CAPÍTOL 18

Ajagut a l’ombra d’un om frondós, Teró intentava recuperar forces després d’una llarga jornada d’entrenaments. Malgrat que l’activitat li permetia evadir-se en certs moments, dedicava tots els pensaments a Farada i la petita Túria. Dues pèrdues molt doloroses en massa poc temps per fer-se a la idea d’aquella absència, massa buit perquè la vida tingués cap mena de sentit. Moltes vegades es preguntava què se’n faria, d’ell, sense elles, i quin propòsit tenia conservar la vida.

Unes passes que sonaven a prop li van fer obrir els ulls. Teró va decantar el cap per endevinar la identitat de l’home que se li acostava.

—Bon dia tinguis, bon home —el va saludar el desconegut.

Teró va aixecar una mà per saludar-lo sense fer gaires escarafalls.

—Què hi ha?

—Tinc moltíssima set i al camp d’entrenament s’ha acabat l’aigua. Em deixes fer un trago? —va dir, assenyalant el càntir que Teró guardava a l’ombreta.

—És clar —va respondre Teró acostant-li el càntir—, beu tant com vulguis.

L’home primer es va refrescar el cap i després va fer un parell de tragos ben llargs. Llavors es va asseure al costat de l’assaonador i li va oferir la mà per presentar-se.

—Em dic Sòstrates, formo part del grup de maneig de l’espasa. Gràcies, has estat molt amable.

Tots dos van encaixar amb fermesa.

—Aquí als pobles el càntir és de tothom, amic meu. Pots saciar la teva set. Per cert, em dic Teró.

Sòstrates va obrir el sarró, en va treure un parell de peres i en va oferir una a l’assaonador, que la va acceptar de bon grat.

—No ets de per aquí, Sòstrates…

—He vingut amb els soldats des de Tarsis, m’han ordenat que em presenti com a voluntari.

Teró va riure.

—Pel teu aspecte i pel que m’expliques, dedueixo que no ets de la noblesa ni vius a palau.

—No em jutgis per com vaig vestit. Treballo per al palau, al servei dels reis —va contestar Sòstrates abans de fer una bona mossegada a la peça de fruita.

—Ja ho entenc… Un servent.

—La meva categoria no arriba a ser tan baixa, sóc mosso de quadra i no estic acostumat a rebre gaires ordres. Sóc aquí perquè el meu pare havia lluitat al costat d’Arkan i de petit vaig ser instruït en l’art de la guerra. Manejo bé la pica i l’espasa. A més a més, sense voler-ho m’he ficat en problemes —va dir, referint-se a les últimes trobades amb la reina— i era prudent abandonar Tarsis abans que…

Sòstrates va interrompre l’explicació perquè no se li escapés el seu comprometedor secret, i va decidir deixar que fos Teró qui parlés.

—I tu, a quin ofici et dediques?

—Treballo la pell i el cuiro des de fa anys. Tu tens cura dels animals i jo els escorxo —va fer broma Teró.

Entre rialles, tots dos homes van continuar xerrant com si es coneguessin de tota la vida, fins que la foscor va començar a ensenyorir-se del cel. Sòstrates, acostumat a viure envoltat de nobles i guàrdies, no solia relacionar-se amb gaire gent, excepte amb algun servent de palau, de manera que es va sentir especialment a gust xerrant amb el seu nou amic. Teró, per part seva, al cap d’uns mesos purgant fatalitats i absències, també necessitava algú amb qui poder parlar.

—Tens un lloc on dormir? —li va preguntar Teró.

Sòstrates es va arronsar d’espatlles.

—La primera nit vaig dormir al ras amb els guàrdies fins que ens va sorprendre la pluja. Avui havia pensat fer-ho en alguna de les coves del turó. Em venia de gust trobar un bon lloc on els meus pobres ossos poguessin descansar.

Teró no va poder evitar estremir-se en recordar l’angoixosa mort del seu bon amic Midis a l’interior d’aquelles coves.

—Avui dormiràs a casa meva, Sòstrates. Va quedar pràcticament destruïda el dia de la catàstrofe, però l’he anat reconstruint amb l’ajuda dels veïns. Encara haig d’acabar el sostre, però estaràs més còmode que a les coves. A més a més —li va xiuxiuejar a cau d’orella—, aquest matí he caçat un conill. Si ets hàbil preparant el foc podem rostir-lo aquesta nit.

La proposta de Teró era més que atractiva, i Sòstrates la va acceptar de bona gana. Van aprofitar el foc dels forns de fosa i van fer una foguera a pocs metres de la casa de l’assaonador, van enfilar el conill en un ast i el van rostir. En un atuell de faig també van cuinar unes cebetes i carabassa amb guarniment de mel i ametlles, un dels plats que Farada solia fer per complaure el marit. Teró no va poder evitar pensar en ella una vegada més, com cada nit abans d’anar a dormir, i com cada matí quan es despertava. El torbava no haver-ne trobat el cadàver, cosa que feia l’absència encara més punyent. S’aferrava a l’esperança de tornar-la a veure amb vida i imaginava que un dia trauria el cap per la porta i se li tiraria als braços per abraçar-lo. Molt a pesar seu, en alguna ocasió demanava ajuda als déus, buscant-hi un bri d’esperança, i aquell dia tampoc va ser una excepció.

