CAPÍTOL 15

Al cap de tres setmanes, Tartessos intentava refer-se de la tragèdia. La gent reconstruïa les cases a marxes forçades, amb l’ajuda de veïns i amics. La fam s’havia convertit en un problema afegit a les febres i els danys provocats pel sisme. Mentrestant, l’exèrcit intentava fornir d’aliments bàsics i aigua potable l’afligida població. El Gran Senat havia suspès temporalment el pagament d’impostos a tot el territori, excepte a Tarsis, on els danys no havien estat tan greus; una mesura de gràcia no gaire ben acollida pels habitants de la capital, que es consideraven igualment damnificats per la tragèdia.

A palau, el restabliment d’Arkan convidava a l’optimisme; per aquest motiu el Gran Senat havia anunciat als quatre vents que el rei s’havia guarit, per donar esperança als tartessis i, alhora, exculpar el monarca de la propagació de la pandèmia.

Aquell matí, el Gran Senat es reunia a la sala de plens per considerar els últims esdeveniments i la nova situació econòmica del regne. Gaus va prendre la paraula només encetar-se la sessió.

—Senadors… —Es va escurar la gola abans de prosseguir—. Les decisions que prenguem avui en aquest ple marcaran l’esdevenidor immediat de Tartessos. El desastre de fa unes setmanes ens situa en una posició comercial molt compromesa, i a més plana damunt nostre el risc de ser envaïts.

Un murmuri generalitzat va interrompre les paraules del degà, que va alçar la mà per demanar silenci.

—Ahir a la nit va arribar a les nostres costes una nau de l’exèrcit foceu. La tripulació estava exhausta i alguns homes van arribar ferits per fletxes cartagineses. Havien perdut la meitat dels rems a les costes de Gadir, on van ser assaltats per tres penteconteres de la flota magònida. L’home de més rang ens ha posat al corrent dels últims esdeveniments al gran mar i ens ha demanat protecció. Senyors… ens hem de preparar per afrontar un futur incert.

Gaus es va aixecar del banc i va deambular per la sala amb les mans agafades a l’esquena. Es va acostar a un dels finestrals i va córrer el cortinatge. Va deixar vagar la vista per algun lloc indeterminat del mar durant uns instants i després es va tombar cap a la resta de senadors, que l’observaven expectants. El degà va allargar el braç per assenyalar el gran mar i va prosseguir les seves explicacions.

—El nostre mar ens té preparats esdeveniments que no auguren res de bo —va dir a la fi—. La ruta comercial ha quedat tallada a l’estret de Gadir i molt pocs vaixells han arribat a les nostres ribes després del desastre. Les mines de plata i de coure estan negades o sepultades sota els marenys, i l’Orient considera Tartessos una terra maleïda —va explicar Gaus.

—Tan greu és la situació? —va voler saber un senador.

—L’insistent assetjament a què l’imperi aquemènida sotmet el regne de Lídia ha provocat que els nostres aliats foceus emigrin a Empòrion i Massàlia, convertits ara mateix en dos punts d’interès comercial que perjudiquen greument els interessos tartessis; a més a més, els magònides cartaginesos s’estan expandint i el mar és ple de naus de conquesta. Les embarcacions comercials són assaltades i els mercaders eviten navegar per les costes cartagineses. Ara mateix, l’única ruta per arribar a Gadir i Tartessos és la del nord, la que passa per l’estret de Messina.

—No hi ha dubte de la gravetat de la situació, però abans heu parlat d’un perill d’invasió… —va intervenir novament el senador.

—En efecte. —Gaus va arrugar el front—. Em preocupa l’afany conqueridor dels magònides. L’aliança dels etruscos amb Cartago presagia un futur difícil. Les seves tropes amenacen Gadir amb una flota de trenta naus i és possible que ja hagin entrat a Ibèria per la costa d’Abdera o Malaka. Si això és així, si ja han posat els peus a la península… —el degà va fer una pausa— que arribin fins aquí per l’interior només és qüestió de temps.

—No passaran! —va alçar la veu Jaudé—. Encara no ha nascut l’exèrcit capaç de derrotar-nos.

Gaus va adoptar una expressió encara més circumspecta.

