CAPÍTOL 7

Túria era el nom que havien posat a la seva filla en néixer. Va ser un part difícil. Un bany de sang, havia dit la mare de Farada quan la petita va veure la llum del dia, ara feia cinc anys. Malgrat que havia tingut moltes malalties al llarg de la seva curta vida, era una nena alegre i vital; un regal dels déus, solia dir Farada quan parlava d’ella.

Teró va entrar a casa amb una rosa blanca a la mà i va anar de dret cap a la màrfega de la seva filla. Ella va somriure en veure’l, i ell es va asseure a l’espona del jaç.

—És per a mi?

—És clar que sí —va contestar Teró, conscient que no era del tot veritat—. La flor més bonica del bosc per a la flor més bonica del poble.

—La mare m’estava explicant la faula dels déus. Diu que estàs enfadat amb ells perquè estic malalta per culpa seva.

Teró li va acariciar els cabells mentre dirigia una mirada fastiguejada a Farada.

—Filla, no estic pas enfadat amb ells. Només estic una mica trist per tu i necessito culpar-ne algú. He resat molt i els he demanat que et posessis bona.

—Però ells són bons? —es va interessar Túria.

—Són poderosos, petita meva. I això no els converteix en bons.

—Teró! —el va renyar Farada.

L’assaonador es va escurar la gola per desenrogallar-se la veu, decidit a explicar a la seva filla allò que els seus avis havien explicat als seus pares, i aquests a ell.

—Els déus ens van concedir el do de la saviesa i el pensament. Ells ens van ensenyar a parlar i a comunicar-nos, ens van ensenyar a fabricar eines, a conrear la terra i a conservar el foc. Ens han donat moltes coses bones i els hem d’estar agraïts, però també han fet coses dolentes.

Farada va unir les mans i va implorar en silenci als déus que perdonessin el seu home per tot el que es disposava a dir.

—Els déus ens van ensenyar totes aquestes coses per utilitzar-nos, per fer de nosaltres els seus esclaus; van abusar dels nostres cossos i van matar els més febles perquè no eren útils. I també van crear monstres terribles servint-se de cossos d’homes i animals.

—I quins monstres eren aquests?

—Van crear homes amb cos de cavall, d’altres amb cap de toro i fins i tot van posar ales a algun d’ells. Explicaven els avis que fins i tot hi havia dones amb cua de peix que vivien a l’aigua i que avui en dia alguns mariners encara poden sentir-ne els laments. Als seus palaus hi vivien gossos de tres caps, cavalls blancs amb banyes i serps amb potes capaces de treure flamarades per la boca.

Túria escoltava amb una certa angoixa la història dels déus que li explicava el pare. Farada va sentir que havia d’interrompre el relat de Teró i es va acostar a la màrfega.

—Prou de contalles i romanços. Ara has de reposar una mica, a veure si et baixa la febre —els va interrompre la mare, mentre tapava el front de la nena amb un drap moll.

La petita Túria ja no es va despertar d’aquell son, aquella nit les seves rosades galtes es van tornar pàl·lides en un tancar i obrir d’ulls i els seus pulmons cansats es van rendir a la virulència de les febres, una pandèmia que començava a estendre’s entre la població tartèssia. El Gran Senat mantenia que era la malaltia dels febles, una intervenció dels déus per castigar la població que no tenia forces per treballar. Alguns veïns de Tarsis sostenien que els soldats havien portat les febres al continent quan havien tornat de les terres de Tingis, a l’altra banda de l’estret d’Hèracles. Es deia que les tropes d’Arkan havien arrasat un poble malaltís i que havien portat a la península una epidèmia terriblement contagiosa i mortal.

Farada havia tingut la mà de la nena entre les seves fins a l’últim sospir, mentre demanava als déus, en va, que intercedissin per la seva filla. Per part seva, Teró havia experimentat un conflicte de fe des que Túria s’havia posat malalta; havia deixat de creure en el poder que els déus exercien sobre els homes. En va renegar, d’ells i del poder que se’ls atribuïa: ara els considerava uns éssers menyspreables que obraven amb injustícia i que els havien abandonat a la seva sort. A més a més, l’assaonador no havia sabut encaixar la malaltia de la filla, i això havia deteriorat notablement la seva relació amb Farada. Res ja no era el mateix, i ara, amb la mort de la petita, començaria un llarg període de rancúnies. Teró culpava Farada de la fragilitat de la seva filla, i ella li havia recriminat a ell en més d’una ocasió la seva actitud agnòstica, perquè creia que els déus no ajudarien la nena si ell continuava menyspreant els seus poders. La seva dona tenia por del que pogués passar si ell abandonava la fe en els déus.

Farada va escampar pètals de rosa al voltant del cos sense vida de la petita Túria, i va posar a escalfar la caldera plena d’aigua per bullir les tiges de les flors, mentre murmurava oracions inintel·ligibles. A l’exterior de la casa, assegut al costat de la soca d’un pi, Teró cosia un faldó i una armilla per vestir-la, mentre maleïa una vegada més la reina i els déus.

A l’hora de la posta, les dones van ungir el cos amb l’aigua de roses i el van vestir amb pells noves, després van cobrir els ulls de la nena amb petxines i li van adornar els cabells amb una corona feta amb branques d’olivera. Els homes la van embolicar amb una estoreta de fibra de cànem i la van portar damunt les espatlles fins al penya-segat. Després, van llançar el farcell al mar.

Des de feia uns anys, el Gran Senat havia prohibit les inhumacions a la península, una tradició que es remuntava als temps dels déus. Com amb pràcticament totes les decisions del Senat, els tartessis no havien encaixat gaire bé aquesta nova ordenació funerària, ja que el ritu dels morts era un costum molt arrelat des de temps pretèrits. Per si això fos poc, la nova regulació permetia una excepció: els reis, l’aristocràcia i els membres de l’exèrcit sí que podien ser inhumats sota terra, en tombes que identificaven amb esteles de dimensions considerables, un greuge comparatiu que havia posat a prova la temprança de la població.