Tots dos es van ajeure a les màrfegues de fenc, abrigats amb estoretes i pells de vaca, amb la intenció de descansar unes hores.

—Creus en el poder dels déus? —va dir de sobte Teró.

Sòstrates es va incorporar i es va tombar cap a ell.

—Em refereixo al poder etern, a la seva influència en tots nosaltres, en tot el que ens passa…

—Què vols dir?

—Parlo del nostre destí, amic Sòstrates. Creus que ells són els responsables de les nostres desgràcies?

—El Gran Senat diu que ells…

—Ja sé el que diu el Senat —el va tallar—. El que et pregunto és el que tu creus sobre els déus. Et creus totes aquestes bajanades amb què pretenen acovardir-nos?

A Sòstrates el van sorprendre els dubtes religiosos de l’assaonador. Fins a aquella nit mai no havia sentit en boca de ningú qüestionar la influència dels déus, i encara menys que ho fes obertament. No obstant això, ell mateix en alguna ocasió s’havia plantejat aquesta mateixa pregunta.

—Sé què vols dir, suposo que tothom s’ho ha preguntat alguna vegada. Jo mateix ho he fet…

—Llavors… —va insistir Teró—, a quina conclusió has arribat?

—Els meus pares i els meus avis sempre em parlaven dels déus i de la seva omnipotència. Els nostres avantpassats explicaven que van dominar tot el continent i que posseïen poders màgics. Per què hauria de ser falsa la seva existència?

—Per la crueltat i la maldat que demostren, perquè mai han fet cas de les meves oracions ni s’han manifestat per mostrar-nos res de bo.

—Mira cap amunt, amic meu.

Sòstrates va assenyalar el sostre, on, a través d’una obertura de la teulada inacabada, es podia veure un tros de la lluna plena que penjava al mantell nocturn de Tartessos.

—Mira la blanca de la nit —va dir, referint-se a la lluna—, no és un espectacle magnífic? I els déus, que no ens donaran demà un sol que ens alegrarà la vida, que ens il·luminarà i que farà madurar els fruits que conreem?

—El sol i la lluna ja existien abans que arribessin els déus, com també hi havia pluges, les pluges que ens han fet patir tant —va dir Teró, provocatiu, alçant la veu per dotar de més convicció les seves paraules.

Una sobtada brisa es va esmunyir entre les pells que penjaven a l’entrada de la cabanya. Teró es preguntava si cada vegada que qüestionava obertament els déus, aquests li enviaven algun senyal per reafirmar la seva existència, i en aquell moment va sospesar la possibilitat que aquesta sobtada brisa fos un d’aquests senyals. Malgrat els dubtes que l’assaltaven, desitjava que realment existissin, i sentia la necessitat d’aferrar-se a algun acte sobrenatural que els identifiqués, per sortir de dubtes.

—I què me’n dius, de les febres que s’emporten els infants i de les pluges que ens arruïnen les collites? —va continuar dient l’assaonador—. I de la fúria de la terra que se me’n va emportar la dona? Són actes divins, aquests també?

La ràbia tenyia totes i cadascuna de les paraules que sortien de la boca de Teró. Buscava respostes i justificació a tots els mals que s’havien acarnissat en la seva persona, en els últims temps. Necessitava culpar algú del destí que li havia tocat i, potser, esbandir el sentiment de culpa que experimentava per no haver estat més temps amb la petita Túria i amb Farada. Per part seva, Sòstrates es demanava si les paraules del seu nou amic no eren tan esgavellades; tot i això, de manera inconscient, intentava defensar la influència dels déus.

—Potser els déus ens van enviar la pluja per purificar-nos —va dir a la fi Sòstrates—, per emportar-se’n les febres. Potser aquest era el remei que nosaltres els demanàvem quan els dedicàvem les nostres oracions.

—Potser, potser… —va murmurar Teró, sense gaire convenciment.

Sòstrates es va tornar a ajaure al llit i va aclucar els ulls, donant per acabada una conversa filosòfica que, d’alguna manera, l’incomodava. Teró va fer el mateix i es va arrupir en un racó del seu jaç. Va ser llavors que un cadenciós repicar al sostre els va anunciar que la pluja havia decidit acompanyar-los aquella nit. Aviat van començar a notar com les gotes penetraven per les obertures del sostre i mullaven les pells que els cobrien. Sòstrates es va posar a resar en silenci, demanant als déus que perdonessin els dubtes que l’havien assaltat aquella nit. Teró els va maleir una vegada més i després es va tornar a preguntar si aquella inoportuna pluja era un dels senyals que esperava rebre.