CAPÍTOL 16

Els veïns dels poblets de la vora de Tarsis dedicaven una bona part de les tasques quotidianes a reconstruir les cases, a replantar collites i a treure runa del mig del pas. L’aflicció els acompanyava, i ni tan sols l’arribada del bon temps va fer reviscolar els ànims d’una població atordida després dels fets fatídics recents. A la pèrdua de persones estimades, moltes de les quals criatures, se sumava la pertorbadora pèrdua de les escasses pertinences materials que tenien. Encara que no fossin gaires, els estris de cuina i neteja, els vestits i les eines per treballar el camp es trobaven a faltar i feien encara més difícil el retorn a la normalitat. Passava el mateix amb els espais comuns, la destrucció de les carboneres, els forns, els abeuradors i els pous era una dificultat afegida. I per si no fos prou, una preocupació latent des de feia setmanes s’afegia a tants maldecaps: les febres.

Malgrat que Arkan s’havia recuperat de la seva malaltia, la desesperança per la virulència de les febres minava la moral dels tartessis, que consideraven que la recuperació del monarca obeïa a unes atencions mèdiques a què ells no tenien accés. La nul·la salubritat de l’aigua potable i la descomposició dels cadàvers de les bèsties mortes durant la catàstrofe havien portat a Tartessos un nou focus d’infeccions, que patia una població cada vegada més feble i malaltissa.

Davant d’ells s’obria la perspectiva d’un futur descoratjador, ple d’incerteses i penúries, d’absències i mals. Quedaven lluny aquelles trobades entre veïns, a mitja tarda, quan compartien pa i formatge als espais comuns, entre bromes i rialles. Ara tot era desolació, caps cots i salutacions forçades de cortesia.

El que aquells homes i dones desventurats no sabien era encara més cruel, l’estocada que podia acabar d’enfonsar el seu precari estat d’ànim.

Just acabava de sortir el sol per darrere de les muntanyes quan uns quants grups de guàrdies es van distribuir per les diferents aldees de Tartessos per fer un anunci. Dos dels grups van arribar als voltants del poble de Teró i van fer sonar les trompetes per alertar els veïns. El so planyívol dels corns es podia sentir en un radi de deu estadis i la gent, desemperesint-se d’un son interromput, va començar a treure el nas per mirar d’esbrinar d’on procedia aquell so esquerdat. A poc a poc tothom es va anar acostant fins on eren els guàrdies, els quals continuaven fent sonar els corns amb una cadència rítmica.

—Què se us ofereix? —es va interessar Teró, adreçant-se a un dels guàrdies.

—Hem vingut a anunciar-vos una nova —va respondre, succint—. Són ordres del Gran Senat.

Teró va arrufar el front, amb posat preocupat. Rara vegada s’acostaven els guàrdies a les aldees d’una manera tan solemne, i quan ho feien no era per a res de bo. El cas era que entre la gent del poble corria el rumor que el rei havia ordenat suspendre el pagament d’impostos com a mesura de gràcia per afavorir la recuperació social i econòmica de pagesos i ramaders, de manera que Teró va voler burlar els seus propis mals pensaments imaginant que la presència d’aquells dos homes de palau obeïa a aquesta suposada decisió del rei.

Al cap d’una estoneta, i davant la insistència de les abruptes trompetes, al voltant dels guàrdies s’arraïmaven uns quants centenars de vilatans. Aleshores un dels guàrdies es va escurar la gola sonorament per preparar-se la veu i es va adreçar al públic.

—Tartessis, en nom de la reina i del Gran Senat, venim a anunciar-vos que el nostre regne corre un perill imminent.

Un lleu murmuri va fer interrompre el discurs de l’emissari.

—Ciutadans de Tartessos —va continuar arengant—, ens han arribat males notícies des del gran mar. A Cartago floreix un gran imperi, dotat d’un exèrcit ben nodrit i instruït en l’art de la guerra. Fa unes setmanes van aconseguir el control de les terres dels nostres amics foceus, i ens ha arribat a les orelles que Gadir i Tartessos són els pròxims objectius que persegueixen.

—Vénen a envair-nos? —va preguntar en veu alta un veí.

El murmuri es va transformar en un xivarri de veus. El guàrdia va aixecar el braç, demanant calma.

