CAPÍTOL 32

Ara, arribar a la falda dels turons abans que es fes fosc semblava una missió impossible. Teró havia improvisat un bastó per a Mitiet, però els passos vacil·lants de la dona i els seus continus gestos de dolor aventuraven un viatge lent i tortuós. A més a més, el sol cremava damunt dels seus caps, i les carabasses començaven a tenir poqueta aigua, però abandonar el camí del bosc per dirigir-se novament al riu per fer provisió d’aigua tampoc no semblava una bona idea. Només les intermitents ràfegues de vent que es filtraven entre l’arbreda mitigaven aquella asfixiant sensació de calor.

L’esquena de Teró, que ara carregava tots dos farcells, començava a notar la fatiga. L’assaonador se sentia adolorit i agarrotat, i a cada passa notava com les forces l’abandonaven. Es qüestionava si havia estat oportú emprendre un viatge tan llarg a plena llum del dia; potser hauria estat més sensat esperar a l’hora de la posta per marxar. D’altra banda, d’alguna manera també se sentia responsable de Mitiet, perquè havia estat ell que l’havia convençut que l’acompanyés, a pesar que ella no en tenia cap ganes. I, malgrat tot, ella continuava avançant amb les mandíbules serrades.

En arribar a una clariana, es van fixar que el camí convergia amb un altre que semblava procedir de llevant. I, considerant els excrements que s’hi veien escampats i les marques de roderes, van endevinar que era un pas de cabrers, pel qual havien passat recentment alguns carros, possiblement procedents de Tarsis.

Al lluny, a poc més de tres estadis de distància, confosos per la polseguera que el vent continuava aixecant, uns caminants s’acostaven on es trobaven ells dos. Era un grup d’unes quinze persones, per la seva aparença gent humil, probablement comerciants de Tarsis que, com ells, havien decidit buscar-se la vida en una altra terra. Al capdavant de l’expedició, un ase tirava una tartana de petites dimensions, amb les baranes carregades de farcells i gerres. Més endarrere, un altre ase suportava el pes dels passatgers.

Teró va agafar el sarró i en va remenar l’interior. Sense dissimular que la cosa el molestava, en va treure unes quantes talles de fusta i un grapat de corretges de cuiro.

—Intentaré convèncer aquests caminants que ens prestin un dels ases. Si van en la mateixa direcció que nosaltres podríem aconseguir arribar als turons abans que es faci fosc —va proposar Teró, mentre revisava novament el contingut de la bossa.

—I pretens convèncer aquesta gent oferint-los a canvi un parell de corretges i un parell de talles de fusta?

Teró es va arronsar d’espatlles. Aquest era el propòsit que tenia, tot i que, certament, el contingut del seu sarró poc valor d’intercanvi posseïa.

—Suposo que ha arribat el moment… —va dir Mitiet, mentre obria un dels farcells que havia preparat per al viatge.

De l’interior en va treure un paquet embolicat en una tela de color blavós. El va desplegar amb la màxima cura i el va ensenyar a Teró.

—Em sembla que amb qualsevol d’aquestes peces els podrem comprar l’ase.

Mitiet tenia a les mans mitja dotzena de joies d’or incrustades de pedreria. Hi havia un collaret amb l’efígie del cap de falcó d’Horus, braçalets amb filigranes florals i altres ornaments femenins amb gravats en forma d’espiga. Teró va triar un braçalet rivetat amb una pedra de lapislàtzuli incrustada en un extrem, però ella l’hi va arrabassar gairebé a l’instant.

—Qualsevol joia excepte aquesta —li va dir ella, mentre se la guardava precipitadament al fons del farcell.

La comitiva de caminants ja era a prop d’on es trobaven, i Teró es va incorporar per interceptar-los. Tractaria de convèncer-los amb les corretges de cuiro. A la gent que treballaven amb animals de tir sempre els convenia tenir corretges de recanvi. Però llavors Mitiet li va posar a la mà un dels collarets d’Horus i va assentir perquè el fes servir per negociar.

Teró va alçar els braços i els va moure en lents moviments circulars perquè els caminants s’aturessin.

—Homes de bé —va dir Teró a manera de salutació—. Disculpeu la meva intromissió i que us surti al pas així, no pretenc molestar-vos.

—Què se us ofereix? —va respondre el més ancià en actitud cordial.

—Viatjo amb la meva dona des de la costa, anem carregats amb les nostres escasses pertinences. L’infortuni ha fet que se li hagi torçat el turmell pel camí. Gairebé no pot caminar —va explicar, mentre allargava el braç en direcció a ella, que estava asseguda a terra amb el peu recolzat al bastó.

