CAPÍTOL 12

Després d’una nit de tempesta, Tartessos es va despertar amb els arenals negats i la fruita malmesa. Alguns territoris havien quedat incomunicats, com moltes altres vegades, desemparats en el seu infortuni; i els tartessis, sense accés a les fonts i amb la perspectiva que les pluges potser acabarien de negar-los les cases, suplicaven als déus amb oracions desesperades.

Encara que les muralles que resseguien la costa feien funcions de contenció i impedien l’entrada de l’onatge del gran mar, la inestable geografia del lloc, lacustre i pantanosa, en feia perillar l’existència cada temporada de pluges. Amb el temps, els tartessis havien anat emigrant de les terres costaneres per instal·lar-se a la franja central i els turons septentrionals, més elevats i amb un sòl menys sorrenc.

Teró, agenollat a terra, maleïa els déus i la seva mala fortuna. La pluja havia inundat casa seva, i l’estructura de tova havia quedat malmesa i deixava al descobert bona part del sostre. El cuiro que havia assecat pacientment durant setmanes estava ben xop, i les pells d’animals de caça menor estaven plenes de fang i fullaraca adherida. L’assaonador va aixecar la mirada al cel clavant els ulls en el tènue sol que s’amagava entre els núvols amenaçadors, i va emetre un crit de ràbia esborronador. La fatalitat semblava acompanyar el seu destí, i és que abans que es fes fosc expirava el termini per entregar a la reina les sabates per al rei i, amb el cuiro humit i els pelatges malaguanyats, semblava impossible que pogués tenir llest l’encàrrec a temps.

Midis, el veí i bon amic de l’assaonador, es va acostar a veure’l, es va asseure al seu costat i es va treure una poma del sarró.

—Que vols una fruita?

Teró, que no podia ni somriure, va declinar l’oferiment.

—Espero que no hagis vingut per esmentar-me els déus —va dir Teró.

—No pretenia fer-ho, tot i que ja saps el que n’opino —va començar a dir Midis—. Sé que penses que tota aquesta catàstrofe és fruit de l’atzar i que els déus tenen coses més importants a fer abans que castigar un humil assaonador per la seva incredulitat, però…

—Però tu sí que ho penses, oi? —es va afanyar a dir Teró.

—No puc pensar d’una altra manera, Teró. Ells se’n van anar però ens vigilen, ells van crear tot això i ens van ensenyar a viure com a éssers superiors a la resta dels animals. Són déus, i ho veuen tot i ho saben tot. Hem de demostrar-los agraïment i no menysprear el seu poder si no volem que s’enfureixin i desfermin la seva ira.

—De debò t’empasses tot el que diu el Gran Senat? Tota aquesta fe que professes no és més que una argúcia per acovardir-nos, perquè tothom faci el que ordenen a palau. No, Midis, els déus no escolten les teves oracions, no escolten les teves súpliques i tampoc no senten el menyspreu que els professo. A veure si se us fica al magí; ens han abandonat i ni castiguen, ni ajuden —va argumentar amb fermesa Teró—. Creus que si demano als déus que aquestes pells s’assequin abans del migdia em concediran aquesta gràcia?

—Els déus són savis, amic Teró, la seva providència ha fet que jo m’acosti fins aquí per ajudar-te.

L’assaonador va riure.

—No te’n riguis, Teró. Tu digue’m en què et puc ajudar. Som amics, oi? —es va oferir Midis.

—T’agraeixo el gest, estimat Midis, però no hi podem fer res. Caldria netejar les pells, assecar-les i cosir-les. Amb el poc sol que fa avui no ho aconseguiríem —va dir l’assaonador amb resignació—. A més a més, tu tens els teus propis quefers.

—Amb les últimes pluges la collita s’ha fet malbé —va començar a dir Midis—, els camps estan enfangats i no em ve de gust omplir-me de fang fins als genolls. Hi insisteixo, Teró, deixa’m oferir-te les meves mans.

—No has sembrat res els últims mesos, amic. Treballes molt poc i els recaptadors et castigaran si no aportes viandes al regne.

—No és per falta de ganes, Teró. Les terres cada vegada són més aquoses i l’horta es podreix en època de pluges —va explicar Midis—. A més a més, les bèsties salten les tanques i trepitgen els sembrats.

—Deu ser un designi dels déus… —se’n va riure Teró.

—Els demano clemència i terra fèrtil, però no em concedeixen aquest regal. Si després d’aquest equinocci les condicions de la terra no milloren, me n’aniré al septentrió a la recerca d’una nova vida. He sentit a parlar d’un assentament agrícola que es diu Budua. Molts pagesos se n’hi van anar fa dos equinoccis. Diuen que hi ha una gran vall protegida per dos turons i banyada per les aigües d’un gran riu. El terreny és fèrtil i les pluges no castiguen com aquí. A més a més, ningú no se’t queda una part de la collita.

