CAPÍTOL 19

Sòstrates s’havia llevat d’hora, quan les primeres albors començaven a foragitar la nit. Solia fer-ho cada dia, per delectar-se amb l’espectacle de la sortida del sol i del grallar histèric de les gavines famolenques que, també a l’alba, abandonaven el niu per albirar el blau matutí del mar. S’havia endinsat al bosc per collir alguns fruits per omplir-se’n el sarró, abans d’encaminar-se al turó on naixia la font. Un cop allà, s’havia assegut al tronc d’un arbre caigut per esmorzar i lliurar-se a la reflexió.

Una sensació de buit i d’enyorança es va apoderar dels seus pensaments. Trobava a faltar els cavalls, la seva rutina i algú que, des de feia un temps, li havia robat el cor. Era un sentiment irracional, en el qual la passió confrontava amb el perill. Sabia que ell només era un caprici de Betúnia, tot i que el seu cor lluitava per emmascarar aquesta realitat. A favor seu hi havia el fet que les mirades que la seva amant li dedicava eren reals, i les abraçades sinceres.

Feia uns dies, quan li havien anunciat que se n’havia d’anar al sud per defensar la costa, va creure que se li oferia l’oportunitat perfecta d’allunyar-se de Betúnia, la possibilitat de desaparèixer sense por de càstigs i sense haver de donar explicacions. I, tot i que no li agradava lluitar, se sentia obligat a posar a disposició del seu poble les seves habilitats en l’ús de les armes. La seva estada al campament també obeïa a un compromís amb els seus conciutadans.

Havia demanat ajuda als déus, necessitava un senyal, alguna cosa que li revelés si el camp d’entrenament era el destí que li esqueia o bé si, al contrari, havia de tornar a Tarsis per jugar-se el cap al costat de la seva estimada. I llavors va recordar la conversa amb Teró de feia només unes hores. Els dubtes del seu amic ara també eren els seus, i es va sentir neci per haver pregat a algú inexistent.

Després va baixar al poble per oferir fruita fresca al seu hospitalari amic. Quan va arribar, Teró s’acabava de llevar.

Les precipitacions de la nit abans no havien durat gaire estona, i Tartessos s’havia despertat amb un sol radiant que amenaçava castigar amb els seus raigs ferotges els joves aspirants a soldat que començaven a exercitar-se en els diferents terrenys destinats a la pràctica del tir i l’espasa. Els metal·listes reviscolaven les brases dels forns, de manera que començaven a veure’s les primeres columnes de fum que s’alçaven en diferents punts dels afores del poble. L’olor dels metalls de fosa, ja molt interioritzada pels habitants de Tartessos, es feia present un matí més a les fosses nasals i als paladars de tothom, emmascarant l’aroma de pa acabat de coure procedent dels forns de l’interior de l’aldea. Mentre els homes s’entrenaven, les dones coïen el pa, elaboraven confitures i feien carn guisada. Moltes d’elles, a més a més, s’encarregaven de fer algunes de les tasques que solien ser competència dels homes, de manera que no era estrany veure dones als marges del riu intentant pescar, o a prop del bosc tallant llenya o reposant els esquers de les trampes.

Altres dones assaonaven les pells de les vaques que sacrificaven periòdicament per donar menjar a la tropa civil. Després de raspar-les amb la tècnica de la pedra, les cobrien amb sal per extreure’n la humitat i les impureses, i després les deixaven al sol per transformar-les en cuiro endurit, amb el qual fabricaven cuirasses, guardes i altres peces de protecció útils per a la batalla.

Una polseguera en el camí indicava que algú s’acostava a cavall. Teró, mentre es lligava els cordons de la camisa, va alçar els ulls i va assenyalar al seu amic la presència d’un grup de genets.

—Conec aquesta cavalleria, deuen ser guàrdies —va apuntar Sòstrates.

—I tu creus que aquests guàrdies ens porten bones noves? —li va preguntar Teró—. Potser vénen a anunciar-nos que Arkan ha derrotat els cartaginesos a la riba del Gran Riu.

Sòstrates es va arronsar d’espatlles i va dirigir la vista al camí, posant-se el palmell de la mà davant del front a manera de visera per protegir-se del sol.

A poc a poc, els habitants del poble i alguns aprenents i soldats procedents dels camps d’entrenament van anar arremolinant-se al voltant de l’abeurador per conèixer de primera mà les bones noves que arribaven de la capital del regne. La polseguera es va fer més intensa quan els guàrdies van enfilar el caminoi que els conduïa des del camí principal fins a l’entrada del poble.

—Que els déus us guardin, bona gent —va saludar un dels guàrdies en aturar la muntura—. Teniu alguna cosa per beure?

Era costum dels tartessis oferir a viatgers i comerciants un trago d’aigua, per això a l’entrada de moltes cases es podien trobar càntirs a l’ombra, perquè els passants se’n servissin. A més, els pastors i els agricultors solien omplir d’aigua carabasses allargades, prèviament buidades i assecades al sol, que es lligaven al cinyell. Una dona es va acostar als soldats i els va oferir beure de la seva carabassa.

—Quines noves ens porteu, guàrdies? —els va preguntar un soldat.

—Ens envia la reina —va contestar amb veu fatigada—, venim a buscar un instructor destinat aquí perquè torni a palau.

—Un instructor, a palau? —es va estranyar el soldat—. Que no hi ha més homes, a Tarsis?

El guàrdia es va arronsar d’espatlles abans de beure un bon trago d’aigua.

—Tarsis a penes té protecció, només l’empara d’uns quants homes de la guàrdia de palau i un grapat de soldats.

—Llavors…, heu vingut fins aquí a buscar només un home? —va preguntar un altre soldat, estranyat.

—Aquest és l’encàrrec que tinc, si bé ignoro les raons d’aquesta petició de palau. Vinc a buscar un home que es diu Sòstrates.

Teró va posar la mà a l’espatlla del seu nou amic i li va murmurar a cau d’orella quan aquest feia un gest d’aixecar el braç.

—Calma, bon amic. Que són gaire greus, els problemes que et van portar a marxar de palau?

Sòstrates no va dir res, es va limitar a acariciar-se el mentó en actitud reflexiva. Arkan estava defensant Tartessos a les muntanyes pròximes al Gran Riu, de manera que era del tot improbable que s’hagués assabentat de la relació que mantenia amb Betúnia, però si era així li semblava força inversemblant que, en temps de guerra i amb problemes més greus, destinés valuosos recursos militars per localitzar-lo. De fet, estava convençut que la presència d’aquells soldats obeïa a una petició expressa de la reina, una possibilitat que l’intranquil·litzava igualment. I llavors va sentir que aquells guàrdies potser eren la manifestació esperada, la revelació que aquell mateix matí havia demanat als déus. Va tirar el cap enrere per mirar al cel i va agrair a aquells éssers totpoderosos, i alhora incorporis, que haguessin oït les seves oracions.

—No passis ànsia per mi, Teró. D’alguna manera el meu lloc és a palau, no en aquest poble.

—Aquí no et coneix ningú, excepte jo, i no penso delatar-te. Desconec l’enormitat del teu problema, però…

—Jo sóc Sòstrates —va dir en veu alta, desoint els consells del seu amic.

La gent que s’apinyaven al voltant dels guàrdies nouvinguts van tombar el cap i van improvisar un espai perquè Sòstrates s’acostés fins als guàrdies. El mosso de quadra va recular fins on era Teró i tots dos es van fondre en una abraçada de comiat.

—Que tinguis sort, amic meu —li va desitjar Teró.

—Que els déus t’acompanyin —va respondre l’altre, insinuant un somriure de complicitat.