CAPÍTOL 17

Tres dies després que el Gran Senat fes pública l’amenaça d’invasió, fosquejava a Tarsis, amb un cel ple de núvols densos i grisos, i els habitants de la capital s’afanyaven a apuntalar portes i finestres en previsió d’una possible intrusió. Alguns membres de l’aristocràcia van abandonar casa seva precipitadament i van emprendre el camí cap al nord, carregats d’or i plata, per establir-se en algun territori més segur. Per part seva, els mercaders i els inevitables agricultors i pastors de les aldees pròximes a la metròpolis continuaven estenent les estores als voltants del mercat. A pesar d’aquella sensació d’intranquil·litat que amarava l’ambient quotidià dels carrers, els veïns de Tarsis procuraven no perdre la quotidianitat de les seves vides, tot i que era impossible que els seus rostres no evidenciessin un cert desassossec.

Des del palau reial i dirigit per Arkan, l’últim destacament militar acabava de partir cap a l’est amb més de mig centenar de carros i el mateix nombre de cavalls. Anaven a reunir-se amb els soldats d’avantguarda que ja s’havien establert a les muntanyes pròximes al Gran Riu feia un parell de dies. Les dones i els infants de la tropa s’havien acomiadat dels homes, entre plors i abraçades, amb l’aguda sensació que aquella imminent batalla prometia ser més sagnant del que era habitual. L’abatiment i el pessimisme es feien evidents als rostres dels soldats quan van travessar les muralles de Tarsis. Lànguides mirades cap enrere, com acomiadant-se per sempre d’una llar on ja no tornarien amb vida, pensaments d’angoixa en adonar-se que, si no aconseguien contenir l’entrada de l’enemic, les seves famílies acabarien assassinades o esclavitzades; era una sensació totalment contrària a la dels habitants de les terres costaneres, que, embriagats d’eufòria, confiaven en la victòria.

Des de la terrassa de la cambra reial, Betúnia observava com els homes travessaven les muralles i enfilaven el camí del pantà amb Arkan al capdavant, capitanejant el destacament. Observava l’escena amb sentiments contradictoris. La por de la mort del rei i el temor que el regne que els seus avantpassats havien enaltit caigués davant l’escomesa cartaginesa topaven amb aquella estranya sensació de rebuig envers el seu consort. Les absències d’Arkan cada vegada eren més prolongades i suportar-les implicava una certa actitud inconscient d’indiferència cap a ell; a més a més, algú li distreia l’atenció des de feia unes setmanes. El que havia començat sent un caprici carnal, a poc a poc s’havia anat convertint en una passió irracional.

A Betúnia el cor se li va encongir d’aflicció i se li van humitejar els ulls quan el destacament va desaparèixer definitivament del seu camp de visió. A les galtes li va comparèixer una sola llàgrima; les altres, les que no van brollar, l’omplien d’amargura i li cremaven la laringe. Es va acariciar el ventre, envaïda per la ràbia i la frustració, aquell ventre que es negava a acollir cap descendència reial. Alguna cosa li deia que potser no hi hauria un demà per garantir un hereu a Tartessos, que l’enemic era massa poderós i que Arkan mai no tornaria al seu costat. Va aclucar els ulls i va deixar que la brisa vespertina li eixugués aquella única llàgrima furtiva i li acariciés els cabells, posseïda per la sensualitat d’aquell lleuger vent amb olor de mar.

Plea va entrar a la cambra reial, es va acostar a la reina amb gest submís i es va escurar la gola per cridar la seva atenció. Betúnia, abstreta en els asfixiants pensaments que la dominaven, es va girar en notar la presència de la serventa.

—Senyora, el degà s’espera a l’antesala —va dir Plea sense a penes alçar la vista.

Betúnia es va sobresaltar i va assentir.

—Que passi. —La serventa va girar cua i va desaparèixer darrere les pells que feien de porta. Gairebé a l’instant va entrar Gaus amb un somriure pintat al rostre.

—Als vostres peus, majestat. —Gaus va fer una lleu reverència—. Un guàrdia m’ha avisat que requeríeu la meva presència…

L’habitual brisa vespertina es va esmunyir per la balconada, i va fer estremir Betúnia. Va obrir un bagul que reposava als peus del llit i en va treure un xal de seda, que es va tirar damunt les espatlles.

—Gràcies per la rapidesa, degà. Us ve de gust una copa de vi del bo?