—Han pres Malaka i Abdera i tot indica que uns quants milers d’homes es dirigeixen cap aquí per les muntanyes.

Tartessos era una regió poderosa i respectada, amigable i amb un tarannà comercial conegut per dirigents i mercaders de mig món. Des dels temps del primer dels reis de la dinastia dels Argantoni, quan els fenicis s’havien establert al sud de la península, que no es coneixia cap enfrontament bèl·lic que hagués requerit la defensa del territori; com a molt hi havia hagut escaramusses aïllades contra alguns ibers del nord i els veïns cinets, topades que l’exèrcit d’Arkan havia resolt amb incontestables victòries. Ara, la situació que els anunciaven els guàrdies prometia ser molt més preocupant.

—Arkan ha desplegat tot l’exèrcit pels marges del Gran Riu per sorprendre l’arribada enemiga. Se suposa que som molt inferiors en nombre, però coneixem el terreny, tenim els millors acers d’Occident i som audaços. Som tartessis!

El guàrdia va alçar el puny, acompanyant el gest amb un crit per infondre ànim. Alguns veïns van fer el mateix, puny enlaire i victorejant; d’altres guardaven silenci, conscients que aquell gest heroic només tenia com a propòsit enardir els ànims dels vilatans.

—Tartessis ho som tots… —va prosseguir—. El nostre rei, els nostres guerrers, i vosaltres. Tots ens devem a la nostra terra i tots hem de lluitar per ella, encara que ens hi vagi la vida.

El guàrdia va tornar a cridar amb el puny enlaire, però aquesta vegada van ser molt pocs els víctors que el van seguir.

—Els nostres soldats se n’han anat a les muntanyes per defensar-nos, conscients tots que molts ja no tornaran a casa ni tornaran a veure les seves dones i fills. Ells són els nostres titans i donaran la vida per salvaguardar la nostra, però la lluita no s’acaba a les muntanyes. Vosaltres heu de defensar la costa…

Alguna tímida escridassada es va confondre amb diversos víctors patriòtics. Després, un murmuri de veus va ser el preludi de les irades protestes de la gent del poble.

El guàrdia els va posar al corrent de la debilitat numèrica de les tropes i de la decisió d’Arkan de concentrar el màxim nombre d’homes possible a prop del riu per repel·lir la incursió terrestre, decisió que obligava a organitzar un exèrcit civil per defensar la costa, preveient que els cartaginesos arribarien a Tartessos amb vaixell.

Els habitants de l’aldea no estaven instruïts en l’art de la guerra, de manera que molts consideraven que mantenir un enfrontament cos a cos al camp de batalla amb guerrers experimentats en aquest tipus de combats era una autèntica bogeria; d’altres, els més joves, posaven de manifest el seu ímpetu amb crits i aclamacions. Entre tots els presents, les protestes dels uns es confonien amb les ovacions dels altres, i els guàrdies van haver d’ordenar silenci. A poc a poc els homes es van anar asserenant.

—No heu de tenir por de res, interceptarem les naus des de la distància amb una pluja de fletxes i impedirem que trepitgin terra ferma.

—Però… d’on traurem tantes fletxes? A més a més, molts de nosaltres no sabem fer servir l’arc —va exclamar un home entre la multitud.

—Això no serà problema…

Aquella mateixa tarda, a les ordres del principal de camp van organitzar diferents grups de treball, excloent els ancians i els infants. Un primer grup s’encarregaria de la fosa dels metalls treballant a les carboneres, que ja havien estat habilitades després de la catàstrofe. Un altre grup s’encarregava del muntatge dels arcs i les fletxes: calia unir les puntes, les plomes i la culata a la vara i després encorbar la fusta dels arcs i inserir la corda de cànem als extrems. El tercer grup, integrat per caçadors, assaonadors i guàrdies de palau, instruïa en l’ús de l’arc els homes del poble. Feien servir vares simples de fusta amb la punta roma per practicar el tir i improvisats arcs fabricats amb canya de tija verda, més flexible i menys trencadissa. Teró era un dels instructors d’aquest últim grup.

