CAPÍTOL 4

Teró era un artesà de l’art de la pell conegut per la seva destresa a l’hora de cosir la pell, i les creacions que feia eren admirades per una finesa i una elasticitat més que remarcables. Havia après a brunyir les pells dels animals amb olis naturals i a donar-los una finor i una suavitat inigualables. Solia caçar preses petites, amb trampes que preparava al bosc, generalment clots que cavava i després cobria amb branques i fullaraca. Treballava sobretot la pell de conill i de guineu, perquè aquests animals tenien un pelatge més fi i una pell més fàcil de sargir. També treballava el cuiro amb mestria. Primer assaonava les pells amb sal humitejada, les guardava premsades entre dos taulons de fusta durant un període aproximat d’un cicle lunar, després les remullava unes quantes vegades per extreure’n la salabror i finalment n’extirpava el pèl amb pedres de tall rom per no fer-les malbé.

Aquell matí s’havia arribat a palau amb la intenció de ser rebut per la reina Betúnia. Pretenia obtenir-ne el favor obsequiant-la amb el seu últim treball, una peça dissenyada especialment per a ella. Mai no havia tingut l’oportunitat de complimentar cap membre de la família reial i per aquesta raó el seu nerviosisme va augmentar quan els guàrdies li van franquejar l’entrada al recinte.

Des de la portalada principal, s’havien de recórrer uns cinc estadis d’un camí serpentejant, custodiat per fileres de xiprers a banda i banda. A mig camí, Teró es va aturar per veure galopar els cavalls per la vall adjacent a la residència reial. Els cavalls falbs vivien pràcticament en llibertat en un petit pas acotat, pel qual podien córrer tant com volguessin. Les quadres estaven situades a la mateixa collada, on eren abeurats i alimentats diverses vegades al dia per servents de palau; de fet, molts habitants de la península solien dir que vivien molt millor els cavalls que els mateixos tartessis.

Un dels espectacles més apreciats pels tartessis eren les curses de cavalls, que se celebraven quatre vegades l’any, coincidint amb l’arribada dels solsticis i els equinoccis. Els soldats competien en una llarga galopada en què resseguien un circuit natural que vorejava el penya-segat i els encontorns del palau, on la cursa s’acabava. El guanyador era guardonat pels reis amb un plomall de cuiro i plomes, que li penjaven a la cintura.

Una suor freda va fer estremir Teró després de travessar el roserar situat davant la porta d’entrada del palau, i va parar per prendre alè. Abans de seguir, es va posar bé els plecs de les vestidures i es va treure la pols de les cames, després es va acostar al rierol que discorria a prop del palau i s’hi va refrescar la cara i la seva llisa cabellera. L’assaonador era un home de baixa estatura i complexió robusta. La seva morfologia física no era gaire evolucionada, i el seu aspecte, com el de molts altres tartessis, no diferia gaire del dels primers aborígens de la península, de manera que tenia pèl abundant tant a la cara com al tors i les extremitats.

Va alçar la vista per veure la majestuositat de l’edifici i va sospesar la possibilitat de girar cua i tornar-se’n per on havia vingut. Tres guàrdies es feien forts a l’entrada, un dels quals va anar a trobar-lo en veure que se’ls acostava. El vigilant el va agafar pel braç amb menyspreu, el va introduir a l’edifici i el va acompanyar fins a una antesala de petites dimensions on esperaven, asseguts en un banc, quatre comerciants de Tarsis.

Al cap de més d’una hora d’espera, Teró es va aixecar d’un salt quan va sentir el seu nom, va deixar anar aire per temperar els nervis i va acompanyar el guàrdia per una llarga sèrie de passadissos abans d’arribar a la sala del tron. L’home es va detenir a una distància prudencial de l’estrada i va prémer l’espatlla de Teró amb força, obligant-lo a prostrar-se a terra.

—Inclina’t, comerciant —li va ordenar—. Amb el cap cot.

Teró va abraçar amb força el farcell de tela que contenia el present per a la reina i va obeir el guàrdia. A mesura que esperava nous esdeveniments, notava com cada vegada li tremolaven més les cames i la sudoració a les mans era, per moments, molt més intensa a causa del nerviosisme.

Les portes de l’estança es van obrir i els criats van anunciar l’entrada de la reina. Betúnia era descendent de la monarquia acabada d’extingir i, per aquest motiu, tenia molt interioritzat el culte a la bellesa i la cura del seu aspecte físic. S’adornava el cap amb una corona feta amb fulles d’heura enfiladissa fresques que renovava diàriament i que se subjectava a la part superior d’una cabellera daurada que li queia gairebé fins a la cintura. Li agradava exhibir joies, principalment collarets i braçalets d’or i plata, així com peces de pedra polida. Oferia un aspecte gràcil i elegant, de faccions fines i anguloses, i un cutis d’un blanc càndid. La seva bellesa era tan notable que Arkan la considerava una deessa.