—Tenim pressa —es va excusar l’home, que va fer el gest de reprendre la marxa—. Us desitjo molta sort.

—Espereu, estic segur que ens podeu ajudar —es va afanyar a dir, assenyalant el mul que muntava una dona jove.

—Ho lamento, necessitem les bèsties per arribar al nostre destí…

—Us podem oferir això a canvi —el va interrompre Teró, ensenyant-li el collaret d’Horus.

L’home el va agafar amb les mans i el va examinar amb deteniment. Després el va ensenyar a un home molt fornit que hi havia a la seva dreta, el qual el va inspeccionar al seu torn. Aquest va dibuixar un somriure enlletgit, que va deixar al descobert les poques peces dentals que li quedaven de la malaguanyada dentadura.

—No n’hi ha prou —li va etzibar l’home mentre es guardava el collaret al sarró—. Què més ens pots oferir?

Teró va ficar-se la mà al sarró i li va oferir les talles de fusta, mentre Mitiet s’amagava a l’esquena el farcell de les joies.

El caminant li va arrabassar totes dues peces de les mans i les va examinar amb un posat de menyspreu. Després les va llançar en direcció a Teró, amb tan mala sort que una d’elles li va colpejar la cara. Els ulls de l’assaonador es van encendre de furor. Teró es va abalançar damunt del seu provocador, amb els punys alçats.

—Domina aquest rampell, bon home —el va frenar un d’ells, brandant un ganivet de dimensions considerables, que va acostar al coll de l’assaonador.

—Torna’m el collaret que us he ofert si no voleu tenir tractes amb nosaltres! —li va exigir Teró.

L’home esdentegat va esclatar en riallades, i la resta del grup el va seguir, amb una actitud de burla generalitzada. Després va adoptar un posat seriós i va assotar Teró repetidament amb una vara de pasturatge.

—Aparteu-vos del nostre camí si no voleu que us clavem una bona pallissa, desgraciats —va dir, propinant-li una altra bastonada.

Havent-li fet figa els genolls, Teró va caure de bocaterrosa a terra i es va cargolar en posició fetal, mentre l’home l’apallissava sense compassió.

—Deixeu-lo estar, pels déus! —s’hi va interposar Mitiet—. Que potser us hem fet cap mal?

Uns quants filets de sang regalimaven per l’enfarinada cara de Teró, que intentava incorporar-se quan la tremenda pallissa es va haver acabat. Presentava uns quants talls al cap i un de més profund en una de les celles que li ennuvolava la vista i li empastifava el nas. Mitiet el va ajudar a aixecar-se i li va tallar l’hemorràgia amb un parrac esquinçat del seu vestit. Mentrestant, el grup de lladregots s’allunyava del lloc entre rialles i exhibint enlaire, com si es tractés d’un trofeu, l’efígie daurada d’Horus.

—Sóc una desferra humana —es va lamentar Teró, sentint-se humiliat.

—No ho diguis, això. T’has enfrontat a aquests malfactors per mi.

—Però s’han emportat el collaret… —va sanglotar ell—. No he estat prou home per… Maleeixo la meva vida!

Mitiet es va asseure al seu costat i li va recolzar el cap a la falda, va humitejar el parrac amb la poca aigua que quedava a la seva carabassa i li va netejar les ferides. Les seves mirades no necessitaven les paraules, potser eren compassives, potser còmplices. Ell observava aquell àngel que en tan poc temps li havia captivat el cor i li havia fet oblidar la seva desgràcia.

—Em sap greu —va tornar a dir ell.

—No siguis tossut. No hi ha cap joia que sigui més valuosa que la vida, i tu has arriscat la teva per mi.

—Ni tan sols el braçalet de la pedra blava? —es va interessar Teró.

—Per al meu poble, la pedra blava és un element sagrat. Representa la saviesa i el vincle de l’home amb els déus. Sense ella la vida es marceix i la llum s’apaga.

Cada vegada que algú esmentava els déus sentia una fiblada al pit. En poc temps la seva indiferència s’havia convertit en rebuig i el rebuig en odi. No comprenia com la gent de diferents terres i de cultures avançades continuaven creient en l’influx d’aquests éssers menyspreables i, encara que va estar a punt de retreure-li a ella aquesta fe misteriosa i absurda, finalment es va guardar per a ell el seu discurs agnòstic i li va acariciar els cabells.