CAPÍTOL 11

Mendín era l’apotecari oficial del regne des dels temps d’Argantoni, un noi de dilatada experiència i amb coneixements avançats al seu temps. Havia arribat a Tarsis amb la seva família procedent de Fenícia quan a penes tenia un parell de solsticis, cosa que explicava per què posseïa uns trets menys septentrionals, en especial el to de pell, força torrat. També destacava per l’estatura, molt superior a la mitjana de la població tartèssia, un nas prominent i, en especial, una cabellera plena de tirabuixons, molt diferent de les de la població autòctona, més llises i fines. Mendín vivia en una de les habitacions destinades al servei de palau, sense gaires pertinences ni objectes d’ús quotidià. A pesar de la seva jovenesa, tenia la confiança absoluta dels reis per exercir l’art de la curació dins la cort, i la seva reputació s’estenia més enllà del mar conegut. Provenia d’una antiga nissaga de curanderos i botànics, els coneixements dels quals s’havien anat transmetent de pares a fills, es deia que des de l’època dels déus. Era per això que els reis consideraven que a Mendín li havia estat atorgat el poder màgic de la curació. Era un expert herbolari i un gran coneixedor de les propietats medicinals de les plantes. Sostenia que tots els mals tenen el seu remei en la natura, encara que fos difícil saber identificar la relació entre ells. Aquesta vegada, Mendín s’enfrontava a un dels mals més temuts, una epidèmia desconeguda i virulenta que s’estenia entre la població tartèssia.

Aquella nit, a l’interior d’una apartada cambra de palau, Mendín cobria el cos febril d’Arkan amb compreses xopes d’aigua, i li ungia el cos amb liniments elaborats amb essència d’eucaliptus, romaní i oli d’ametlles. El cos del monarca presentava pústules i laceracions a la cara i als braços, així com erupcions a les parpelles que li impedien obrir els ulls. Des que havia arribat a palau, Arkan tenia espasmes severs, deliris i al·lucinacions que no li permetien llevar-se del llit.

—Em moriré, oi? —va dir Arkan amb un fil de veu.

L’apotecari no li va voler respondre. Només va girar el cap un instant, mentre continuava aplicant l’ungüent a les mans del monarca.

—Haig de convocar el Gran Senat —va continuar dient Arkan amb un fil de veu—, amb urgència. Algú ha d’agafar les regnes…

—Tan poc confieu en els meus coneixements?

La mà ferma d’Arkan va pressionar amb força l’avantbraç de Mendín.

—He vist la mort als vostres ulls —va afegir Arkan—, estic condemnat.

Mendín era conscient que amb els remeis coneguts no obtenia els efectes desitjats i que amb prou feines aconseguia mantenir el monarca amb una temperatura estable. Les nafres i les pústules semblaven tenir més bon aspecte després d’aplicar-los un ungüent d’extracte de pol·len de margarida i suc d’àloe vera, però el pit presentava nous focus de crostes encara més grans que les anteriors, si això era possible.

Un guàrdia es va acostar a les pells que cobrien l’entrada a l’habitació i es va adreçar a Mendín.

—Apotecari, el degà sol·licita la vostra presència.

—Gaus em vol veure? —Mendín es va mostrar estranyat.

—Us espera als jardins, al costat de les oliveres —li va dir el guàrdia amb sequedat—. Vol parlar amb vós urgentment.

L’apotecari va fer una ganyota de contrarietat i va donar l’aprovació.

—M’hi reuniré de seguida. Abans haig de preparar una mica més de liniment —es va resignar Mendín.

Feia dotze llunes, l’apotecari havia advertit alguns membres del Gran Senat que les febres estaven provocant moltes morts i que seria oportú aïllar els tartessis malalts perquè no les propaguessin més. Gaus va acusar Mendín d’exagerar en el pronòstic argumentant que la malaltia era un càstig que els déus havien enviat a Tartessos perquè els febles i els indolents expiessin les seves culpes. Aquest afront havia ferit l’orgull de l’apotecari, que no estava acostumat que li qüestionessin els coneixements medicinals.

Mendín va baixar l’escalinata que conduïa als jardins amb el convenciment que el degà, preocupat per la malaltia del rei, li demanaria disculpes i posarien en pràctica les mesures preventives que ell li havia suggerit feia uns dies. Quan va albirar Gaus, no va poder evitar un gest de triomf, sobretot per l’aspecte circumspecte del senador.

—Un guàrdia m’ha avisat que em volíeu veure —va dir Mendín, prescindint de tota salutació prèvia.

Gaus li va passar un braç per l’espatlla i el va convidar a caminar pel camí de graveta.

—Apotecari, hi ha una certa preocupació entre el Gran Senat pels nous casos de febre que es comencen a manifestar al regne. —Va fer una pausa—. El poble comença a qüestionar els déus i culpa el rei que la malaltia s’escampi per Tartessos.

Mendín escoltava les paraules del degà sense dir res. Esperava ansiós les merescudes disculpes.

—Hem de salvar el rei al preu que sigui, per això us demano que tenir-ne cura sigui la vostra màxima prioritat. L’ordre de Tartessos trontollaria si el rei es morís.

—Què voleu dir? —va protestar Mendín—. M’he posat al servei del rei des que va arribar a Tarsis i no me n’he separat ni un instant. Excepte ara —va puntualitzar.

—No pretenc qüestionar el temps que dediqueu a tenir cura d’Arkan, però em fa l’efecte que els remeis que se li administren no tenen l’èxit que caldria esperar…

Mendín va tancar els punys en sentir el retret de Gaus. Li va dedicar una mirada desafiadora i va serrar les barres per intentar contenir-se.

—Només sóc un herbolari, degà; no m’ha estat atorgada la màgia dels déus. Els efectes d’aquestes febres sobrepassen els meus coneixements de curació.

—No em satisfà la vostra resposta, Mendín. La vida del rei és a les vostres mans, i si mor, el Gran Senat qüestionaria la vostra professionalitat.

Mendín va fer petar la llengua, fastiguejat. L’última sentència del degà semblava més que una mera advertència.

—Hauríem d’aïllar tots els malalts per frenar això d’una vegada. Ja us ho vaig advertir. —Va alçar lleugerament la veu—. El nombre de contagis augmentarà si no hi posem remei de seguida.

—A qui li importa el populatxo, apotecari? Estem parlant del rei —es va exasperar Gaus.

Des de feia uns quants equinoccis, l’escassetat d’aliments a la península s’havia agreujat, i el Gran Senat opinava que aquesta insuficiència es devia a l’augment de la població tartèssia, interpretació que els portava a considerar que la pandèmia era un mal necessari per regular la població.

—Em sap greu dir-ho, però no tinc gaires esperances que el rei pugui recuperar la salut —es va atrevir a dir Mendín—. Els beuratges i els ungüents li fan baixar la febre amb penes i treballs, i cada vegada té el cos més ple de pústules.

El degà el va aferrar per l’armilla i li va dedicar una mirada desafiadora. Després va assenyalar el pal dels ajusticiats que sobresortia al capdamunt de la muralla.

—Salveu la vida al rei, apotecari. Si es mor, m’encarregaré que el vostre cadàver s’assequi al sol en aquella perxa.