Betúnia es va asseure al tron i va fer un gest a Plea, la seva serventa personal, perquè li posés bé els cabells.

—Què em portes, artesà? —va dir Betúnia a la fi.

Teró sabia de sobres que no podia mirar els reis a la cara ni adreçar-los la paraula abans que aquests li’n donessin el permís. Si el monarca ho consentia, el visitant podia posar-se dret i parlar. L’assaonador va aixecar el cap i, evitant fixar la mirada en la reina, va començar a desembolicar el farcell, va aixecar-ne el contingut perquè fos ben visible i després va tornar a inclinar-se. Betúnia va fer un gest amb la mà i Teró es va incorporar, bo i mantenint el cap cot.

—Són unes babutxes per a la meva reina —va dir amb un fil de veu—. Són fetes amb pell de guineu tenyida d’anyil. M’honraria que la meva reina les acceptés.

Teró es va tornar a agenollar.

Plea va baixar de la tarima del tron i es va dirigir al lloc que ocupava Teró, va agafar les babutxes i les va acostar a la reina. Aquesta les va examinar i després va ordenar a Plea que les hi posés; a continuació es va aixecar i va comprovar la comoditat del calçat.

—Molt bona feina, artesà. Te’n pots anar —va sentenciar sense més.

Teró va estrènyer els punys i es va aixecar, mantenint el cap en actitud de submissió. El nerviosisme el tenallava, i notava com la suor li perlejava el front. Al final va fer el cor fort.

—Majestat… —va començar a dir—, és la meva filla petita…

—Silenci! —el va interrompre Plea—. Com goseu adreçar-vos a la reina sense permís? Guàrdies! —va ordenar als dos soldats que vigilaven la porta—. Emporteu-vos aquest home d’aquí.

Betúnia va aturar els guàrdies amb un lleu gest de la mà.

—Alto! —els va manar—. Parla, artesà.

Aquesta vegada, Teró va aixecar els ulls i va fixar la mirada en la reina. Per un moment va creure que no li sortirien les paraules. Es va empassar la saliva i va arrencar a parlar.

—Senyora meva, la meva filla pateix de febres i està molt feble. Hem fet per ella tot el que hem pogut amb els coneixements que tenim, però temem per la seva vida.

L’assaonador va interrompre el discurs uns instants per mirar d’endevinar la reacció de la reina.

—Continua, però sigues breu.

—Ens honoraria que sa majestat la reina consultés l’apotecari de palau. Estic segur que ell coneix algun ungüent o alguna sopa curativa. —Teró va tornar a acotar el cap, va serrar les barres amb força i va tensar el coll per exagerar la seva actitud submisa.

Betúnia es va acariciar el ventre instintivament. Per norma general, l’acte indigne d’adreçar-se a ella sense permís que havia comès Teró li hauria valgut ser castigat amb duresa, però des que les hemorràgies li havien interromput l’embaràs feia uns mesos, tot el que tenia a veure amb els infants l’entendria. Va fer pressió amb els peus contra el paviment i va comprovar de nou la delicadesa del calçat.

—Avui els déus et són favorables, artesà. Avisaré l’apotecari perquè visiti la nena. Te’n pots anar.

Amb llàgrimes furtives al rostre, el pelleter va reverenciar la reina amb lleus inclinacions i va sortir de l’estança en companyia d’un dels guàrdies de palau. Mentrestant, Betúnia va continuar rebent altres comerciants que visitaven el palau per donar a conèixer les seves mercaderies.

Fer presents als reis era un fet habitual. Satisfer les necessitats de la casa reial era una forma molt efectiva de no pagar impostos, de manera que molts mercaders s’estimaven més fer donatius que haver de lliurar una assignació fixa setmanalment. No obstant això, els regals tampoc no garantien l’exempció de pagar tributs, que només s’aconseguia quan els reis quedaven especialment satisfets.

A prop de la deu, més enllà de la desembocadura del riu gran, hi havia la cabanya de la família de Teró, una caseta humil, fabricada amb pedra i una amalgama de fang cuit i palla. Altres habitants, sobretot aquells la casta dels quals procedia dels antics esclaus, vivien en estrets entrants de les muntanyes i en coves que s’havien format anys abans amb l’erosió de l’onatge. En canvi, el nucli urbà de Tarsis tenia una arquitectura més sòlida i resistent a les inclemències. Els habitatges evidenciaven influències fenícies, estaven construïts amb gruixuts murs de pedra sense desbastar que formaven estructures quadrangulars reforçades amb bigues de fusta capaces de sostenir amplis terrats de coberta plana. Els paviments interiors, bastant treballats, solien estar pintats amb tons vermellosos, com la majoria de les llindes i els patis, molt comuns a la zona noble de la capital, on solien estar revestits amb còdols i graveta, i també tenyits de tons granats.