Gaus va fer que no amb un lleu gest de cap.

—En aquest cas, us parlaré sense embuts —va contestar Betúnia—. Hi ha un tema que haig de tractar amb vós.

Ell va assentir.

—Després de la marxa de l’últim destacament a terres de l’est, el palau està massa desprotegit. Només hi ha mitja dotzena de guàrdies.

—Senyora, teniu amb vós els millors homes de la guàrdia. Si algú pretén entrar a palau, ells sabran repel·lir la intrusió…

—A qui preteneu enganyar, Gaus? Sabeu tan bé com jo que necessitaríem desenes d’homes per defensar el palau amb un mínim de possibilitats si les tropes enemigues arribessin fins aquí.

—Aquests homes donaran la vida per la reina…

—Deixeu-vos d’heroïcitats d’una vegada —el va interrompre novament Betúnia amb acritud—, a mi no em serveix de res que aquests infeliços morin per mi si el meu destí ha de ser el mateix.

Gaus va encreuar les mans a l’esquena i va començar a passejar-se per l’habitació en actitud reflexiva. Es va aturar al davant del finestral i va clavar la mirada a l’horitzó del gran mar. La preocupació de la reina era la mateixa que el pertorbava a ell des de feia un parell de dies. Arkan havia aglutinat tots els efectius possibles per interceptar la hipotètica incursió terrestre, i això havia fet minvar el nombre de guàrdies que solien custodiar el palau. Pel cap del degà havia passat la idea de fugir vers l’interior, tot i que encara no havia traçat un pla.

—Comprenc la vostra preocupació, majestat, però hem de confiar en la sort de les nostres tropes.

—No, Gaus… Jo no penso quedar-me de braços plegats, tancada en aquesta cambra fins que un dia vingui algú a rebentar la porta i em degolli amb l’espasa. Haig de tenir preparada una fugida.

Després de les paraules de la reina, Gaus va traçar mentalment un pla per fugir del regne i fer-ho com un heroi. Betúnia acabava de servir-li en safata la justificació perfecta.

—Sabeu que podeu comptar amb la meva lleialtat, majestat. Jo mateix m’ocuparé personalment de fer els preparatius per a la fugida. Faré preparar els millors corsers i que ens posin a disposició el millor carro per al viatge. Podem marxar demà a trenc d’alba cap a terres iberes. Jo mateix us escortaré amb molt de gust.

Betúnia va alçar la mirada i la va clavar als ulls del degà.

—No us precipiteu, el meu propòsit no és fugir de seguida —va dir Betúnia amb convenciment—. Sóc la reina, una descendent dels Argantoni i em dec al meu poble. Només fugiré si la bona estrella ens abandona.

El degà va tenir intenció de fer una objecció a les paraules de Betúnia però només va poder articular una ganyota davant del gest de reprovació de la reina. Gaus va serrar les barres i va tancar els punys, conscient que s’havia precipitat en fer aquella proposta.

—Si finalment haig de fugir necessitaré que m’escorti un genet expert, i no un ancià com vós —va afegir ella.

Gaus va tensar encara més les mandíbules per empassar-se l’ofensa. Des de la seva posició de degà no estava acostumat que ningú li alcés la veu, només els reis podien fer-ho. Va forçar un lleuger somriure i va assentir.

—En posaré un a la vostra disposició, senyora, no us heu d’amoïnar. Jo mateix triaré el millor genet del regne.

—No, Gaus, escolliré el genet jo mateixa, és precisament per això que us he convocat. Vull tenir a la meva disposició personal el mosso de quadra, ell serà el genet que m’acompanyarà quan fugi, si és que cal.

—Un mosso de quadra? —va objectar Gaus—. Tenim guàrdies que poden…

—Ja n’hi ha prou! No us he fet venir perquè em persuadiu de res. Es farà el que jo mani, i no toleraré que ningú gosi objectar cap de les meves decisions.

La reina se li va acostar i el va agafar per l’armilla.

—Degà, m’han informat que han enviat el mosso de quadra als camps de pràctiques que han muntat als pobles de la vora de la costa. Vull que sigui a palau demà a punta de dia.

La reverència de Gaus va ser més exagerada del normal, semblant a la que li dedicaven els servents. Sense badar boca i amb un simple assentiment a tall de comiat, el degà va sortir de l’habitació.