CAPÍTOL 31

A Tarsis, el sol ja s’havia instal·lat al seu zenit, una mica velat per una espessa capa de núvols blancs gronxats pel vent del sud, que presagiaven un dia exempt de pluja. Els carrers estaven deserts, aquell dia els comerciants no havien estès les estoretes a les places de mercat com de costum, i als afores de la muralla només es podien veure unes quantes famílies que empaquetaven les pertinences més necessàries abans de posar rumb al septentrió. La capital s’havia convertit en una ciutat fantasma, a punt de ser presa pels invasors.

Al pati principal del palau reial hi havia dos carros també preparats per marxar. El primer, carregat d’objectes i menjar per a un parell de setmanes, es va posar en marxa, conduït per un parell de guàrdies. En un segon cotxe de dos cavalls, resguardades sota un tendal, viatjaven Betúnia i Plea, acompanyades per Gaus, amb Sòstrates assegut al seient del conductor, governant l’expedició.

La reina havia dedicat un breu parlament als seus servents, als quals havia concedit la llibertat, que es podia fer efectiva un cop ella hagués abandonat el palau. Va ser un discurs emotiu i conciliador, en què la sobirana va mostrar el seu costat més magnànim, lluny de l’acrimònia habitual. A més a més, havia entregat a cadascun d’ells dues peces d’argent i algunes joies. Abans d’acomiadar-se’n, havia puntualitzat que les riqueses eren per a la gent de Tartessos i no per als invasors. La compareixença havia conclòs amb una intensa ovació de la gent de palau.

De darrere de la portalada de les cavallerisses va aparèixer la figura de Mendín, que es dirigia cap al carro reial a pas ràpid, carregat amb un petit sac. Gaus va arrufar el front en veure’l aparèixer.

—No he estat informat que l’apotecari viatjaria amb nosaltres. Els cavalls no podran tirar, amb tant de passatge.

—Us recordo que no haig de donar explicacions de les meves decisions a ningú, Gaus. Jo mateixa he disposat que l’apotecari ens acompanyi —va replicar Betúnia amb acritud—. O potser heu oblidat que el meu estat requereix atencions mèdiques? Marxem per protegir-me, que ho recordeu? —va afegir, passejant-se la mà pel ventre.

Gaus va fer cara de pomes agres i va deixar anar un grunyit apagat de disconformitat. Després es va dirigir a Mendín amb aspresa:

—Apotecari, tu viatjaràs al carro de l’equipatge.

—No m’agrada, aquest home —va murmurar Sòstrates a Betúnia.

A prop dels contraforts del que havia estat el segon cinturó, Teró havia aconseguit convèncer Mitiet perquè fugís amb ell abans de la imminent entrada dels invasors. Per a l’assaonador, aquella princesa de les terres dels faraons era una ànima bessona que el destí havia torturat igual que a ell. A més, se sentia en deute amb ella per haver-li ofert un sostre i un bol de sopa calenta. Ell s’havia sentit vençut per la fatalitat, però el fet de renegar dels déus havia estat el punt d’inflexió que necessitava per recuperar la il·lusió de viure. A més a més, un al·licient acabava d’omplir-li els ànims renovats: l’atracció que sentia per aquella desconeguda d’ulls pintats.

El seu cor encara continuava trencat per l’absència de Farada, i trobava a faltar les seves carícies i també les seves penes, però ell era un home i necessitava una dona en la seva vida perquè li satisfés l’estómac i li donés descendència. Ell sempre havia desitjat concebre un fill mascle, esculpit a imatge i semblança seves, però Farada s’havia quedat estèril després del naixement de Túria, i aquesta mancança havia estat sempre la pedra esmolada que els havia dificultat la convivència. Ara observava aquella princesa de la terra dels faraons i veia en ella la mare d’aquell esperat infant.

