CAPÍTOL 20

El solstici havia arribat a Tartessos de manera prematura, i la intensa calor començava a castigar de valent els aspirants i els metal·lúrgics. Tots dos grups havien acordat amb els soldats que supervisaven els camps d’entrenament que farien les activitats a l’alba i al capvespre per evitar la severitat de l’astre rei. A l’interior de les mines i als terrenys destinats a la fosa les temperatures es feien insuportables, de manera que aquestes activitats es realitzaven durant la nit.

Havien passat uns quants dies des del matí en què havia marxat Sòstrates, i des de llavors Teró amb prou feines havia canviat quatre paraules amb els veïns. Cada dia pensava en la seva estimada Farada, el cor se li oprimia cada vegada que es recordava de la petita Túria i trobava a faltar l’antiga rutina. La seva vida se li havia girat com una mitja en molt poc temps, i això li havia trastocat l’estat d’ànim. La família i els amics ja no hi eren, i des de les profunditats dels seus pensaments intentava donar sentit a la seva nova vida, però li costava aconseguir-ho.

Aquella nit se’n va anar a dormir especialment abatut. Els aprenents a càrrec seu cada vegada eren més indisciplinats, i els entrenaments de tir s’havien convertit en una mera diversió, sobretot entre els més joves. El desgovern havia provocat més d’un incident, i aquell mateix matí un home del poble havia quedat greument ferit arran d’una fletxa que l’havia encertat de ple. A més, un dels soldats encarregats de supervisar les activitats dels camps d’entrenament li havia recriminat la seva falta d’autoritat i havia estat assotat per aquesta raó.

Tot just començava a agafar el son quan un so abrupte i llunyà el va despertar. Era una mena de ressonància greu i queixosa que es repetia en una cadència rítmica. Després de desemperesir-se els músculs, Teró va sortir de la cabanya per esbrinar l’origen d’aquell so, i a l’exterior es va trobar altres veïns que també havien sortit de casa pel mateix motiu.

—Fan sonar les trompetes, allà dalt de la muntanya —es va aventurar a dir un dels homes.

El so trencat es va tornar a sentir, aquesta vegada amb més claredat. Alguns soldats també van sortir de les cabanyes habilitades per al descans amb els cinyells a la mà i advertint aquells veïns que encara dormien que des de les muntanyes els sentinelles donaven senyals d’alerta.

En pocs instants, l’enrenou es va instal·lar entre l’habitual calma del poble, que va entendre que havia arribat el moment de defensar Tartessos. Els guàrdies tractaven d’organitzar els aspirants a soldat en diferents grups i, encara que la lluna oferia un petit indici de llum, la foscor dificultava la formació dels diversos destacaments. Conscients que aquella nit potser seria l’última, alguns veïns del poble es resistien a formar a les files i esgotaven el temps acomiadant-se de la dona i els fills.

Teró es va posar a disposició del soldat que li corresponia, i després de rebre instruccions bàsiques de formació va exercir d’instructor amb diligència i va reunir el seu grup d’aprenents al costat de la seva cabanya i els va anar lliurant els arcs i els cinyells dels carcaixos plens de sagetes. A molts dels joves que aquell mateix matí es prenien els entrenaments com un passatemps ara se’ls podia llegir una por molt clara a la mirada. Teró els va tustar amb força el pit a tots, i va tractar d’animar-los recordant-los les habilitats que havien adquirit les últimes setmanes. Malgrat l’escàs interès que havien mostrat els últims dies, el cert era que els aspirants havien millorat molt la punteria, i que alguns s’havien convertit en uns arquers tremendament precisos.

Un home a cavall va entrar molt de pressa i va parlar amb un grup de soldats que s’agrupaven a l’entrada del poble.

—Aviseu el responsable del camp —va dir gairebé sense alè—. Els sentinelles han albirat trenta naus acostant-se a la costa de Tartessos.

—Trenta naus? Que els déus ens protegeixin —va contestar un dels soldats.

—Són molt a prop de les platges. No les hem pogut veure abans. La foscor de la nit… —va continuar explicant el nouvingut.

A prop d’una foguera gairebé consumida que il·luminava la negra nit i sense gaire encert, els aspirants enfundaven els acers i se’ls penjaven a la cintura, mentre les dones, entre sanglots, els cobrien les cames i els braços amb les proteccions de cuiro. Mentrestant, els més ancians i algunes dones es congregaven davant dels altars dels déus per resar. Dedicaven les pregàries sobretot a la figura de Resef, que consideraven el déu de la guerra i la figura a què encomanar-se per atreure la sort i foragitar les calamitats.

La veu d’un dels principals mandataris del camp d’entrenament es va fer audible entre l’aldarull. Intentava reclamar l’atenció de soldats i aspirants al crit de «Tartessis!».

—Vilatans! —va dir ben fort, sense gaire èxit.

Es va sentir un xiuxiueig, que no va aconseguir mitigar la cridòria.

—Vilatans, germans de Tartessos! —Aquesta vegada, el vocatiu sí que va aconseguir fer callar la multitud—. Ha arribat el moment esperat. Trenta naus s’aproximen a la nostra costa i tenim el deure de protegir el regne de les tropes enemigues.

