CAPÍTOL 14

La llum del nou dia va revelar als tartessis la crueltat del desastre del dia abans. El poderós sisme havia arrencat cases i arbres, i un bon nombre d’habitants havien mort en el seu paroxisme, que havia reduït a piles de runa bona part del reialme. Però va ser el sisme submarí posterior el que va acabar d’arrasar i destruir tot el territori tartessi, especialment les terres costaneres. Les platges havien desaparegut del tot, engolides per la violenta ressaca; el port havia sucumbit i no quedava ni rastre d’aquell magnífic recer que havia arribat a ser l’anhelat destí i el referent de tots els grans imperis del gran mar. Els cinturons de Tartessos que Atles li havia llegat havien quedat sepultats pel fang i la sorra del gran mar, convertits en un enorme fangar. La flota tartèssia, constituïda per poderoses naus de vint i cinquanta rems semblants a les que feien servir els foceus anys enrere, havia sucumbit a l’envestida, i ara només en quedaven les restes, que suraven escampades. Moltes de les mines que vorejaven el litoral s’havien inundat i esfondrat sota la sorra d’una nova regió d’aiguamolls que ara dividien encara més Tartessos de la veïna Cònios. Més de quaranta estadis del territori havien sucumbit per sempre als cruels designis de la natura, o qui sap si als dels déus.

La virulència del sisme submarí havia estat devastadora, un cruel càstig a una població que, lluny de Tarsis, vivia en construccions d’estructura molt més feble que a la capital. La quantitat de runa parlava amb eloqüència de la magnitud de la desgràcia. Més de la meitat de Tartessos ara era una extensió del gran mar, un golf espontani que havia de convertir-se en el principi de la fi. Uns quants cadàvers suraven inerts o jeien enfangats als entrants, al costat de restes de branques, pedres, mil objectes i vaques mortes; d’altres havien quedat sepultats per sempre sota els aiguamolls en un cementiri improvisat.

Els supervivents vagaven sense rumb com ànimes en pena pels fangars, buscant familiars i les seves pertinences, o intentant localitzar el que fins feia unes hores havia estat casa seva. Molts deambulaven completament nus, amb els cossos lacerats, i els ferits espremien les últimes forces que els quedaven per demanar ajuda amb xiscles febles i esfereïdors, gairebé fantasmagòrics. L’insultant silenci de Tartessos només es veia alterat per aquests crits d’auxili i el xipolleig dels ocells, que es regalaven un festí amb la gran quantitat de peixos mig asfixiats que encara es retorçaven entre la runa.

A Tarsis el paisatge no era tan desolat. El terratrèmol havia afectat l’estructura de diverses cases i només algunes havien quedat reduïdes a un munt d’enderrocs. Un grapat d’animals de granja es passejaven en llibertat pels carrers, sense saber gaire bé on es dirigien, mentre els tartessis parlaven acaloradament després dels terribles fets. D’altra banda, i pel que feia als efectes del sisme submarí, l’aigua havia arribat al cinturó murallat, però aquest havia contingut l’envestida de la gran onada i, tot i que alguns carrers estaven inundats i hi havia cases que havien patit danys importants, les destrosses no havien pertorbat en excés el dia a dia de la capital.

A la vall de les maresmes, a prop de la desembocadura del riu Vermell i envoltat d’una gran estesa de restes de branques, pedres i cadàvers de peixos, jeia el cos mig nu de Teró. Havia recobrat la consciència a l’alba, alertat pels plors desesperats d’una dona que buscava els seus fills entre els munts de runa. L’assaonador tenia el cos matxucat i ferit. En un dels genolls hi tenia un tall de dimensions considerables, que el fang sec li havia protegit, i tenia la cara plena d’esgarrapades i blaus de diversa índole. Tot i això, el dolor que sentia anava molt més enllà dels cops i les ferides. Havia vist amb els seus propis ulls com l’aigua devorava el seu poble, havia presenciat la mort de molt a prop i no sabia res de Farada ni del seu bon amic Midis. El seu conflicte de fe havia arribat al punt més àlgid, aquell matí, mentre es netejava les ferides i intentava encaixar el cop de la tragèdia. Si els déus realment existien i el que havia passat havia estat obra seva, la gent no tenia cap motiu, cap ni un, per continuar adorant uns éssers tan menyspreables i cruels. Ara que, d’altra banda, es preguntava si Tartessos havia estat castigada per alguna cosa que no els havia agradat, si de debò es tractava d’un càstig just. Si fins la nit abans la negació absoluta de Teró a adorar aquests éssers era una postura intuïtiva, aquell matí la negativa era producte d’un odi profund i convençut.

El seu cos escruixit no tenia empenta, i l’ànima li feia més mal que els blaus. Amb el cap recolzat en una pedra, observava al voltant amb l’apatia del vençut d’esperit. A prop seu, una sargantana groguenca va fer una ziga-zaga i es va aturar a un pam de la seva cara; es van mirar l’un a l’altre. En aquells moments, Teró era més petit i vulnerable que aquell animaló esmunyedís de coll palpitant i mirada curiosa.