A trenc d’alba, i organitzats en llargs torns de mitja jornada, els metal·listes fonien coure i estany a les carboneres per fer els millors aliatges de bronze per a les puntes de les fletxes. Per fer-ho introduïen els metalls en el gresol, un atuell de ceràmica capaç de suportar les altes temperatures dels forns, i reviscolaven el foc amb grans manxes que s’accionaven de forma manual, rítmicament. El procés de fosa era lent i podia transcórrer més de mitja jornada fins a obtenir una pasta mal·leable. A continuació l’abocaven en uns motlles de ceràmica fins que l’aliatge se solidificava, i després l’aixafaven a l’enclusa, abans de polir-lo i esmolar-lo. Mentrestant, el segon grup polia sarments secs de vara d’or, una planta excel·lent per fabricar fletxes. Els més joves hi incorporaven les puntes de bronze i remataven la culata amb plomes de faisà per donar més estabilitat i recorregut a la sageta. Per als arcs utilitzaven branques verdes de llimoner, ideals per a aquest tipus d’arma per la seva elasticitat, i corda de cordill de cànem.

Teró instruïa un grup d’uns trenta homes, la majoria joves que mai no havien manejat l’arc. Perquè practiquessin, va penjar un escut d’armes a la branca d’un arbre, a una distància de mig estadi de la posició de tir. Des d’allà, els aprenents provaven la seva habilitat, cal dir que amb sort escassa. L’assaonador observava els tirs des de la distància, amb un cert desencant. Molts dels nois a penes eren capaços de projectar la fletxa més enllà de la pròpia ombra, i els pocs que aconseguien una distància acceptable ho feien amb una punteria molt dubtosa. De tant en tant rectificava la postura i la posició de les mans dels voluntariosos vilatans, tot i que els seus ensenyaments no els van fer millorar gaire la destresa.

Veure aquells nois practicant amb l’arc el feia evocar la seva infància, quan el seu pare, tornant de la pedrera a mitja tarda, li ensenyava a tirar, a la vora del riu Vermell, i això tarda rere tarda. Aquest era un dels pocs records que en conservava, a banda del d’algun matí calorós que havien passat pescant a prop de l’antic penya-segat. El seu progenitor solia quedar-se setmanes senceres a les mines extraient el valuós estany, i quan tornava dedicava bona part del temps a moldre’l per vendre’l a més bon preu als metal·listes de Tarsis i als mercaders fenicis i foceus que arribaven fins a la costa per intercanviar mercaderies. Així doncs, gran part de la seva infantesa l’havia passat al costat de la mare, que li havia ensenyat a assaonar i cosir les pells i a fabricar bijuteria amb petxines que recollia de l’arenal.

El seu objectiu principal no era que aquells entusiastes aprenents es convertissin en experts arquers, ni que fossin capaços d’encertar el blanc a una distància curta. Sabia que un parell de jornades de tir no eren prou per aconseguir-ho. En definitiva, segons l’estratègia que havia dissenyat Arkan, havien de disparar des de la cresta que encara quedava del vell penya-segat i des dels turons que vorejaven la costa. Llançarien les fletxes des d’una distància de dos estadis a un tumult de guerrers, de manera que Teró es conformava que sabessin fer servir l’arc i poca cosa més.

Un altre grup, format per guàrdies, guerrers i homes del poble, practicava la lluita cos a cos amb improvisades espases de fusta de tall rom. Aquest segon grup seria l’encarregat d’interceptar les tropes de Magó si aconseguien endinsar-se a Tartessos després de l’escomesa dels arquers. Un dels que hi participaven era un noi instruït en l’art de la guerra des d’una edat molt tendra, algú que havia decidit allunyar-se de cuirasses, piques i espases per dedicar el temps a cuidar cavalls. Sòstrates, com molts altres joves de Tarsis, havia estat reclutat per defensar la costa.

Entre els homes del poble es desfermava una eufòria irreal, gairebé irracional, més forta dia a dia, per sentir-se partícips de la defensa de les seves terres, moltes vegades inconscients del perill que comportava enfrontar-se a l’enemic sense coneixements ni experiència en l’art de la guerra. La competitivitat en els entrenaments i el treball en equip afavorien aquest clima d’embriaguesa patriòtica, que feia amagar la por de la mort en recòndits llocs del seu pensament.