CAPÍTOL 29

A l’interior del palau, els servents corrien d’una banda a l’altra, transportant farcells i preparant viandes per al viatge, mentre els guàrdies ensellaven tots els cavalls disponibles. Mentrestant, el Gran Senat es reunia a l’alba en sessió extraordinària, a petició expressa del degà, que havia fet llevar tots els senadors abans de reunir-se amb la reina. Tots ells, vestits amb la túnica, esperaven nerviosos a la sala de plens, fent mil conjectures.

Finalment, la porta es va obrir i va deixar veure Gaus, que amb un gest ràpid de la mà va ordenar a la resta de savis que ocupessin els respectius seients. Ell va fer el mateix, i es va acomodar a la seva butaca abans de prendre la paraula.

—Senadors… —Abans de començar el discurs, Gaus va tossir perquè li sortís la veu clara—. Miraré de ser breu, que el temps no ens sobra. Us haig de comunicar que he estat parlant amb la reina durant tota la nit per abordar l’estat de setge que pateix el nostre regne. A hores d’ara, i després de la mort d’Arkan, les tropes magònides travessen les muntanyes que condueixen a les nostres terres, i no trigaran gaire a arribar a les muralles de Tarsis. A més a més, tot indica que les forces civils de la costa no han pogut contenir l’entrada de diversos centenars d’enemics. Tartessos està perduda.

—La població està fugint de Tarsis, i els carrers estan deserts. Tothom fuig cap a l’interior de la península —va afegir Jaudé—. Cal fer-se fort i tancar la muralla i defensar-nos fins que…

—És que no heu sentit el que acabo de dir, Jaudé? Estem derrotats. A penes tenim soldats i guàrdies. Hem d’acceptar la derrota i permetre l’entrada dels magònides. Qualsevol acte bèl·lic per impedir-ho podria ser pitjor.

—I nosaltres? Què se’n farà, de nosaltres? —li va preguntar Jaudé.

Després de la pregunta, Gaus va evitar donar mostres de satisfacció. Havia arribat el moment que havia estat esperant tota la nit. Es va aixecar de la butaca i va deambular, com era habitual en ell, per tota la sala, abans de reprendre el discurs.

—Encara que estem en una situació crítica, haig de compartir amb tots vosaltres una bona nova… —Va fer una pausa—. El ventre de la reina alberga l’hereu del regne de Tartessos.

Un murmuri generalitzat va interrompre el discurs del degà, que es va tornar a escurar la gola abans de prosseguir.

—Senadors… Arkan, l’home que ha donat la seva vida per defensar la nostra terra, ens ha deixat el millor llegat.

—Hem de protegir la vida d’aquest infant —va prorrompre un senador, aixecant-se del seu seient.

Gaus va demanar calma. El seu pla seguia el seu curs.

—Sàvies paraules. Com a membres de govern d’aquest regne, és responsabilitat nostra preservar el llinatge dels déus i així m’ho ha recordat la reina. Ens ha demanat un sacrifici i hem de ser dignes de complir els desitjos de la nostra sobirana.

—A quina mena de sacrifici us referiu? —el va tallar Jaudé, que començava a sospitar que els interessos particulars del degà tenien a veure amb tot allò.

—Els magònides no tardaran a arribar a Tarsis i, quan ho facin, la prendran sense gaires dificultats. Destruiran aquest palau, les nostres lleis escrites i els nostres tractats.

—Hem de protegir la reina i la nostra història escrita. No podem permetre que aquests salvatges destrueixin la nostra memòria —va clamar un altre senador.

—És veritat! Per això ens hem de sacrificar pel país. És el nostre deure posar en lloc segur tots els nostres preceptes i la nostra saviesa, el món ha de saber que un dia va existir un gran regne anomenat Tartessos, una terra heretada dels déus. Encara que la consciència ens dicti que ens hem de quedar a Tartessos, tenim l’obligació com a màxims mandataris del poble de viatjar pel món perquè ningú s’oblidi de nosaltres.

Com solia passar sempre que Gaus feia alguna proposta legislativa o prenia alguna decisió compromesa, els membres del Gran Senat es van embrancar en un intercanvi d’opinions. A diferència d’altres ocasions, Jaudé semblava d’acord amb la poruga proposta del degà. Aquest va haver de demanar a la resta de senadors que callessin una estona per poder reprendre el discurs.

—Us demano silenci, senadors.

—Però, degà… —Es va aixecar Radam, un dels savis—. Si la reina fuig i nosaltres també, no hi haurà cap autoritat a Tarsis quan arribi Magó.

—Teniu raó. Repeteixo que són les nostres consciències les que ens han d’ajudar a prendre una decisió. Estic segur que esteu compromès amb el regne, i si la consciència us dicta quedar-vos a palau no m’hi oposaré. És més, estimat Radam, la vostra salut és fràgil i les cames ja no us acompanyen. Aquest Gran Senat entén que el vostre estat físic us impedeix emprendre un gran viatge, i per aquest motiu podeu ser molt més útil al regne si us quedeu a palau.

Radam va fer un conat de replicar a Gaus, però aquest el va interrompre.

—Estimat, estic convençut que amb les magnífiques arts diplomàtiques de què feu gala us serà molt fàcil tractar amb Magó. Els cartaginesos són gent instruïda i sabran atorgar-vos un bon lloc en el seu govern.

—A qui preteneu enganyar, Gaus? —va intervenir Jaudé—. No fugim per salvaguardar la història, fugim perquè Magó no ens degolli tan bon punt entri a palau. Deixeu d’arengar-nos i feu el que cregueu convenient. Voleu fugir? Fugiu, i nosaltres farem el que la nostra consciència ens dicti.

—Podeu pensar el que vulgueu, Jaudé. Ara mateix em resulta del tot indiferent l’animadversió que sentiu envers la meva persona. Tothom sap que us oposeu a tots els meus punts de vista perquè voleu ocupar el càrrec de degà. Jo marxaré amb la reina abans que el sol aparegui de darrere les muntanyes i cediré el càrrec de degà a qui decideixi quedar-se a Tarsis. Que us quedareu, vós, estimat Jaudé? Si és que no, proposo que, en acabar aquesta assemblea, Radam sigui el nou degà.

Aquesta vegada no es van sentir murmuris. Tots eren conscients que Gaus volia fugir i que per netejar la seva consciència convidava la resta de senadors a fer el mateix. Podria ser veritat que Magó atorgués un càrrec de mandatari a la màxima autoritat del govern anterior, però també podria ser el primer cap a rodar. Pocs d’ells estaven disposats a quedar-se a Tarsis per esbrinar el que succeiria, excepte Radam, que semblava convençut que podria seduir Magó.

—Jo em quedaré a Tarsis, i si els membres d’aquest Senat consideren que les meves aptituds són mereixedores de representar Tartessos, consideraré un honor acceptar aquesta distinció.

Diuen que la covardia és una de les principals virtuts dels savis, i els que governaven Tarsis van exercir aquesta virtut i van decidir fugir per salvaguardar la història, les lleis i la seva pròpia pell. El vell Radam es convertia en aquell moment en el màxim mandatari de Tartessos.