Aquí el tenim, el nostre fugitiu.

S’ha fet tot petit, s’ha encongit. Té el front enganxat al vidre del tren que corre a una velocitat que dibuixa uns camps impressionistes i virtuosos. Gira l’esquena als altres viatgers, com un nen emmurriat; no es tracta d’una rabiola, sinó de traïció, d’una ganivetada.

Havia trobat el xec. Havia esperat que ella en parlés. L’havia portat a Le Touquet per això; per res. Llavors havia endevinat el que faria la Jocelyne, havia pressentit la seva necessitat d’estar tranquil·la, la seva tendresa per les coses que duren. Ell havia agafat els diners perquè ella els hauria cremat. O els hauria donat. A persones bavoses amb miopatia, a nens amb càncer amb el cap lluent. Tenia més diners dels que podria guanyar en sis-cents anys a Häagen-Dazs. Ara sanglota, el fàstic neix en ell, l’eclosió terrorífica. La seva veïna li pregunta en veu baixa: està bé, senyor? La tranquil·litza amb un gest fatigat. Nota la fredor del vidre del tren al front. Recorda la mà suau i fresca de la Jocelyne quan va estar a punt de morir per culpa d’aquella febre assassina. Les imatges boniques sempre surten a la superfície quan les voldries ofegar.

Quan, a trenc d’alba, el tren arriba a Brussel·les, espera que tots els altres viatgers hagin baixat per sortir del vagó. Té els ulls vermells; com els dels homes que s’acaben de despertar, amuntegats per mantenir-se calents als cafès ventosos de les estacions; els homes que suquen galetes o pistoles en els seus cafès espessos com el quitrà. És el primer cafè de la seva nova vida i no és bo.

Ha triat Bèlgica perquè s’hi parla francès. És l’única llengua que coneix. I encara gràcies. No pas totes les paraules, havia dit a la Jocelyne quan la va festejar tan ràpid; ella havia rigut i havia pronunciat aquesta: simbiosi, ell havia fet que no amb el cap i llavors ella li havia dit que era el que esperava de l’amor i els seus cors s’havien accelerat.

Camina sota un plugim que li pica la pell. Mireu, fa ganyotes, es torna lleig. Era guapo quan la Jocelyne el mirava. Tenia un aire de Venantino Venantini. Alguns dies era l’home més guapo del món. Travessa el bulevard Midi, passa pel de Waterloo, puja l’avinguda Louise, el carrer Régence fins a la plaça Sablons. Allà hi ha la casa que ha llogat. Es pregunta per què l’ha agafat tan gran. Potser creu en el perdó. Potser pensa que la Jocelyne vindrà un dia a reunir-se amb ell; que un dia entens les coses que no t’expliques. Que un dia estaran tots junts, fins i tot els àngels i les filletes mortes. Pensa que hauria hagut de buscar la definició de simbiosi al diccionari fa temps. Però de moment pot més l’excitació. És un home ric. El seu plaer està per damunt de tot.

Compra un cotxe vermell molt potent i molt car, un Audi A6 RS. Compra un rellotge Patek Philippe amb un mecanisme que indica el mes i l’any, un Omega Speedmaster Moonwa. Un televisor de pantalla plana de la marca Loewe i l’edició de col·leccionista de la trilogia Jason Bourne. Fa realitat els seus somnis. Es compra una desena de camises Lacoste. Unes botes Berluti. Unes sabates Weston. Unes vambes Bikkembergs. Es fa fer un vestit a mida a Dormeuil. Un altre a Dior, que no li agrada. El llença. Contracta una dona de fer feines per a aquella casa tan gran. Dina als cafès al voltant de la Grand-Place. El Gréco. El Paon. Al vespre, es fa portar una pizza o uns sushis. Torna a beure cervesa, la de debò; la dels homes perduts, amb mirades esvaïdes. Li agrada la Bornem Triple, adora el vertigen de la Kasteelbier que té 11º. Els seus trets es fan més espessos. S’engreixa a poc a poc. Passa les tardes a les terrasses dels cafès per intentar fer amics. Poques vegades manté converses. Les persones estan soles amb els seus telèfons. Llancen milers de paraules en el buit de les seves vides. A l’oficina de turisme del carrer Royale, li recomanen un creuer per a solters pels canals de Bruges; hi ha dues dones per cada vint-i-un assedegats; és un mal negoci. El cap de setmana va al mar. A Knokke-le-Zoute, baixa al Manoir du Dragon o a la Rose de Chopin. Presta diners que no recupera. De vegades surt als vespres. Freqüenta els clubs. Intercanvia alguns petons tristos. Intenta seduir algunes noies. Elles riuen. No li va gaire bé. Paga moltes copes de xampany i de vegades pot tocar un pit, un sexe eixut, violaci. Les seves nits són malves, fredes, desencantades. Torna sol. Beu sol. Riu sol. Veu pel·lícules sol. De vegades pensa en Arràs i llavors obre una altra cervesa per allunyar-se’n, per posar les coses ben enllà.