—Una mica de seny, Jaudé. Hem perdut totes les naus arran de la catàstrofe, el nostre exèrcit ha patit moltes baixes els últims anys i Arkan encara no està en condicions de lluitar. Si els magònides ens volen conquerir, les possibilitats que tenim per repel·lir-los són més aviat escasses.

—Hem d’establir aliances amb Gadir i els pobles de l’interior. Podem comptar amb els cinets d’Estàrios i amb els ibers del nord —va suggerir Jaudé brandant el puny al vent de manera bel·ligerant.

—Ja no hi som a temps… —va negar Gaus—. Només podem esperar que la intrusió a la península debiliti el seu exèrcit de terra i que no els quedin forces per arribar fins aquí, tot i que és veritat que els pobles de llevant no són gaire guerrers.

—Hem d’organitzar l’exèrcit —va prorrompre un senador—. Està informat de tot, el rei?

Gaus va assentir.

—Arkan està al corrent de la situació, i aquest matí ha reunit els generals i alts comandaments de les nostres tropes. Ha enviat vint destacaments d’uns dos-cents homes cadascun perquè es distribueixin al llarg de les nostres fronteres. Ha ordenat que es col·loquin esteles amb el nostre emblema a tots els camins i que es pinti en roques i arbres el distintiu tartessi.

—I la costa? —va intervenir Jaudé—. Hi tenim destacaments, a la costa?

L’expressió de Gaus es va enfosquir encara més; el degà va fer joguinejar els dits distretament sobre la taula abans de respondre.

—No tenim més homes —va sentenciar amb un gest de resignació—. En vam perdre quasi tres-cents en la campanya de Tingis ara fa uns mesos, i cent de les tropes navals van morir arran de la catàstrofe.

—Així, Arkan posa en safata que entrin per la costa? —va intervenir un altre membre del Senat—. Això és absurd…

Els membres del Gran Senat van començar a vociferar i gesticular iradament, alarmats per la inconsistència de l’estratègia defensiva. Gaus es va plegar de braços durant uns segons, fins que va decidir intervenir.

—Senadors, si us plau… —va alçar la veu—. Senadors.

Les veus es van convertir en un murmuri que encara feia imperceptibles les paraules del degà.

—Silenci, senadors! És veritat, hem pres escasses mesures per evitar que entrin per la costa, però si enviem soldats destacats a l’interior a defensar el litoral tindrem dos flancs fràgils, en comptes d’un.

El silenci a la sala del Senat ara era absolut.

—És per això que abans us deia que les decisions que prenguem en aquest ple marcaran l’esdevenidor immediat del regne. Hem de militaritzar la població civil per tenir més efectius.

—El poble menut? —va dir amb un deix irònic Jaudé—. Aquesta gent no saben combatre, no han estat instruïts en l’art de la guerra i no tindrien cap oportunitat davant de guerrers experimentats; a més, no tenen coratge, són covards com conills.

—Se us acut alguna cosa millor? —el va increpar Gaus amb foc a la mirada.

El murmuri es va tornar a fer audible a la sala. Les opinions dels savis eren clarament enfrontades. Armar i instruir una població que en els últims temps havia posat de manifest la seva disconformitat amb les noves regulacions tenia un cert risc, però no fer-ho suposava abandonar-se a la dissort.

—Comprenc les vostres reticències, senyors. I és cert… —Gaus es va tornar a escurar la gola perquè li sortís la veu clara—. La gent del poble no podria combatre cos a cos contra els guerrers cartaginesos, però sí que podrien interceptar-los a la costa.

—Expliqueu-vos, degà —el va comminar Jaudé.

—Si les naus cartagineses arriben per la costa les podríem repel·lir amb arquers. Els nostres homes podrien esperar asseguts a una distància d’un o dos estadis i rebre l’enemic amb una pluja de ferro. Hi ha gent del poble hàbil en l’art del tir.

Jaudé es va fregar la barba amb gest reflexiu uns instants, després va assentir. Es mostrava, doncs, conforme amb la proposta de Gaus.

—D’acord. Hem de reclutar tots els caçadors i facilitar-los arcs i fletxes —va suggerir Jaudé.

—Es decreta? —va preguntar Gaus.

Els set membres del Senat van alçar els braços.