Després de recórrer el camí de tornada a peu, Teró va arribar a casa que era negra nit. Farada l’esperava desperta.

—Teró!

Farada va córrer als seus braços per abraçar-lo.

—Com està la nena?

—Continua igual —va respondre ella—, l’he tapat amb teles molles, tal com em vas dir. Sembla que li ha baixat la febre, però les nafres encara li sagnen. Ara mateix dorm.

Teró va assentir.

—Què t’han dit? —va voler saber ella.

—Dona, deixa’m descansar, ha estat un viatge molt llarg —va contestar Teró de mala gana—. Porta aigua de la nevera.

A la península hi havia diverses fonts provinents de la desembocadura del riu que baixava de la muntanya, i els seus habitants solien aprovisionar-se d’aigua diàriament, omplint les gerres fins a dalt de tot. Quan arribaven a casa, n’abocaven una part en un càntir i el deixaven a terra, a l’entrada, a l’ombra i cobert amb palla mullada. Feien el mateix amb els aliments que havien de conservar, perquè per l’entrada a les coves penetraven els corrents d’aire i la humitat de la palla afavoria la conservació de l’aigua i del menjar.

Teró va beure un llarg trago d’aigua davant de la impacient mirada de la seva dona. El mal humor amb què el seu home havia entrat a casa no augurava notícies gaire bones.

—Explica-m’ho, Teró, t’ho prego —va insistir la dona—. Has pogut arribar a Tarsis?

—M’ha escoltat… —va començar a dir abans de tornar a prendre un bon trago d’aigua—. M’ha dit que exposaria el nostre problema a l’apotecari de palau. Res més.

—Però això és una bona notícia —es va afanyar a dir ella, canviant l’expressió del rostre.

Teró va fer una ganyota fastiguejada, es va treure les sabates que havia portat durant el camí i les va tirar a terra, amb fúria.

—No m’ha preguntat on vivim, no sap qui som ni on trobar-nos. Ho entens, Farada?

—I per què no l’hi has dit? —li va retreure ella.

—Prou! —va dir, alçant la veu—. No ha estat possible, dona. Agraeixo als déus que aquesta dona no hagi ordenat que em tallessin la llengua per haver-me-li adreçat sense permís.

Farada va girar cua i es va dirigir a un racó de la casa, on es va agenollar davant una petita talla de fusta amb l’efígie d’Atles. Entre sanglots, va començar a resar per la vida de la seva filla. Teró va fer el gest d’acostar-s’hi a consolar-la, però es va tombar i va prendre un últim glop d’aigua abans d’ajaçar-se a la màrfega per dormir.

A l’interior de palau, Plea ungia les cames de la reina amb oli de romaní i li feia un massatge, mentre ella mirava per la finestra de la seva habitació amb la vista perduda al mar.

—Ja fa catorze llunes que Arkan se’n va anar —va dir després de deixar escapar un sospir—. No entenc el motiu de tanta tardança.

Betúnia era una dona de caràcter molt voluble, i Plea evitava parlar si no era estrictament necessari, de manera que es va limitar a insinuar un somriure davant les preocupacions de la seva mestressa.

—Em sento sola —va continuar dient en veu alta—. Últimament només parlo amb tu, i no ets gaire parladora.

Plea va tornar a somriure, però va considerar que el retret l’obligava a dir alguna cosa.

—No heu de preocupar-vos per la seva tardança, midons —va dir a la fi—, les muntanyes de Cònios es troben a més de cinc llunes de camí. El rei no pot trigar gaire a arribar.

—He pensat que demà podria anar a l’hípica, a muntar a cavall —va dir ara Betúnia, canviant el curs de la conversa.

—Sense el permís del rei? Abans de marxar, el vostre reial marit em va demanar que vetllés per la vostra fecunditat i va prohibir que muntéssiu a cavall mentre ell fos absent… —va contestar Plea abans de ser interrompuda per Betúnia.

—El rei no té per què assabentar-se’n; a més a més, no recordo haver-te demanat l’opinió.

Com era habitual en aquesta mena de situacions, Plea es va penedir a l’instant d’haver obert la boca. La reina no suportava que la contradiguessin i encara menys que algú del servei gosés qüestionar alguna de les seves decisions.

—Plea, digues a un dels guàrdies que em porti ara mateix el mosso de quadra. Immediatament! —va dir, alçant la veu.

Plea va assentir amb un lleu gest de cap, es va eixugar les mans i va sortir de l’habitació per fer el que la reina li havia demanat. En veure-la, el guàrdia de la porta es va dreçar i es va acostar la mà al pit a manera de salutació.