Un alarit d’exaltació per fer bullir la sang dels tartessis va culminar les paraules del comandant del camp.

A pas lleuger, els diferents grups van enfilar el camí que conduïa a la costa, abans de dividir-se a l’altura de la desembocadura del riu Vermell. El primer grup, amb un nombrós contingent de soldats i coratjosos aspirants, es va dirigir cap a la platja nova que s’havia format al lloc on setmanes abans hi havia hagut el penya-segat i el port. Portaven amples escuts circulars amb l’emblema de l’espiral gravat i espases curtes per a la lluita cos a cos. D’altra banda, per la senda que conduïa a les muntanyes que resseguien el litoral, va començar a ascendir el grup d’arquers, capitanejat pel comandant del camp, seguit d’alguns guàrdies de palau. Teró, que sentia com el cor se li accelerava a cada pas, encapçalava la marxa al costat d’ells.

Un cop al cim, es van alinear al voltant de la muntanya, per la banda del litoral, formant dues fileres, una primera amb el genoll en terra i la segona amb els arquers a peu dret. Des de la seva posició s’endevinava amb claredat la silueta de les naus cartagineses. Avançaven en tres esquadres d’uns deu o dotze vaixells cadascuna, formant un ventall semblant a la formació que els ocells migratoris trien per estalviar energia. Eren a una distància aproximada d’uns tres estadis, i avançaven molt lentament cap a la costa. Considerant-ne la forma i el rítmic colpejar dels rems, es podia endevinar que les naus eren trirrems, embarcacions semblants a les primeres penteconteres fenícies, però amb una eslora superior i amb remers repartits a tres alçades, cosa que triplicava la potència de les altres embarcacions convencionals. El mascaró de proa, en forma de peix espasa, quedava mig enfonsat i estava rematat amb un ariet punxegut de bronze, capaç de destrossar els bucs dels vaixells enemics. Per tot plegat, la trirrem era una de les embarcacions més ràpides i sofisticades del gran mar.

—Quants homes deu portar cada nau? —va preguntar Teró a un dels soldats.

—Molts… Massa —va contestar, abatut—. A cada embarcació hi caben uns dos-cents homes.

Teró va fer un ràpid càlcul matemàtic per fer-se una idea de la quantitat total de soldats, i va dedicar una mirada de desolació al soldat. S’endevinava una nit poc favorable per a ells.

Els vaixells feien aproximadament mig estadi de llarg, i una amplada equivalent a les dimensions de mig arbre, amb remers distribuïts en fileres de quatre alçades, per encomanar més força a cada palada. Aquella nit, a falta de vent, les naus avançaven amb les veles arriades, i en poc temps començarien a desembarcar a la platja de Tartessos.

Teró va corregir les posicions dels arquers i els va donar les últimes indicacions. Des de dalt de la muntanya fins a la riba de la platja hi havia una distància d’un estadi, de manera que les instruccions eren molt clares: no disparar fins que les tropes magònides no trepitgessin la platja.

Desconeixien si l’enemic estava al corrent de la seva presència a les muntanyes, i era per això que era important guardar silenci i evitar moviments, perquè no poguessin fer-se una idea de la quantitat d’homes que els esperaven. L’estratègia de l’exèrcit tartessi estava planejada fins a l’últim detall, i l’èxit dependria que l’executessin correctament.

A menys d’un estadi de la riba, les embarcacions van alentir la marxa fins que es van aturar del tot, mentre els tripulants arriaven les veles de proa i abaixaven el pal. Poc després van reprendre la marxa, remant amb una lenta cadència. Un nodrit grup de soldats cartaginesos es va concentrar al mascaró de proa, preparat per desembarcar. Quan la primera esquadra va quedar agrupada en paral·lel a menys d’un estadi de la riba, les naus van tirar les àncores i es van aturar definitivament. Instants després, protegits per la foscor, els primers soldats es van llançar a l’aigua.

Per a la majoria dels homes del poble, acostumats a treballar la terra o ocupar el temps en activitats quotidianes, el fet d’enfrontar-se en una batalla amb un exèrcit expert, nodrit en gran part de mercenaris, suposava un esdeveniment dramàtic. Per aquest motiu, quan l’enfrontament era imminent, molts se sentien ensorrats. Un noi va deixar les armes a terra i es va posar a córrer cames ajudeu-me cap a l’altre costat de la muntanya. Al cap de poc, dos homes més van fer el mateix. N’hi havia que ploraven de por, i molts que s’encomanaven als déus amb oracions de súplica. Teró, malgrat que cada vegada era més i més descregut, va deixar el seu agnosticisme de banda i, aixecant el cap, va fer el mateix.

—Soldats… —va començar a dir el comandant amb el braç enlaire—. Són a la distància perfecta. Prepareu els arcs i procureu ser precisos.

El silenci era absolut. Els aspirants van tensar les cordes dels arcs i van esperar l’ordre del comandant.

—Dispareu!

Diversos centenars de fletxes van xiular a l’uníson.