Des que Arkan s’havia fet càrrec del comandament de l’exèrcit tartessi, les victòries obtingudes havien fet més gran la seva llegenda, i cada nova batalla era una victòria celebrada. Les seves tropes destacaven principalment per l’abrandament en la guerra i les tàctiques militars mereixien una consideració semblant. A excepció de la incursió en terres de Tingis, mesos enrere, Arkan havia sabut conduir les tropes defensant el seu territori de fenicis i dels veïns de Gadir; però aquesta vegada s’exposaven a un desafiament més dur: defensar-se d’un poderós exèrcit que s’havia proposat com a objectiu conquerir Occident.

Si era certa la informació que els cartaginesos havien entrat a la península per Malaka i Abdera, tot feia suposar que arribarien a Tartessos vorejant el litoral i travessant el territori dels hexinis, una petita colònia fenícia sense potencial militar. Una altra possibilitat era que ho fessin per l’interior, travessant les serralades, cosa que se suposava bastant improbable.

Malgrat que la febre li havia remès del tot i les pústules ja no li sagnaven, tantes setmanes de postració havien debilitat el cos d’Arkan, que continuava sentint una certa fluixesa i un notable decaïment de l’ànim. No obstant això, l’amenaça d’invasió havia esperonat l’esperit del monarca. Va convocar els capitostos de l’exèrcit al fangar, un recinte ple de llot situat a prop del palau que feia de camp d’entrenament dels soldats; allà els va explicar els últims esdeveniments i les maniobres de desplegament que s’havien de dur a terme per defensar les entrades a Tartessos. El rei va pujar a la tribuna que presidia el rectangle que configurava el camp d’entrenament i es va dirigir als principals de les tropes.

—Ens enfrontem a un enemic ensinistrat en l’art de la guerra, soldats herculis, cruels i sanguinaris. No sabem amb exactitud la quantitat d’homes que poden arribar fins a les nostres terres, però creiem que podrien ser més de deu mil.

Els capitostos van encaixar les paraules del líder sense pestanyejar, si bé eren conscients que les tropes enemigues els superaven en nombre.

—Hem d’evitar, en la mesura que es pugui, la batalla cos a cos i repel·lir les tropes cartagineses des de lluny. Soldats, el riu serà la nostra muralla —va prosseguir Arkan—. Tres destacaments de fletxers s’esperaran als turons que voregen el Gran Riu i els escometrem quan el travessin.

Arkan va desenfundar la seva espasa i amb la punta va dibuixar a la sorra un traç serpentejant que representava el curs del riu, després va col·locar tres còdols en diferents punts del traçat. Els comandants es van arremolinar al seu voltant per observar de prop l’improvisat mapa. Arkan es va asseure a terra i va convidar els altres a fer el mateix. Després va assenyalar un dels còdols i va prosseguir les explicacions.

—En aquesta part del riu hi ha un vessant que, si té poc cabal, podria permetre el pas de carros, cavalls i homes. No és la millor ruta, però és el sender natural si arriben fins a Tartessos per les muntanyes. Si intenten entrar per aquí, les nostres fletxes ni els tocarien fins que haguessin travessat el riu, de manera que hauríem de baixar del turó i disparar des de la riba.

Arkan va assenyalar amb l’espasa el següent còdol, situat en un punt més meridional.

—És el pas més estret del riu, situat en una plana d’uns quatre o cinc estadis de llargada. Si bé és una regió profunda, per on no podrien transitar ni carros ni cavalls, es mereix ser vigilada. I el punt següent… —Va assenyalar el tercer còdol—. La desembocadura. Si conquereixen Gadir arribaran a Tartessos pel sud, vorejant el litoral i travessant els arenals. Ens trobem en una àrea d’aigües calmades, de meandres curulls de sediments. Si gosen passar per aquí, els carros els quedaran atrapats com mosques a la mel, i la victòria serà nostra.

El rei es va incorporar i, amb un posat circumspecte, va tornar a enfundar l’espasa.

—Arkan, de quants homes disposem? —va preguntar un oficial.

—No en tenim gaires —va respondre—, però prou per interceptar l’entrada de les tropes magònides. La nostra victòria depèn de les maniobres defensives que fem, i uns quants milers de fletxers seran suficients per aconseguir-la.

