CAPÍTOL 23

L’espera es feia eterna, i el grup d’aspirants començava a desesperar-se. Tot i que en aquella hora ja refrescava una mica, la humitat típica del capvespre i l’absència de vent provocaven que una suor enganxosa els cobrís tot el cos, cosa que feia l’espera encara més angoixant. Enllà del gran mar, era coneguda la voracitat de l’exèrcit cartaginès, i a ningú se li escapava que vèncer-lo seria una quimera. Els havien arribat notícies de les recents conquestes cartagineses a les illes de Sikelia, i Shardan i a l’arxipèlag d’Ibusim, com també dels contundents assetjaments a què havien sotmès les terres del sud, on s’havien imposat sense compassió a les febles tribus dels homes negres. No obstant això, la recent derrota en la batalla d’Alalia a mans de la reduïda tropa focea infonia certes esperances que serien capaços de resistir.

Tot i que els tartessis sabien que podien estar vivint les seves últimes hores, esperaven amb impaciència el moment d’atacar. El comandant del camp mantenia el braç enlaire, esperant que els primers soldats cartaginesos atenyessin la platja per donar l’ordre de disparar. A més a més, havien de ser extremament precisos i acurats, considerant la poca quantitat de fletxes que havien pogut fabricar els últims dies. Si l’intercanvi de sagetes s’allargava gaire, corrien el perill de quedar-se sense què disparar.

Inconscients de l’emboscada que els tenien preparada els tartessis, els homes de Magó es desplaçaven per les calmades aigües atlàntiques amb els braços aixecats, aguantant els escuts i les espases enlaire. El baix nivell del mar, que amb prou feines els arribava al coll, els permetia avançar a peu. Ho feien amb el màxim sigil possible, procurant no fer gens de soroll durant la incursió.

—Ara! —va ordenar el comandant.

Havia arribat l’hora. Una onada de fletxes va sobrevolar la nit de Tartessos en direcció a la platja, on els primers cartaginesos prenien la riba. Poc després del primer llançament se’n va produir un altre, i encara un tercer.

Els alarits de dolor van esquinçar el silenci instal·lat a la costa de Tartessos fins feia uns instants. Ràpidament, el mar es va tenyir de vermell i els cossos sense vida dels invasors s’amuntegaven arran de sorra, fent tombarelles com titelles a cada nova onada.

El contraatac enemic no es va fer esperar, i des de l’interior de les trirrems cartagineses van sobrevolar la foscor diverses onades de sagetes. Mentrestant, al turó que presidia la platja, els aspirants tartessis van cobrir-se els cossos amb els escuts.

El comandant del camp va proferir un alarit d’eufòria després de les primeres escomeses invasores. La distància i el desnivell havien estat òptims per a les tropes tartèssies, que havien aconseguit contenir la irrupció cartaginesa, ajudats per l’efecte accelerador de la caiguda en paràbola. En canvi, les fletxes llançades des de les naus perdien inèrcia pel seu propi pes abans d’arribar al cim.

Algun comandament de l’esquadra magònida va ordenar la retirada, i els soldats es van afanyar a aferrar-se a les cordes que els llançaven els companys des de les embarcacions per poder pujar a bord. Mentrestant, les fletxes, que continuaven arribant en rítmiques onades, no paraven de causar baixes.

—Es retiren —va apuntar un aspirant.

—Hem vençut! —va dir un altre, amb una certa incredulitat.

L’eufòria es va estendre entre l’improvisat exèrcit tartessi. Els crits d’alegria i els víctors es van fer audibles en tota la costa, i fins i tot van arribar a les orelles de l’enemic, que havia perdut un bon nombre d’efectius en una sola escomesa.

—Això no s’ha acabat. La flota enemiga encara és aquí. De debò us penseu que aquests homes acostumats a lluitar abandonaran la costa sense més ni més? —va dir el comandant del camp, intentant rebaixar l’eufòria.

El temps passava i les naus magònides continuaven ancorades a més d’un estadi de distància de la platja. Al seu interior no es percebia cap moviment, la qual cosa semblava indicar que planejaven una segona escomesa, perquè si no, haurien marxat de la costa de Tartessos després de la cruenta recepció.

