CAPÍTOL 24

El cos de Betúnia s’estremia ebri de plaer sota el poderós embat de Sòstrates. Tots dos es retorcien entre gemecs i panteixos, una vegada més, fent d’aquella nova trobada un acte que anava més enllà del caprici i la luxúria. Les ungles de la reina es clavaven a l’esquena del mosso de quadra i hi serpentejaven; feien del dolor un plaer afegit a un desenfrenament que ja havia assolit la culminació. Ell ja no evitava mirar-la als ulls, i ella li consentia que ho fes.

Quan anaven junts al llit oblidaven per uns instants l’abisme social que els separava, tot i que en aquelles trobades ell no podia evitar sentir-se sotmès pels desitjos de la seva amant. Si bé aquesta sensació constant de submissió el frustrava i li impedia sentir amb total llibertat, el que l’inquietava més era la indiferència que la reina mostrava de vegades envers la seva persona. Després que la reina li confessés que portava al ventre un infant fruit de la seva llavor, les preocupacions del mosso s’havien intensificat, i la proposta de fugir de Tartessos per començar una nova vida a l’estranger era una bogeria perillosament temptadora.

—Si fugim a un país estranger perdreu el vostre rang, senyora.

—I a qui li importa el rang, a hores d’ara? Tartessos està perdut —va contestar ella—. Desconec a quins resultats militars està arribant Arkan al Gran Riu, però si no caiem aquesta vegada serà la següent. Cartago s’està apoderant de tots els territoris veïns, i el nostre regne és un port comercial massa temptador perquè ho deixi córrer després d’una petita escaramussa. A més a més, som els principals aliats dels grecs foceus, els seus enemics.

—Però jo… —va començar a dir Sòstrates—. Tinc certes reserves sobre aquest viatge que voleu emprendre. I si no vull començar aquesta nova vida que…?

—Jo t’ho ordeno —el va interrompre ella.

—És això el que vull dir, Betúnia. —Per primera vegada se li adreçava pel nom, gosava tractar-la amb més familiaritat—. Si fujo amb tu no serà per acatar les teves ordres, ho vull fer amb llibertat, per un amor sincer i mutu. Aquesta és l’única condició que et poso.

—No entenc tantes reserves. Ets curt de mires o és que no entens el que et puc oferir? T’ompliré d’or i de joies, Sòstrates. Aniràs vestit com un rei i tindràs servents. Mai més tornaràs a recollir excrements de cavall.

—No vull el teu or, et vull estimar amb llibertat i que tu també sentis el mateix per mi, sense lligams jeràrquics. Si no és així, m’estimo més quedar-me a Tarsis netejant quadres la resta de la meva vida.

Unes passes accelerades pel passadís van interrompre la conversa. Algú s’acostava a la cambra reial. Sòstrates va intentar ocultar-se darrere una columna.

—Senyora meva —es va sentir la veu de Plea des de l’altra banda de les pells que feien de porta.

—Pots passar —la va autoritzar, després d’assegurar-se que Sòstrates quedava ben amagat.

La serventa tenia el rostre desencaixat i respirava amb dificultat. Semblava alterada.

—Què passa?

—Senyora, ha arribat un home a cavall. Ha desmuntat ferit i gairebé sense vida. Ve del Gran Riu.

Plea es va posar a plorar, i els plors i sanglots li impedien continuar les explicacions.

Betúnia se li va acostar i la va abraçar amb una inusual calidesa. Aquest gest va torbar encara més la serventa, que va esclatar en un plor desconsolat.

—Tots són morts…, morts —va aconseguir dir—. Hi ha hagut un bany de sang al Gran Riu. Els cartaginesos ens han vençut i es dirigeixen a Tarsis.

—I Arkan?

Plea no podia parlar. Més llàgrimes van començar a rajar-li per les galtes, mentre negava amb el cap. Betúnia es va posar les mans a la cara. Un calfred li va recórrer el cos fins a glaçar-li la sang, i va haver d’asseure’s al llit per no ser víctima d’un esvaïment.

—El rei ha mort?

Plea va assentir.

—Els cartaginesos no tardaran a arribar a Tarsis i, quan ho facin, el seu primer objectiu serà el palau —va advertir Plea.

—Ho sé —va contestar Betúnia, sense afegir res més.

Sòstrates va sortir de l’amagatall, es va asseure al costat de la seva amant i la va abraçar. En un primer instant Betúnia va fer un intent de desfer-se’n, però quan els seus ulls van coincidir amb els d’ell no va dubtar a refugiar-se en els seus braços, per donar curs a l’aflicció que sentia. No va ser un plor esqueixat, es va limitar a purgar la tristesa amb alguna llàgrima furtiva, que va relliscar per l’esquena de Sòstrates.

—Ens en hem d’anar —va dir Betúnia de sobte, desfent-se dels braços del seu amant.

Plea es va inclinar per fer-li una reverència.

—Disposa-ho tot per al viatge. Vull que preparis un farcell amb la meva roba i les joies —li va ordenar—. I digues a un servent que tingui a punt menjar per a uns quants dies.

—El que ordeneu, majestat —va contestar la serventa abans de sortir de l’habitació.

Betúnia es va dirigir cap a un petit altar domèstic situat al fons de la cambra i el va desplaçar a una banda. L’altar va deixar visible una petita obertura a la part baixa de la paret. Es va ajupir i va agafar amb les mans dues petites bosses plenes de monedes.

—Sòstrates, afanya’t. Prepara els millors cavalls i lliga’ls a un carro, hem de marxar abans de l’alba.

El mosso de quadra es va quedar immòbil, sense intenció d’obeir les ordres de la reina.

—Sòstrates…

—Abans necessito respostes, Betúnia.

—No hi ha temps per a explicacions. Fes el que et dic —va contestar ella amb gest irat.

Sòstrates la va agafar pel braç i la va acostar cap a ell, mirant-la als ulls de manera inquisitiva.

—Abans digue’m que m’estimes.

Betúnia no va respondre.

—Exigeixo una resposta —va continuar dient ell.

A la reina la van sorprendre el to i l’arrogància de Sòstrates. Mai ningú no havia gosat parlar-li amb aquella impudícia. Al seu torn, el mosso també es va sentir sorprès, i alhora alliberat.

—Busca aquí la resposta que vols —va dir ella a la fi, acompanyant la mà del seu amant fins al ventre.