Va aclucar els ulls i va recordar un episodi de la seva infància, quan el seu pare li va ensenyar que meravellosa i estranya que pot ser la vida. Aquell dia havia descobert que aquells diminuts llangardaixos sobrevivien a l’amputació de la cua, que se’ls regenerava amb el temps. Ara ell era com aquella sargantana, li havien arrencat el més valuós de la seva vida, però s’havia d’aixecar, havia de sobreviure…

Després d’embenar-se el genoll amb un tros de tela per tallar l’hemorràgia, es va aixecar i va travessar les maresmes amb l’ajuda d’un bastó improvisat, en direcció al poble. Amb el paisatge tan alterat, no aconseguia endevinar on es trobava amb exactitud. Recordava que l’aigua l’havia arrossegat durant un llarg lapse de temps fins que el cos se li havia aturat, encallat en un marge de la riuada. La posició del sol es va convertir en l’únic referent d’un deambular desolador. Els cadàvers suraven als marenys i s’amuntegaven als entrants fangosos que havia format la ressaca. Tot feia pudor de fang, surava en l’aire l’olor ferrosa de les mines i l’olor de la mort, sobretot la de la mort. El silenci no era plàcid, era aterridor, només pertorbat per algun aïllat crit d’auxili que se sentia a la llunyania, però Teró semblava desoir aquests laments. El seu rumb estava traçat, havia de trobar Farada.

Al cap de tres hores, després de travessar la zona de les maresmes, el terreny va començar a adquirir fermesa i el pas de Teró va poder guanyar agilitat. Pel camí va anar trobant persones, figures fantasmagòriques a la deriva, quasi sense ànima, que buscaven familiars i amics a l’atzar entre la runa. En trobar-se no intercanviaven salutacions ni les habituals frases desitjant-se sort i bon dia que solien dedicar-se els viatgers, ni tan sols una mirada de complicitat. Deambulaven sumits cadascú en el seu propi drama, en la seva pròpia recerca.

Va poder comprovar amb desolació que els canals en forma d’anells que havien heretat dels antics atlants ara eren enormes pantans i que els caladors que havien albergat grans filons de mol·luscos s’havien convertit en una necròpolis de barques. La figura d’una dona avançava entre el fangar en direcció a Teró, intentant no perdre l’equilibri. Amb una mà subjectava una branca que li feia de gaiato, i a l’altra li penjava un cistell d’ous que es balancejava a cada passa que feia. A Teró se li va il·luminar la cara quan va creure reconèixer-la.

—Farada!

La dona es va aturar i el va mirar amb un posat indolent.

—Farada, dona… —va repetir, mentre corria a trobar-la.

Ella va abaixar el cap i va seguir el seu camí, desoint els crits de l’assaonador, que se li anava acostant amb passes maldestres.

—Que no em coneixes? Sóc jo…

Ella va fer que no, i Teró es va aturar quan els seus ulls i els de la dona van coincidir en una mirada recíproca. Aquella dona desconeguda de mirada esquerpa no era Farada. Vista de prop, ni tan sols la figura ni l’estatura no tenien res a veure amb l’aspecte de la seva estimada.

—Farada… on ets? —va dir, mentre permetia que les cames li cedissin al desànim per caure de genolls.

Després es va tapar la cara amb les mans i es va posar a plorar. La dona va continuar caminant, sense ni tan sols dedicar-li una mirada compassiva.

Teró va tardar uns instants a tornar a reunir forces després de ser apallissat novament per la decepció. Sentia que sense la família la seva ànima ja no pertanyia a aquest món, i intentava trobar una raó que l’ajudés a aixecar-se d’aquell fangar i només n’hi havia una: arribar fins a l’aldea.

Després de recórrer una distància de més de vint estadis, va pujar a un turonet per albirar el camí i tractar de situar-se amb més èxit. Des d’allà es distingien al lluny les muralles de Tarsis i, a la dreta, on sempre hi havia hagut l’esplendorós port de Tartessos, només hi havia un mar tranquil que dissimulava el delicte de la seva voracitat. El penya-segat havia desaparegut del tot, i ara era un arenal molt més gran que el que resseguia les costes de Gadir. La seva ment li va tornar la imatge de Farada, agenollada al capdamunt del precipici, demanant als déus que tractessin bé la petita Túria. Com que no l’havia trobada al penya-segat després del terratrèmol, s’aferrava a l’esperança que la seva dona s’hagués escapat a temps i estigués fora de perill; fins i tot va arribar a suplicar als déus poder-la veure una vegada més amb vida, encara que fos l’última, per acaronar-la i dedicar-li aquelles paraules d’afecte que els últims anys li havia escatimat.