De vegades tria una noia per internet, com unes postres en un carro en un restaurant. La noia ve a lliurar-se-li en la foscor de la seva gran casa, agafa els bitllets i amb prou feines li toca el sexe perquè ell no aconsegueix trempar. Mireu-lo quan ella tanca la porta: es deixa caure sobre el terra fred, és una tragèdia lamentable, s’arrauleix sobre si mateix, és com un gos vell; sanglota, baveja les seves pors i els seus mocs, i les ombres de la nit, gens benvolents, no li allarguen els braços per acollir-lo.

En Jocelyn Guerbette fa deu mesos que ha fugit quan el fred s’empara d’ell.

Es dutxa amb aigua bullent però el fred continua. La seva pell treu fum però ell tremola. Té la polpa dels dits blava i arrugada, sembla que estigui a punt de desenganxar-se. Vol tornar. Se sent desunit. Els diners no aconsegueixen l’amor. Troba a faltar la Jocelyne. Pensa en el seu riure, l’olor de la seva pell. Li agrada la seva parella, els seus dos fills vius. Li agrada la por que de vegades sentia que ella no fos massa bonica, massa intel·ligent per a ell. Li agradava la idea que la podia perdre, el feia ser més bon marit. Li agrada quan aixeca els ulls d’un llibre per somriure-li. Li agraden les seves mans que no tremolen, els seus somnis oblidats d’estilista. Li agrada el seu amor i el seu escalf i de cop s’adona del fred glacial. Ser estimat escalfa la sang, escalda el desig. Surt de la dutxa tremolant. Ja no clava cops de puny a la paret com ho feia fins fa no gaire. Ha aconseguit dominar el seu dolor per la Nadège, ja no en parla; a la Jocelyne, ja no li fa aquest mal.

No obre l’ampolla de cervesa. Els llavis li tremolen. Té la boca seca. Mira la gran sala al seu voltant, el buit. No li agrada aquell sofà blanc. Aquella taula baixa daurada. Les revistes posades per fer bonic, que ningú no llegeix. Aquest vespre, ja no li agraden l’Audi vermell, el rellotge Patek, les noies que paga i que no l’abracen; el seu cos engruixit, els seus ulls inflats i aquest fred.

No obre l’ampolla de cervesa. S’aixeca, deixa encès el llum de l’entrada per si la Jocelyne per ventura el vingués a trobar aquesta nit, per si una indulgència truqués a la porta, i va cap amunt. És una escala molt gran, li vénen al cap imatges de caigudes. Vertigen. Allò que el vent s’endugué. El cuirassat Potemkin. La sang que surt de les orelles. Els ossos que es trenquen.

Els dits s’aferren a la barana; la idea del perdó només comença quan t’aixeques i et poses dret.

Se’n va a Londres. Dues hores de tren durant les quals té les mans molles. Com quan vas a una primera cita amorosa. Quaranta metres sota el mar, té por. Hi va a veure la Nadine. Al principi ella s’hi ha negat. Ell hi ha insistit molt. Gairebé ha suplicat. Un assumpte de vida o mort. Ella ha trobat aquesta expressió extremament melodramàtica però l’ha fet somriure i en aquest somriure, ell s’hi ha pogut esmunyir.

