Perquè, al capdavall, què era la meva vida?

Una infantesa feliç, fins als disset anys, fins al Crit de la mama i, al cap d’un any, l’embòlia del papa i els seus embadaliments infantils cada sis minuts.

Centenars de dibuixos, de pintures que retraten els dies meravellosos; la gran excursió amb el Citroën fins als castells del Loira, Chambord, on vaig caure a l’aigua i el papa i altres senyors es van tirar per salvar-me. Més dibuixos; autoretrats de la mama on apareix bonica, amb uns ulls que fan pensar que no ha passat cap sofriment. I una pintura de la gran casa on vaig néixer, a Valenciennes, però que no recordo.

Els meus anys d’escola, simples i dolços. Fins i tot el no-petó d’en Fabien Derôme en el fons va ser una benedicció. Em va ensenyar que les lletges també somien en els més guapos, però que entre elles i ells hi ha totes les noies boniques del món, muntanyes infranquejables. Llavors havia intentat veure la bellesa on podia amagar-se per a mi: en l’amabilitat, l’honestedat, la delicadesa, i va ser en Jo. En Jo i la seva tendresa brutal que em van encisar el cor, es van casar amb el meu cos i van fer de mi la seva dona. Sempre he sigut fidel a en Jo; fins i tot els dies de tempesta, fins i tot les nits d’oratge. L’estimava malgrat tot, malgrat la maldat que li va deformar els trets i li va fer dir coses tan horribles quan la Nadège va morir al llindar del meu ventre; com si ella, en treure el nas a fora, hagués ensumat l’aire, hagués tastat el món i hagués decidit que no li agradava.

Els meus dos fills vius i el nostre petit àngel van ser la meva alegria i la meva melangia; encara pateixo de vegades per en Romain, però sé que el dia que el fereixin i ningú no curi les seves ferides, tornarà aquí. Als meus braços.

M’agradava la meva vida. M’agradava la vida que en Jo i jo havíem construït. M’agradava la manera en què les coses mediocres van esdevenir belles per a nosaltres. M’agradava la nostra casa senzilla, còmoda, cordial. M’agradava el nostre jardí, el nostre modest hortet i els miserables tomàquets que ens oferia. M’agradava cavar la terra glaçada amb el meu marit. M’agradaven els meus somnis de primaveres pròximes. Esperava amb el fervor d’una mare jove ser un dia àvia; em preparava per als grans pastissos, per a les creps ben dolces, per a les xocolates espesses. Volia sentir de nou olors d’infantesa a casa nostra, altres fotografies a la paret.

Un dia hauria instal·lat una habitació a la planta baixa per al papa, me n’hauria ocupat i cada sis minuts hauria reinventat una vida.

Estimava les meves mil Isoldes de Deuditsdor. M’agradava la seva amabilitat, calmada i poderosa, com un riu; regeneradora com l’amor d’una mare. M’agradava aquesta comunitat de dones, les nostres vulnerabilitats, les nostres forces.

M’agradava profundament la meva vida i en el moment mateix que vaig guanyar aquests diners vaig saber que tot es faria malbé, i per què?

Per un hort més gran? Tomàquets més grossos, més vermells? Una nova varietat de mandarines? Per una casa més gran, més luxosa, una banyera amb hidromassatge? Per un Cayenne? Una volta al món? Un rellotge d’or, diamants? Uns pits operats? Un nas operat? No. No. I no. Tenia allò que els diners no podien comprar sinó tan sols destruir.

La felicitat.

Si més no, la meva felicitat. La meva. Amb els seus defectes. Les seves banalitats. Les seves petiteses. Però la meva.

Immensa. Radiant. Única.

Llavors havia pres la meva decisió, pocs dies després d’haver tornat de París amb el xec: havia decidit cremar aquells diners.

Però l’home que estimava els ha robat.