El camí quedava tallat per una enorme bretxa originada arran del sisme, de manera que va haver d’anar-la resseguint fins que hi va trobar un pas estret, a prop del vessant d’un turó aïllat. Allà havia quedat atrapat un ase, sota el brancatge d’una frondosa alzina caiguda. La bèstia, exhausta pels continus esforços per alliberar-se del brancam que la mantenia atrapada, bramava histèrica, clamant ajuda. Teró es va acostar a l’ase i va intentar alliberar-lo, sense gaire èxit. Va fer el gest de girar cua per seguir el seu camí quan un planyívol renill el va fer repensar-s’hi.

—En quin embolic que t’has ficat, preciós. A veure com et puc treure d’aquí.

Teró va introduir la branca que li feia de bastó entre el brancatge que immobilitzava l’animal i va fer palanca cap amunt per disminuir el pes, però va resultar un intent inútil. Va repetir el procés novament, fent penetrar el bastó des de l’altre extrem.

—Vinga, ruquet, posa-hi una mica de part teva —el va encoratjar amb un grunyit, mentre feia força cap amunt.

L’animal va notar com el pes s’alleugeria i va potollar amb força, fent lliscar les potes entre el fang en un últim intent d’alliberar-se. Teró també va fer una altra prova, tesant al màxim la vara i acostant-hi l’espatlla per augmentar la força aplicada. Aleshores, l’ase es va tornar a posar a potollar, mentre esquitxava de fang el cos mig nu de Teró, i es va incorporar d’un bot exhalant un renill sonor i agut d’alleujament. Després va sacsejar el cap de manera enèrgica per desescumar-se la boca i va clavar coces d’alegria.

Amb les cames fatigades i el genoll ensangonat, Teró va veure en el llom del ruc una benedicció divina. Va alçar la mirada al cel, com agraint als déus aquell regal, fins que va ser conscient de la inadequació dels seus pensaments, i es va sentir furiós. La cadència rítmica de l’èquid era lenta i enervada, feia un fimbrar incòmode per a un genet sense muntura, però sens dubte era millor que continuar a peu entre el fang i la runa.

Passat el migdia, Teró va arribar als voltants del que havia estat el seu poble. Va reconèixer el terreny per la carbonera de pedra que havia resistit a l’envestida de la gran onada. Els veïns, com comparses de l’infortuni, amuntegaven pedres i branques als marges del camí, intentant netejar el terreny. La fúria del mar havia arrasat del tot les humils cases, de les quals amb prou feines quedaven les restes del que havien estat unes modestes estructures habitables.

Va fer parar el ruc i el va lligar a un arbre. Es va dirigir cap a un dels altars en honor dels déus i va veure amb sorpresa que a penes estava malmès. Totes les escultures estaven intactes i dempeus, a excepció de l’efígie d’Anat, la deessa de la fertilitat. Hi va passar pel costat amb indiferència i dedicant-li una mirada de menyspreu; després va enfilar el camí que conduïa a casa seva. Malgrat que coixejava ostensiblement pel dolor del genoll, va alleugerir el pas, mentre buscava Farada amb la mirada.

—Farada! —va cridar—. Amor meu!

Al revolt es va aturar. El que va veure era el que havia desitjat amb totes les forces no trobar quan arribés. Casa seva no hi era, amb prou feines quedava dreta una petita filera de pedres del que era la part del darrere. No es veia ni rastre de les cases veïnes, ni de la bassa, ni del graner; només l’abeurador de les bèsties havia sobreviscut a la catàstrofe. Teró es va acostar a l’arbre on solien lligar la cabra i es va agenollar. La corda òrfena, partida i tacada de sang, encara penjava lligada al tronc, com un testimoni mut de la ferocitat de la gran onada.

Va seguir el camí i es va dirigir cap a les grutes del turó, on s’havien refugiat el seu bon amic Midis i molts dels veïns. Va caminar a pas decidit, amb l’esperança de veure-hi algú conegut i trobar així un motiu d’alegria o esperança entre tanta confusió. Si Farada havia aconseguit baixar del penya-segat en adonar-se que s’acostava l’onada i havia tingut temps de refugiar-se a l’interior de les grutes, podria ser viva, i Teró s’aferrava a aquesta idea.

Els voltants del turó encara estaven inundats i la seva topografia havia variat ostensiblement. Les grutes havien quedat tapades amb tones de fang i sorra que la ressaca havia embotit al seu interior. Teró va sentir un calfred i va frenar en sec. Les cames li van fer figa en comprendre la fi que havien fet Midis i la resta de veïns. Després també va comprendre la sort que l’hauria esperat a ell si no s’hagués aturat a auxiliar aquella dona. L’onada es devia haver aixecat per damunt del turó i el seu retrocés hauria inundat les grutes, enduent-se també una gran quantitat de sorra i fang. Havien mort sepultats.

—Jo maleeixo els déus! —va cridar Teró deixant-se caure de genolls—. Us maleeixo…