CAPÍTOL 21

La capital havia quedat pràcticament despoblada, i només pels voltants del mercat es podia veure una certa activitat. Molts ciutadans de Tarsis s’havien traslladat als camps d’entrenament dels territoris del sud per col·laborar en l’improvisat exèrcit civil, i molts dels aristòcrates havien fugit cap a les terres del nord amb la família i els esclaus; i tot i que es respirava una confiança generalitzada en el bon criteri d’Arkan, la por de ser sotmesos pel poderós imperi magònida havia provocat una significativa diàspora. I va ser precisament aquesta fugida el que va provocar un problema inesperat.

Arran de l’escassa presència de guàrdies i soldats als carrers, van augmentar el pillatge i el desordre social. Moltes famílies humils havien ocupat les cases que els nobles havien abandonat i els altercats per fer-se forts en determinades propietats eren cada vegada més violents. El Gran Senat, molt delmat per la fugida d’uns quants dels seus membres, s’havia reunit d’urgència per trobar solucions al caos que es vivia als carrers. Gaus tenia la paraula.

—Hem estat massa indulgents. Hauríem d’haver castigat amb duresa les males accions i les insurreccions del populatxo. I vós —va dir, assenyalant Jaudé— hauríeu d’haver complert la vostra comesa.

Jaudé es va aixecar, indignat.

—Això és injuriós, degà. Com goseu dir…?

—Sí, Jaudé, hauríeu d’haver adoctrinat el poble i haver-li inculcat el respecte i el temor als déus, però per contra… —va dir amb menyspreu— el desconcert ha augmentat i el poble ha qüestionat el vostre poder.

—Es va començar la construcció del temple en honor de Baal i Astarte, però la terrible catàstrofe va destruir part de la feina feta. També hem construït més altars a les aldees del sud… Sí, teníeu raó vós a l’últim ple: certament, els déus ens han abandonat i els tartessis se n’han adonat. Primer van ser les febres, després la catàstrofe que va assolar les nostres terres, i ara… —Jaudé va clavar un cop de puny a la taula—. Ara el vostre populatxo, el populatxo que menyspreeu tant, exposa la seva vida a la costa per defensar la nostra terra.

El degà, rubicund per la indignació, es va descalçar d’un dels peus i li va llançar una sandàlia, que li va anar a parar al pit. Aquest gest hostil era considerat un dels pitjors greuges que algú podia rebre; per aquest motiu, Jaudé es va precipitar sobre Gaus, el va agafar amb força per la túnica i el va sacsejar.

—Que hi hagi pau, senyors —va intervenir un senador, intentant separar-los—. Asseguem-nos i resolguem les nostres diferències com homes savis.

Amb la fúria encara dibuixada al rostre, Jaudé va deixar anar la roba del degà i va tornar al seu seient, malparlant d’ell i dedicant-li tota mena d’invectives.

—No serveix de res buscar culpables ni fustigar-nos pels nostres errors —va continuar dient el senador—. Degà, vós sou un home acostumat a prendre sàvies decisions, encara que aquestes puguin ser poc populars. Se us acut alguna cosa per posar fi al desgovern de la població?

—Solucions… Ja no hi ha solucions possibles. Només podem resar i… —Gaus va interrompre el discurs per modificar el que tenia intenció de dir—. Només podem esperar que les tropes s’imposin a l’enemic i que Arkan torni a palau.

—Que per ventura confieu que podreu frenar l’entrada magònida? —va preguntar Jaudé, que ara semblava més calmat.

—Siguem assenyats, senadors. Arkan s’enfrontarà en una batalla cos a cos amb l’exèrcit més poderós del món. Ens superen en nombre i en capacitat armamentista.

—No oblideu que els tartessis som guerrers aguerrits i que Arkan és un dels soldats més admirats i respectats enllà del gran mar.

—I vós no oblideu que la nostra costa la defensen una gent de poble, uns homes que fins fa dos sols només sabien plantar enciams i pasturar ramats. Jaudé, sabeu que vós i jo hem tingut nombrosos desacords, però no em negareu que en aquest cas esteu d’acord amb mi. Estem condemnats.

Jaudé aquesta vegada no va contestar, atorgant la raó a Gaus amb el seu silenci.

—Si les tropes enemigues entren a Tartessos, els nostres caps seran els primers de rodar —va continuar dient Gaus—, i tenim dues opcions: esperar que entrin per aquesta porta o fugir com rates.

—Preteneu abandonar Tartessos a la seva sort? —el va burxar Jaudé—. La responsabilitat que tenim envers el poble està per damunt de la nostra vida.

—I què me’n dieu, de la nostra saviesa? Permetreu que amb la nostra mort es perdi el coneixement de la història tartèssia? Som els veritables fills d’Atles, els fills d’Atlantis, aquest gran continent que es va apoderar del gran mar. Si nosaltres morim, es perdrà la nostra història…

—Podeu emmascarar la deserció amb aquesta argúcia, però als ulls del poble sereu un desertor.

Gaus va somriure després de sentir les paraules acusatòries del seu soci ministerial.

—Em coneixeu ben poc, i em sorprèn. Sortiré de Tartessos com un heroi. Ja he fet amb la reina els preparatius per a la fugida. Per a Tartessos i per a la història, Gaus serà l’home que va salvar l’hereva dels Argantoni abans de sucumbir davant les tropes cartagineses. Vosaltres podeu fer el que us sembli.

El degà es va aixecar i, després de dedicar als companys de taula una salutació burlesca, va abandonar la sala.

Tot i que el seu pla de fugida estava estudiat fins a l’últim detall, només hi havia una cosa que s’interposava entre ell i el seu objectiu. Havia de convèncer la reina com més aviat millor, de manera que va pujar les escales que conduïen al pis de dalt i va enfilar el passadís que menava fins a l’habitació de Betúnia. Llavors es va aturar. Li va semblar estrany que no hi hagués guàrdies al costat de la porta de la reina, i va pensar que aquesta s’havia absentat del palau. Només de començar a desfer les primeres passes, li va semblar sentir la veu de Betúnia. Amb sigil va tornar a avançar pel corredor i es va situar a un costat de l’obertura de la cambra reial.

—Aquest infant és el fruit del nostre amor —deia la reina.

—Senyora meva, no goso sincerar-me amb vós, sóc un home del poble i haig de mesurar les meves paraules.

—Que no ho entens, Sòstrates? Aquest infant que germina a les meves entranyes ho canvia tot. Ets el pare del futur rei de Tartessos.

—Però senyora, Arkan…

—Fugim. Fugim plegats cap al nord, Sòstrates. Tartessos no serà capaç de resistir l’empenta de Magó, i si no abandonem Tarsis en pocs dies el meu cap estarà empalat al capdamunt de la torrassa.

Betúnia es va posar a plorar i Sòstrates la va protegir amb els seus braços. Després la va besar i li va acariciar les galtes.

A l’altra banda del passadís, Gaus es fregava les mans sense poder dissimular un somriure de satisfacció.

—Caram, caram… Això sí que és una bona sorpresa.