—Em sabrà molt de greu quan marxis, Midis, tot i que et desitjaré la millor sort en aquesta nova terra.

Midis va assentir en senyal d’agraïment.

—Teró, deixem-nos de xerrameca i no hi donis més voltes. Permet-me que t’ofereixi aquestes dues mans per assecar les pells a temps.

Tot i que l’assaonador sabia que tenir les pells seques abans que es fes fosc era una possibilitat remota, va accedir a intentar-ho, encoratjat per la bona voluntat i la predisposició del seu amic. Així doncs, van carregar les pells i es van dirigir al rierol per netejar-les. El fang vermellós del sud-oest peninsular es presentava com un inconvenient més, ja que tenyia el pèl i per tant s’havia de rentar més a consciència. Mentre Teró rentava les pells i les pentinava amb els dits per no malmetre’n el pelatge, Midis va preparar un foc per escalfar unes pedres.

En aquells temps, els tartessis intentaven conservar el foc, si bé les inclemències del temps ho impedien moltes vegades, de manera que la creació de foc nou era una pràctica habitual, i els preparatius no eren especialment complicats si se’n coneixia la mecànica i s’utilitzaven els materials apropiats. Midis va preparar un petit niu de branquillons i espart sobre el qual va disposar un llistó de fusta d’atzavara de dues colzades de llarg, hi va fer una incisió amb el caire d’una pedra i hi va incrustar una vara de fusta de vern; la va fer girar rítmicament amb les mans per friccionar totes dues fustes fins que la base d’atzavara va començar a encendre’s, i a continuació va fer caure la brasa al niu d’espart i branquillons. Amb el foc a punt, va encerclar la foguera amb pedres de riu, més grosses i arrodonides, i al damunt hi va disposar les pells que Teró acabava de rentar.

Abans de la caiguda del sol, les pells havien perdut la humitat per complet. L’assaonador les va tallar amb una esmolada pedra de pedrenyal negra, les va cosir amb fibra de ràfia i a continuació va unir les tires de cuiro per guanyar subjecció. Ja avançada la tarda, i després de l’última puntada, Teró no va poder evitar un somriure de satisfacció, que Midis va acompanyar tustant-lo a l’espatlla en un gest de complicitat.

—Ets un bon amic, estimat Midis. Sense la teva ajuda no hauria pogut acabar el calçat abans de l’hora de la posta.

—Sí que te n’hauries sortit, Teró —va respondre Midis—. Jo només t’he animat a intentar-ho…

Una sobtada sacsejada va interrompre la conversa dels dos amics. A diferència de les altres tremolors que habitualment amenaçaven la integritat de la península, aquesta semblava més violenta i prolongada. Els arbres van començar a cruixir i a desplomar-se damunt de les cabanyes del poble, el terra es va esqueixar i hi van aparèixer profundes esquerdes, que devoraven tot el que trobaven al seu pas i escopien aigua salada del seu interior. Un xivarri d’ocells espantats va aconseguir apagar per uns instants el fragor de la terra fracturada: fugien espaordits cap al septentrió agitant furiosament les ales i emetent una terrible piuladissa alarmadíssima. Multitud d’isards, cérvols i altres bèsties van sortir de la intimitat del bosc, fugint dels arbres que continuaven desplomant-se.

—Correguem a les grutes! —va alertar Midis—. Si ens quedem aquí la terra ens devorarà.

Teró havia perdut l’equilibri a la primera sacsejada i, sense ànim per posar-se dret, observava amb perplexitat l’esperpèntic desastre. L’esquerda del sòl havia serpentejat a pocs metres d’ell, s’havia empassat les cabanyes i els horts dels veïns. La seva cabanya ja no hi era, havia tingut la mateixa fi que la resta d’habitatges; només en quedava la foguera i la cabra, que continuava lligada al tronc de l’ametller que donava ombra a la seva parcel·la. Es va preguntar què se n’havia fet, de Farada, tenia por que ja hagués tornat del penya-segat, on cada tarda es passava hores resant als déus per l’ànima de la petita Túria.

—Teró!

El crit de Midis va deixondir l’assaonador, que s’havia quedat a terra, atordit i tenallat per l’horror. Es va girar cap a la dreta i va veure com el seu amic movia els braços insistentment perquè el seguís fins a les coves del turó. Abans d’aixecar-se, va tornar a dirigir la mirada cap a l’espai on havia estat la seva cabanya i va serrar les barres amb força. En aquest curt espai de temps, Teró va oblidar el seu agnosticisme i va suplicar els déus; temia per la vida de Farada. Després va córrer cap al turó, seguint el rastre de Midis, saltant per damunt de les esquerdes del sòl i les violentes emanacions d’aigua que en sorgien.

