La casa està en silenci.

El papa dorm a l’habitació fresca de la planta baixa. La infermera se n’ha anat amb el seu promès; és un noi alt i ben plantat amb un bonic somriure, té somnis d’Àfrica, d’escoles i de pous (un candidat per al meu milió?).

Ens hem pres una infusió, el meu Vittorio Gassman i jo, fa un moment, a les ombres de la terrassa; la seva mà tremolava en la meva, sé que no estic segura, és vent segurament, un branquilló potser; ara dec ser tan intranquil·la per a un home, no hi puc fer més.

S’ha aixecat en silenci i m’ha fet un petó al front: no triguis gaire, Jo, t’espero; i abans d’anar-se’n a esperar a la nostra habitació una curació que no arribarà aquest vespre, ha posat el CD d’aquella ària de Mozart que m’agrada tant, prou alt perquè ompli la terrassa però perquè no desperti el contratenor fabulós, el trampós del Monopoly i el gairebé premi Nobel.

I aquest vespre, com cada vespre, en un playback perfecte, els meus llavis s’uneixen amb els de Kiri Te Kanawa, articulen el trasbalsador recitat de la comtessa Almaviva:

Dove sono i bei momenti

di dolcezza e di piacer?

Dove andaro i giuramenti

di quel labbro menzogner?

Perché mai se in pianti e in pene

per me tutto si cangio

la memoria di quel bene

dal mio sen non trapasso?^[1]

Canto per a mi, en silenci, amb la cara girada cap al mar fosc.

M’estimen. Però jo ja no estimo.