CAPÍTOL 6

Com era costum en èpoques de calor, Teró s’havia llevat abans de l’alba, quan encara era fosc, i s’havia dirigit cap al bosc que tenyia de verd els contraforts del segon cinturó. Cada matí revisava les trampes que parava per a les fures i hi canviava els esquers. Aquell dia no havia tingut la fortuna de part seva i els ginys estaven intactes, de manera que es va resignar a tornar al poblet amb el sarró buit. Eren mals temps per a la caça menor, cada vegada es trobaven menys conills i esquirols, era un problema que solia estar relacionat amb la presència per aquells verals d’algun gran depredador. Tenint en compte les dimensions dels excrements que havia trobat pel camí, Teró sospitava que potser s’havia instal·lat en aquella zona alguna bandada de linxs, i, tot i que aquests animals solien viure en grups reduïts, resultava perillós que unes feres d’aquestes característiques poguessin viure tan a la vora d’un nucli de població. Va tancar els ulls i, amb l’ajuda de la carícia del vent suau que bufava des de la costa, va intentar aguditzar l’olfacte per tractar d’identificar l’animal que havia rondat per allà la nit abans. I va ser llavors que va sentir un lleu cruiximent de branques darrere seu.

Teró es va despenjar l’arc de l’espatlla i va agafar una sageta. Després va dirigir la mirada a uns arbustos que es vinclaven a la seva dreta i, evitant fer moviments bruscos, va retrocedir un parell de passes, va tensar la corda de l’arc i va apuntar endavant amb braç ferm.

—No disparis —va dir una veu infantil.

De darrere els arbustos va aparèixer el cap d’una nena de cabells embullats, de pell colrada i ulls grossos. Mirava Teró quasi sense pestanyejar, amb una mirada lànguida, sense demostrar gens de por. Tot i que era una criatura menuda i prima, considerant els seus trets semblava que tenia uns quants equinoccis més que la petita Túria. Teró va deixar caure l’arc i es va acostar a la petita.

—Per totes les tempestes, què hi fas, aquí, criatura? El bosc és molt perillós…

La nena va sortir del tot de l’amagatall sense deixar de mirar-lo. Li cobria el cos un vestit curt de ràfia de color ocre, cenyit amb un cordill vegetal. Al cap hi lluïa una trama de fulles d’heura a manera de corona que li recollia la cabellera.

—De qui ets filla i què hi fas, aquí? —li va tornar a preguntar Teró—. Aquest lloc no és pas per a les criatures.

El seu to de veu aquesta vegada va ser més autoritari i, ara sí, la petita va acotar una mica el cap, però tampoc no va dir res. Es va quedar immòbil, amb les mans a l’esquena.

—Què hi amagues, aquí darrere? —li va preguntar Teró en adonar-se que la nena intentava ocultar els braços.

—Res… —va dir a la fi, sense gaire convenciment.

Teró se li va acostar i li va agafar un braç per obligar-la a ensenyar el que amagava. La nena aguantava per les orelles una cria de conill de pelatge terrós, que lluitava per escapolir-se de les seves mans.

—D’on l’has tret, aquest conill?

La nena va assenyalar una de les trampes a les quals Teró acabava de renovar l’esquer feia una estoneta.

—Maleïda lladregota! De manera que eres tu… —va dir, arrabassant-li l’animal de les mans—. No et vull tornar a veure per aquests verals rondant les meves trampes. M’has entès bé? I ara vés-te’n.

Amb el cap cot i mirant amb una certa frustració el conill que ara era a les mans de Teró, que l’aguantava amb força, va girar cua i es va posar a caminar en direcció al bosc.

—Però…, criatura, si el poble és cap a l’altra banda…

—No vaig al poble —va contestar ella, arronsant-se d’espatlles.

La petita es va endinsar al bosc sense tombar-se a mirar enrere, mentre Teró l’observava sense entendre on es dirigia. La frondositat dels brancatges feia de la forest un lloc massa ombrívol i laberíntic per a una criatura, per no esmentar els perills que comportava penetrar-hi. No feia gaire, una dona havia estat atacada per una bandada de llops i un aldeà, al cap d’uns dies, havia patit l’amputació d’una mà després de topar-se amb un gos salvatge. Teró no va poder evitar sentir-se preocupat, de manera que va decidir seguir-la.

Amb pas decidit i evitant diverses fileres de pins, havia trencat per un estret caminoi encara més obac. Teró coneixia aquell bosc com el palmell de la mà, i sabia que per aquells encontorns no hi havia cap casa, de manera que no podia deixar de fer-se preguntes sobre el destí de la nena. Al cap de poca estona va arribar a una clariana on els esbarzers convivien amb roserars enfiladissos. La petita es va aturar allà i va arrencar unes quantes flors per fer un petit ram, després va retrocedir unes quantes passes i Teró va haver d’ocultar-se darrere el tronc d’una alzina per no ser descobert.

—T’agraden? Les he collides per a tu.

La nena va començar a parlar.

Teró va treure el cap i va veure com aquella misteriosa criatura estava asseguda a terra, amb els braços al voltant de les cames i parlant alegrement amb algú que ell no era capaç de veure. No se sentia cap altra veu que no fos la de la petita, i això va fer arrugar el front a Teró, que va sortir de l’amagatall i es va acostar fins on es trobava la nena.

—Es pot saber què és aquesta poca-soltada, nena? Amb qui parles?

Els ulls foscos de la criatura es van clavar en els seus. La seva mirada, afligida i innocent, va consternar l’assaonador, que es va acostar fins a ella i es va asseure al seu costat. Va ser llavors que ho va entendre tot. Estaven asseguts davant d’una estela funerària de petites dimensions, una pedra plana que amb prou feines arribava a un colze i mig d’alçada, amb gravats de grafia simple. Hi havia escrit un nom estranger que no va saber comprendre, al costat del dibuix de la silueta d’un home adult que donava la mà a un infant.

—És el meu pare —va dir la nena—. Cada dia li porto flors i parlo amb ell. La meva mare diu que no em contestarà mai, però jo sé que m’escolta i que està content amb els regals que li porto.

Teró va insinuar un lleuger somriure. Després va passar un braç al voltant de les espatlles de la nena i li va fer un petó al front. L’estampa li havia despertat un sobtat sentiment de tendresa que li va fer encongir el cor, i li va resultar inevitable pensar en la seva petita Túria, que en aquell moment es debatia entre la vida i la mort a la màrfega de casa seva.

—I fa gaire que et va deixar, el teu pare?

—Es va morir a l’estació del fred, amb les primeres febres.

—Ja m’imagino que et vas posar molt trista, quan va passar —va dir Teró, acariciant-li els cabells.

—Mira! —va exclamar la nena, desentenent-se de la pregunta de l’assaonador—. Pots collir aquesta flor? Està molt amunt i no hi arribo.

La nena li havia assenyalat una rosa blanca molt ufanosa que, al capdamunt d’un roser, s’inclinava pel seu propi pes. Teró va assentir, es va aixecar i es va acostar a la bardissa per satisfer-la. Mentre intentava arribar a la flor li va preguntar:

—Encara no sé el teu nom. Com te dius, bufona?

Ja no hi va haver resposta, en girar-se la mosseta havia desaparegut. A terra només hi quedava el ram de flors al costat de l’estela.