Els crits dels tartessis es confonien amb el fragor de la terra. Els uns es dirigien espantats també cap al turó que tenien més a prop i els altres s’arrupien al costat de la seva mainada, a la vora de les cabanyes o del que en quedava, sense altra voluntat que resignar-se a la pròpia sort. Una dona havia quedat sepultada sota el tronc d’un castanyer, a pocs metres de l’assaonador, i es retorçava de dolor demanant ajuda desesperadament. Teró es va parar, va girar cua i va córrer a socórrer la dona. La va agafar per les aixelles i va intentar estirar-la unes quantes vegades. Els seus crits de patiment eren terrorífics, i la impotència va començar a apoderar-se d’ell.

—No me’n surto, no puc —es va sincerar Teró—. No tinc força per aixecar aquestes branques…

—No em deixis aquí, t’ho suplico —va implorar ella.

Després de vacil·lar uns instants, Teró va agafar la mà de la dona i es va asseure al seu costat, desobeint l’instint de supervivència. Va enfonsar el cap entre les cames i va aclucar els ulls, resignat a la seva sort. Li va venir al cap la imatge de la petita Túria embolicada a l’estoreta de cànem, amb els seus ullets tapats amb petxines, i va desitjar que tot s’acabés per reunir-se amb ella. Després va ser el rostre de Farada el que li va venir a la ment, va recordar els primers anys d’amor apassionat, els passejos pel bosc al capvespre, quan dedicar-se mirades en silenci era un regal, i després es va recordar dels déus, aquells éssers que ningú coneixia però que tothom respectava i temia, i es va tornar a qüestionar una vegada més per què es recordava d’ells cada vegada que necessitava ajuda. Va aixecar el cap i, amb els ulls entelats de llàgrimes, va mirar al cel.

—Què és això tan terrible que hem fet? —va cridar—. Per què ens ho feu, això?

Un arbre es va desplomar a pocs metres d’ells, i mentre queia va aixecar un núvol de pols que va entelar tot el volt i li va cegar els ulls. Després, un altre tronc va tenir la mateixa fi, i va partir en dos una de les poques cases que es mantenien dempeus. Mentrestant, l’esquerda continuava devorant al seu pas tot el que trobava.

Sense ser gaire conscient de l’estona que havia transcorregut, l’assaonador es va adonar que la tremolor cessava i que la terra havia deixat de cruixir. Un silenci dens es va apoderar de Tartessos, i només els crits d’auxili aïllats de la gent ferida o atrapada van confirmar a Teró que el malson s’havia acabat.

—Ajuda! —va cridar Teró—. Que algú m’ajudi!

Els tartessis vagaven com cossos sense ànima d’una banda a l’altra, desoint els crits d’auxili de l’assaonador, sumits en el propi dolor i el seu atordiment, aliens a les desesperades súpliques dels ferits.

—Espera’t aquí. Aniré a buscar ajuda.

La dona es va resistir a deixar anar la mà de Teró, que al final va marxar turó amunt per demanar ajuda.

—No m’abandonis! —implorava—. No m’abandonis…

El terra estava enfangat, i Teró va haver de desfer-se de les sabates, que, enganxades al fang, li impedien córrer. Un cop descalç, va accelerar el pas, saltant per damunt d’una infinitat d’arbres caiguts, de cadàvers i esvorancs gegantins; va travessar la font que naixia al turó i va demanar auxili amb un crit desesperat.

Un altre soroll estremidor el va avisar que el malson encara no s’havia acabat. Era un rugit llunyà que semblava percebre’s cada vegada de més a prop. Teró va mirar al cel i va pensar que potser s’havia equivocat, que potser sí que era veritat que els déus els observaven i que els estaven castigant. Es demanava si aquell so abrupte cada vegada més audible procedia del firmament o de les entranyes de la Terra.

La terra va tornar a tremolar; ara era un breu fimbrar gairebé imperceptible, subtil i alhora amenaçador; Teró va sentir olor de mar i va percebre com la humitat li calava els ossos. Es va encimbellar dalt del turó i va córrer fins al penya-segat a la recerca de Farada, amb l’esperança de trobar-la encara viva. Al cim no hi havia ningú, només desolació i les restes del sisme. Va ser llavors que va alçar la vista i va saber amb certesa que aquell capvespre seria l’últim que podria presenciar. Es va agenollar i va obrir els braços en creu, rendint-se a la seva sort. El que va veure des d’allà va ser un espectacle dantesc i aterridor, el pitjor dels malsons. Una onada de la grandària de quatre arbres s’alçava majestuosa i alhora malvada, escopint bromera des de la cresta. S’aproximava irremissiblement a la costa de Tartessos.