Carregats tots dos amb un farcell a l’esquena, van marxar quan el sol arribava al zenit. La dona havia reunit una mica de roba, unes quantes peces de fruita i un parell d’estoretes de cànem, renunciant a altres objectes per fer més lleuger el trajecte. Teró havia sentit a parlar d’un assentament agrícola anomenat Budua, un territori fèrtil situat al nord, en un altiplà banyat per un gran riu i flanquejat per dos turons que protegien les collites de les ventades. Aquest era el destí on es proposaven arribar.

Al migdia es van aturar a la vora del riu, i allà es van refrescar els peus i van omplir les carabasses d’aigua fresca. Van aprofitar per satisfer una mica la panxa, perquè cap dels dos no havia menjat res des de la nit abans, i per descansar a l’ombra d’un poderós castanyer. El rostre de Mitiet evidenciava tristesa, potser per aquell continu desarrelament que l’havia acompanyat bona part de la seva vida. Ara emprenia un projecte nou, una nova fugida a no se sabia on, amb un desconegut amb qui la sort tampoc no havia coquetejat gaire.

—No te’n penedeixis, més enllà d’aquests turons ens espera una vida millor —va mirar d’infondre-li ànims Teró.

Per tota resposta, Mitiet li va dedicar un mig somriure de cortesia. Va tirar el cap enrere i va aclucar els ulls, deixant que la brisa li bressolés els cabells, mentre intentava imaginar aquella vida millor.

—Construirem una casa en un lloc tranquil i conrearem el nostre propi hort, tindrem el nostre propi bestiar i podrem formar una família —li va proposar un Teró il·lusionat—. Un veí em va parlar d’aquestes terres i de la bondat de la gent que hi viu. Podem viure a prop d’un riu que…

—No continuïs, Teró —el va interrompre ella—. Res de tot això que promets no passarà. He accedit a acompanyar-te en aquest viatge perquè ja no hi havia res que m’unís a Tartessos, però fa temps que he deixat de tenir cap esperança per a la meva vida. Que no ho entens? Els déus em van maleir i allà on vaig em persegueix la mala fortuna.

Les paraules de Mitiet van entristir Teró, que potser sí que necessitava creure en un futur pròsper i feliç, tot i que comprenia que la seva companya de viatge tingués poca empenta per tornar a il·lusionar-se.

Encara que el pas natural cap als turons era el que traçava el riu Odiel abans de confluir amb el Riu Vermell, els dos viatgers van seguir avançant per una zona boscosa, cosa que els permetia protegir-se de la duresa del sol i al mateix temps fer una marrada cap als turons per la ruta oriental. Teró havia calculat que si aconseguien arribar als turons abans de la posta, podrien fer nit en alguna de les grutes i reprendre el viatge l’endemà a trenc d’alba.

A mesura que anaven fent camí, a Mitiet li costava cada vegada més seguir el pas àgil del seu acompanyant, més habituat a transitar per terrenys boscosos, de manera que aquest es va oferir a portar-li el seu farcell, perquè almenys ella no hagués de traginar pes. Llavors la dona, desposseïda de la càrrega, va fer broma amb ell.

—Què esperes, assaonador? —va dir rient—. A veure si ets capaç d’atrapar-me.

La dona es va posar a córrer, i Teró va acceptar el repte amb un somriure de complicitat. Era la primera vegada des que la coneixia que la seva cara li regalava una expressió amable i desenfadada, i això la feia encara més bonica i desitjable. Com dos infants entremaliats, van fer corredisses entre rialles durant una mica més de mig estadi, fins que Mitiet va ensopegar amb el sortint de l’arrel d’un pi.

—T’has fet gaire mal? —es va interessar ell.

—Sí que me’n fa, de mal —va dir ella entre dents—, se m’ha torçat el peu del tot.

Teró la va ajudar a aixecar-se i li va oferir l’espatlla, a manera de bastó. Els manifestos gestos de dolor de Mitiet en recolzar el peu a terra convidaven a aturar la marxa.

—T’havia avisat, la meva vida és una calamitat…