Han quedat al Caffè Florian, a la tercera planta dels famosos magatzems Harrods. Hi ha arribat abans d’hora. Vol triar una bona taula, una bona butaca. Vol veure-la arribar. Tenir temps de reconèixer-la. Sap que la pena redibuixa les cares, canvia el color dels ulls. S’atansa una cambrera. Amb un gest li fa senyal que no vol res. Li fa vergonya no poder dir ni tan sols en anglès: espero la meva filla, no estic gens bé senyoreta, tinc por, he fet una gran bestiesa.

Ja és aquí. És bonica i prima, i torna a veure la gràcia, la commovedora pal·lidesa de la Jocelyne a la merceria de la senyora Pillard, en aquella època en què mai no hauria pogut imaginar que seria un lladre, un assassí. S’aixeca. Ella somriu. Ja és una dona; és increïble com passa el temps. Les mans li tremolen. No sap què fer. Però ella li atansa la cara. Li fa un petó. Hola, papa. Papa; fa mil anys. Ha de seure. No es troba gaire bé. Li falta l’aire. Ella li pregunta si està bé. Ell contesta sí, sí, és l’emoció, sóc tan feliç. Estàs tan bonica. Ha gosat dir això a la seva filla. Ella no es posa vermella. Més aviat està pàl·lida. Diu és la primera vegada en la meva vida que em dius això, papa, una cosa tan personal. Podria plorar, però és forta. Ell sí que plora, l’home vell. Ell s’acosta. Escolteu-lo. Ets tan bonica, filla meva, com la teva mare. Com la teva mare. La cambrera s’atansa de nou, silenciosa, sembla un cigne. Suaument la Nadine li diu in a few minutes, please, i en Jocelyn entén per la música de la veu de la seva filla viva que té l’oportunitat de parlar-li i que aquesta oportunitat és ara mateix. Llavors s’hi llança. Esmaperdut. He robat a la teva mare. L’he traïda. He fugit. Em fa vergonya i sé que la vergonya que sento arriba massa tard. Jo. Jo. Busca les paraules. Jo. Les paraules no vénen. És difícil. Digue’m què puc fer perquè em perdoni. Ajuda’m. La Nadine aixeca la mà. Ja s’ha acabat. Ve la cambrera. Two large coffees, two pieces of fruit cake; yes madam, el lladre no entén res però li agrada la veu de la seva filla. Es miren. La pena ha canviat el color dels ulls de la Nadine. Abans, en l’època d’Arràs, els tenia blaus. Ara són grisos, un gris de pluja; un carrer que s’eixuga. Ella mira el seu pare. Busca a la cara trista i esvaïda el que la seva mare va estimar. Intenta retrobar-li els trets de l’actor italià, el riure clar, les dents blanques. Recorda la cara bonica que li feia petons al vespre quan ella se n’anava a dormir; els petons del seu pare que tenien gust de gelat de vainilla, de cookie, de praliné, de plàtan, de caramel. Les coses boniques que s’han viscut esdevenen lletges perquè la persona que embellia la teva vida t’ha traït? El regal meravellós d’un nen esdevé innoble perquè el nen es converteix en assassí? No ho sé, papa, diu la Nadine. Només sé que la mama no està bé; que per a ella el món s’ha enfonsat.

I quan afegeix, al cap de cinc segons, per a mi també s’ha enfonsat tot, sap que s’ha acabat.

Allarga la mà cap a la cara de la seva filla; voldria tocar-la, acaronar-la una última vegada, escalfar-s’hi, però la seva mà glaçada es queda petrificada. És un adéu curiós i trist. La Nadine finalment abaixa els ulls. En Jo entén que ella el deixa marxar sense fer-li l’afront de veure com fuig un covard. És el seu regal per haver-li dit que era bonica.