Entre els soldats i aspirants apostats al cim de la muntanya es consideraven diferents hipòtesis. El comandant del camp sostenia que l’enemic esperaria la sortida del sol per llançar-se a un altre atac. Descartat el factor sorpresa, la foscor ja no els convenia; al contrari, s’havia convertit en un inconvenient, i sabien que qualsevol altra escomesa en les mateixes condicions acabaria de la mateixa manera.

Va ser un aspirant, pescador d’ofici, qui va demanar permís per dirigir-se al comandant del camp.

—Jo sé per què no es mouen.

El comandant va aixecar la vista i va fer un lleu gest de cap per autoritzar-lo a parlar.

—Les trirrems cartagineses són embarcacions de poc calat, amb prou feines de dues o tres colzades per la part més profunda. Si no m’equivoco, estan esperant que pugi la marea per acostar-se més a la riba. En aquesta època de l’any la cúspide de la marea és superior, i d’aquí a un parell o tres d’hores l’aigua es menjarà gairebé tota la platja.

—Això vol dir que poden avançar més d’un estadi —va dir el comandant del camp.

—Això mateix… I a aquesta distància ens poden disparar des de coberta, parapetats pel mascaró de proa.

El comandant va tustar l’espatlla del pescador per felicitar-lo per la seva aportació, i es va asseure en una pedrota, adoptant una postura pensativa. Sabia que el mariner tenia raó, i que si les embarcacions cartagineses aconseguien avançar fins ben entrada la platja, els fletxers els cosirien. A més a més, després de la primera escomesa, als arquers tartessis a penes els quedaven sagetes per disparar, i si se’n quedaven sense no tindrien altre remei que baixar fins a la platja si volien frenar l’avanç enemic. Sens dubte, per a ells un enfrontament cos a cos era una alternativa condemnada al fracàs.

Instants després es va aixecar de la pedra i va picar de mans per cridar l’atenció de tots els aspirants.

—No baixaran mai amb vida d’aquestes naus. Mai! —va dir de sobte—. Homes de Tartessos, enceneu quatre fogueres a una distància de deu colzes cadascuna i enfileu boles de resina a la punta. Hem de cremar aquestes trirrems.

En molt poc temps, i malgrat la foscor de la nit, els aspirants es van afanyar a anar a buscar llenya al bosc. Van preparar les fogueres, apilant troncs, branques i pals que després van cobrir amb fullaraca i branquillons secs. Mentrestant, altres homes es dedicaven a embolar les puntes de les fletxes amb retalls d’espart i jute. Després van untar els embolats amb diferents resines extretes dels troncs de pins i xiprers, els arbres amb els vernissos potencialment més inflamables. Al seu torn, el principal de camp va voler consultar amb els instructors de tir, entre els quals hi havia Teró. Semblava que la pregunta anava expressament dirigida a ell, perquè era considerat un dels arquers més experimentats.

—Des d’aquesta distància, creus que podem arribar a tocar les naus?

Teró es va fregar el mentó en un gest reflexiu. Acostumat a ser un simple assaonador, menystingut com tota la gent del poble per guàrdies i aristòcrates, durant els últims dies s’havia sentit algú important i útil en aquell nou paper que el destí li havia atorgat. Era consultat i respectat per tots els instructors per la seva excel·lència en l’art del tir amb l’arc. Malgrat tot, no havia disparat mai una fletxa embolada en flames, i tot i que suposava que el fet que les sagetes tinguessin la punta arrodonida reduiria considerablement l’abast del tir, tenia por que una resposta equívoca comprometés el destí de tot el poble. Així doncs, després de reflexionar a consciència, va intentar donar una resposta cautelosa.

—Des d’aquesta distància no crec que ens surti gaire bé —va dir a la fi—. Les fletxes amb la punta roma arribaran a la vora de l’aigua amb dificultat.

Ara va ser el comandant del camp qui va adoptar una actitud reflexiva. Malgastar inútilment les poques fletxes que els quedaven seria la seva condemna definitiva, tot i que tenien poques opcions més. Definitivament, i si la suposició del pescador era certa, havien d’esperar que la marea pugés i que els cartaginesos guanyessin un parell d’estadis a la costa.