—I si no ens en sortim…, ens hi haurem d’enfrontar cos a cos?

Arkan va tensar la mandíbula, furiós. Treia foc pels queixals.

—Morirem per defensar el nostre poble, vessarem la nostra sang al riu si és necessari i no ens sotmetrem ni ens rendirem en cap circumstància. Un guerrer dempeus serà un defensor de Tartessos —va sentenciar Arkan, estrenyent el puny enlaire.

Els soldats van adoptar una postura marcial i van udolar a l’uníson el nom de Tartessos amb el puny alçat en resposta a l’arenga del seu rei i comandant.

En aquells dies, els cartaginesos es desplegaven en ventall amb tot el seu potencial naval, en un afany de conquesta sense límits. Si bé l’ocupació de la península Ibèrica per restablir el control colonial dels fenicis era un dels principals objectius del general Magó I, el cabdill que havia promès al seu poble glòria i un futur daurat, gran part dels seus esforços es van centrar a destruir la colònia focea d’Alalia que els grecs havien establert al sud de l’illa de Còrsega i a assegurar-se l’hegemonia a Sardenya.

El general Magó Turdan es va dirigir a Alalia amb una flota de més de cent naus, un terç de les quals de l’exèrcit etrusc, que s’havia aliat amb els cartaginesos per obtenir un protectorat comercial i militar. L’esquadra focea, amb gairebé cinquanta vaixells de guerra, esperava l’arribada de l’enemic a poques milles de les costes d’Alalia. Els enemics es van desplegar simètricament, alineats amb dotzenes d’arquers a coberta, preparats per repel·lir l’atac amb l’esperança de compensar la inferioritat numèrica amb una organització tàctica impecable.

Va ser una batalla naval de les més cruentes que es coneixen. Els cartaginesos, ebris de poder, es van veure sorpresos per l’estratègia i el coratge dels grecs foceus, que van resistir a l’assetjament amb fletxes de foc per incendiar el velam enemic i, d’aquesta manera, comprometre la capacitat de navegació de les embarcacions cartagineses. En el cos a cos, es va imposar la superioritat de les tropes magònides, que van debilitar la línia defensiva que havien traçat els grecs foceus. Després de diverses setmanes d’hostilitats, els foceus queien finalment, i els cartaginesos aconseguien el control del sud de l’illa, però el preu pagat per les tropes de Magó Turdan va ser excessivament alt, més de trenta trirrems perdudes i uns quants milers de baixes.

No obstant això, amb la presa d’Alalia i la dissolució de les tropes focees, els cartaginesos asseguraven el control comercial del golf de Lleó i l’estret de Messina, mentre deixaven òrfenes d’aliats Tartessos i Gadir, dues perles comercials d’Occident que, a pesar de ser colònies fenícies, havien establert llaços comercials i militars amb els grecs.

A Cartago, després de la batalla d’Alalia, les tàctiques militars de Magó van ser qüestionades per la gran quantitat d’homes que havien mort a l’última croada i, sobretot, per la debilitat tàctica en la batalla. Per aquest motiu, els oficials magònides van decidir posar setge a Gadir i Tartessos per la costa i, alhora, fer-hi incursions terrestres per l’interior.

Al cap d’uns mesos, acabada la temporada de pluges, les tropes cartagineses, a les ordres de la família dels Magònides, van entrar a la península pel sud-oest i van assegurar Malaka i Abdera, dues localitats costaneres sense protectorat militar. Sense a penes vessar sang i en poc més de dues jornades de setge, van obtenir el control de la regió i van preparar l’atac contra Gadir i Tartessos.

Magó va destinar cinquanta naus per a l’atac costaner, amb l’objectiu de fer desplaçar l’exèrcit d’Arkan a aquest territori i debilitar els passos fronterers interiors, per on havia d’entrar la major part de soldats. D’aquesta manera, des de Malaka van entrar a la península amb quasi sis mil homes, tres-cents dels quals del cos de cavalleria, i amb més de cent carros de combat de dues places, un desplegament militar ingent que feia augurar una victòria ràpida. Després van prendre posicions a les muntanyes, a diversos estadis de distància del Gran Riu, on havien d’esperar durant tres dies abans de començar l’escomesa.