En el tren de tornada, recorda unes paraules de la seva pròpia mare quan li van dir que el seu marit acabava de morir al despatx d’un atac de cor. M’ha abandonat, el teu pare ens ha abandonat! Quin porc, quin porc! I més tard, després de l’enterrament, quan va saber que el cor li havia explotat quan estava cardant amb la responsable de material, una divorciada golafre, va callar. Definitivament. Es va empassar les paraules, es va cosir la boca i en Jocelyn encara nen havia vist el càncer del mal dels homes en el cor de les dones.

A Brussel·les va a la llibreria Tropismes, a la galeria Princes. Recorda el llibre que ella llegia, i que de vegades aixecava els ulls per adreçar-li un somriure. Estava bonica quan llegia. Semblava feliç. Demana Bella del Senyor, tria la versió en gran format, la que ella llegia. També compra un diccionari. Llavors es passa els dies llegint. Busca la definició de les paraules que no entén. Vol trobar el que la feia somiar, el que la feia bonica i que de vegades feia que alcés els ulls cap a ell. Potser veia Adrien Deume i potser l’estimava justament per això. Els homes creuen que són amables com Senyors, quan, en realitat, potser simplement són esfereïdors. Escolta els sospirs de la Bella; els aparts de la religiosa de l’amor. De vegades s’avorreix en els llargs monòlegs. Es pregunta per què no hi ha puntuació durant moltes pàgines; llavors llegeix el text en veu alta i en l’eco de la gran sala la seva respiració canvia, s’accelera; de sobte sent un vertigen, com al bell mig d’un èxtasi; una cosa femenina, graciosa, i entén la felicitat de la Jocelyne.

Però el final és cruel. A Marsella, Solal colpeja Ariane, l’obliga a anar-se’n al llit amb el seu antic amant; la bella és una meuca sense gràcia. I després, la caiguda a Ginebra. En tancar-lo, en Jocelyn es pregunta si el llibre reconfortava la seva dona per la idea que ella havia superat «l’avorriment i la lassitud» que consumeixen els amants novel·lescos i que, a la seva manera, havia assolit un amor la perfecció del qual no depenia de la roba, dels pentinats i dels barrets, sinó de la confiança i la pau.

Bella del Senyor potser era el llibre de la pèrdua i la Jocelyne el llegia per mesurar el que havia salvat.

Ara vol tornar. Té moltes paraules per a ella; paraules que no ha pronunciat mai. Ara ja sap què vol dir simbiosi.

Li fa por telefonar-li. Li fa por la seva pròpia veu. Li fa por que no despengi.

Li fan por els silencis i els sanglots. Es pregunta si simplement ha de tornar, arribar un vespre a l’hora plàcida del sopar, ficar la clau al pany, empènyer la porta. Creure en els miracles. En la cançó de Reggiani, la lletra de Dabadie,

Que hi ha algú.

Que hi ha alguna.

Des d’aquí no sento res.

I si no ets morta,

obre’m sense rancúnia.

Torno una mica tard ja ho sé.

Però potser ella ha canviat el pany. Potser ja no hi és. Llavors decideix escriure una carta.

Més tard, setmanes més tard, quan l’ha enllestida, la porta a l’oficina de correus de la plaça Poellaert, prop del palau de justícia. Està inquiet. Demana moltes vegades si el franqueig és suficient. És una carta important. Mira la mà que llança la seva carta plena d’esperances i de fugides a la cistella; i ben aviat hi cauen altres cartes, cobreixen la seva, l’asfixien, la fan desaparèixer. Se sent perdut. Està perdut.

Torna a la gran casa buida. Només hi queda el sofà blanc. Ho ha venut tot, ho ha donat tot. El cotxe, el televisor, Jason Bourne, l’Omega, no ha trobat el Patek, tant se li’n dóna.

Espera al sofà blanc. Espera una resposta que passi per sota de la porta. Espera molt de temps, molt de temps, i no arriba res. Tremola i, en els dies que passen, immòbils, el seu cos queda embalbit de fred. Ja no menja, ja no es mou. Beu uns glops d’aigua cada dia i, quan les ampolles són buides, ja no beu. De vegades plora. De vegades parla tot sol. Pronuncia els seus dos noms de pila. Era la simbiosi, no l’havia vista.

Quan comença la seva agonia, és feliç.