CAPÍTOL 13

Betúnia havia ordenat que no la molestessin i havia disposat que ningú accedís a la primera planta, aquella nit. Davant la perplexitat de Plea, que sempre havia d’estar a l’alcova de la reina o a l’habitació contigua per si era necessària la seva presència, la reina li havia ordenat explícitament que dediqués aquell vespre a l’oci, a les seves coses, que s’arribés als prats a collir floretes silvestres o que destinés aquell temps lliure al que li vingués de gust. La serventa no estava acostumada a disposar de temps per al seu propi lleure, només estava exempta del servei el dia dels déus, un dia sagrat per als tartessis, que coincidia amb l’entrada del segon solstici, data en què es deia que els éssers superiors havien marxat cap a les estrelles. Així doncs, Plea va decidir sortir a passejar sense allunyar-se gaire de palau per si la reina canviava de parer i requeria els seus serveis.

Quan va començar a refrescar, la serventa va tornar a palau per preparar els olis amb què ungia les cames de la reina cada nit i menjar alguna cosa abans de servir el sopar. Després de travessar la sala de les recepcions de la planta baixa, va pujar per l’escalinata que conduïa al pis de les estances reials i es va aturar davant d’un dels finestrals de vigilància per contemplar la posta de sol. Després d’uns quants dies d’incendis i desordres, semblava que la calma havia tornat a Tartessos. Va fixar la mirada en la llunyania, allà on el mar estableix l’horitzó, on les naus són empassades per una gran cascada; allà on hi ha la fi del món. Va ser en aquest punt, entre els retalls de cel clar que es deixaven veure entre els últims núvols, on li va semblar veure alguna cosa estranya, alguna cosa que no hi hauria de ser, allà; era una gran onada platejada que s’enfilava des d’algun lloc de mar endins. Un vent humit i salat va llepar el cos de la serventa. Llavors va comprendre el que passava, un fet terrible. Va empassar-se la saliva i es va tornar pàl·lida.

—Guàrdia, que ho has vist, això? —es va dirigir a un soldat que dormisquejava en un esglaó.

L’home es va desemperesir sense gaires presses i, sense dissimular un badall vehement, es va acostar al finestral. Plea va assenyalar en direcció al gran mar, i el guàrdia es va despertar de la letargia de cop.

—Per tots els déus! —va proferir—. Això és la fi! Cal avisar el Gran Senat.

El guàrdia va baixar la mitja dotzena de graons que el separaven de la planta baixa i va sortir per la porta de l’antesala per dirigir-se al claustre, on descansaven la resta de guàrdies. Per part seva, Plea va pujar precipitadament per alertar la reina, va travessar el passadís i va entrar a l’alcova de Betúnia.

—Senyora! Hi ha una cosa important que haig de…

Plea es va quedar petrificada al pas de la porta. Betúnia estava de genolls al llit, nua de pèl a pèl, entregada als plaers de l’amor. Les poderoses mans del seu amant la subjectaven per l’esquena, arquejada i perlada, en ple èxtasi amatori. Betúnia es va incorporar a l’instant i va tombar el cap vers la porta. Els seus ulls enfurismats es van clavar en la figura de Plea, que acabava d’adonar-se de l’enorme malaptesa que acabava de cometre. La serventa va abaixar la vista i va fer el gest de retrocedir.

—Maleïda estúpida! —va rugir Betúnia—. Que no has entès les meves ordres?

—Em sap molt de greu, senyora…

Malgrat que evitava mirar directament la luxuriosa escena, Plea va poder copsar la identitat de l’home que jeia sota el cos de la reina. El mosso de quadra semblava fins i tot més espantat que la mateixa serventa, i intentava tapar-se el rostre amb l’avantbraç.

—Faré que t’arrenquin els ulls i que et tallin la llengua. Has estat una…

Les paraules de la reina van ser interrompudes per un fet inesperat. Les ampolletes de les essències que descansaven sobre el tocador van dringar, els mobles van trontollar i les bigues de fusta, que cruixien, van deixar caure del sostre un prim filet de pols. Després la tremolor va fer-se més intensa i violenta, una de les parets va fer un espetec abans que s’hi dibuixés una esquerda en diagonal, i els finestrons de la finestra es van desplomar al costat del llit dels furtius amants. Instintivament, Sòstrates va fer girar Betúnia i la va cobrir amb el seu cos nu, mentre Plea s’encongia al costat de la paret.

Aviat es van sentir crits i corredisses procedents del passadís, cops de runa en caure a terra i un cruixit previ a l’esquarterament del paviment de la cambra reial. Una biga es va desprendre i el sostre, que va cedir parcialment, va deixar a la vista part de l’estança del pis de dalt. En aquell moment, Betúnia es va desfer dels braços de Sòstrates i es va tapar el cos amb un llençol.

—Val més que et vesteixis i desapareguis d’aquí, Sòstrates —va dir la reina amb aplom—. Els guàrdies no tardaran a arribar i no és oportú que et vegin a la meva cambra.

Sòstrates va obeir a l’instant. Va collir de terra el seu faldó i les sandàlies i es va vestir intentant mantenir l’equilibri mentre tot tremolava. Després es va acostar al finestral i s’hi va enfilar per saltar al pati del pis de baix. Va calcular la distància que separava la finestra de la figuera i va fer el gest d’agafar impuls per llançar-se, però alguna cosa el va aturar. Una imatge apocalíptica el va deixar corglaçat de terror. Més enllà del penya-segat i desplaçant-se a gran velocitat, una ondulació monumental s’alçava com un mur escopint escuma enmig del mar i es dirigia irremissiblement cap a la costa.

—Senyora meva… —Es va girar cap a ella—. Que els déus ens protegeixin. Estem perduts.

—Salta! —li va ordenar ella.

—Senyora!

Sòstrates va allargar el braç per ensenyar a la reina l’espantosa onada, i ella se li va acostar per empènyer-lo al buit.

—Maleït siguis, salta!

—Senyora! Però mireu el mar… —li va suplicar.

La tremolor va cessar de manera espontània i les parets van deixar de lamentar-se, el silenci va tornar a l’estança. Amb una certa vacil·lació, Plea va abaixar els braços que li tapaven el cap i va mirar cap al sostre en comprovar que tenia el cos cobert d’una polseguera blanca i restes de runa. Per part seva, Betúnia observava atònita des de la finestra la catàstrofe que amenaçava la costa.

En aquell moment, dos guàrdies van irrompre a l’habitació. Van apartar una certa quantitat de runa de terra i van retirar el travesser de la biga que obstruïa l’entrada.

—Senyora, us trobeu bé?

La sobirana va aixecar la mà sense ni tan sols girar el coll.

El fragor de la gran onada es confonia amb la suau brisa que s’esmunyia entre xiulets per les esquerdes de les malmeses parets de l’habitació. Els guàrdies es van mirar sense comprendre a què obeïa tot allò.

—Guàrdies, alerteu els savis del Senat —va dir a la fi la reina—. Tartessos està en perill.