significat era el mateix que l’altra vegada i si passaria el que temia, i va mirar la princesa de la terra dels faraons amb por de perdre-la. Va tornar a dirigir la mirada al cel i es va dir: «Ella no, us ho imploro, ella no!».