En Jo em va trobar a terra, a la cuina, tal com jo havia trobat la mama a la vorera, fa trenta anys.

Havíem sortit a comprar plegades quan em vaig adonar que m’havia oblidat la llista a la taula de la cuina. Vaig pujar; la mama m’esperava a la vorera.

Quan vaig tornar a baixar, en el mateix moment que sortia al carrer, vaig veure com em mirava, com obria molt la boca, però no en va sortir cap so; la cara se li va crispar, va fer la mateixa ganyota que l’horrible personatge del quadre de Munch, El crit, i es va esfondrar sobre si mateixa com un acordió. Només havien calgut quatre segons perquè em convertís en òrfena. Em vaig precipitar cap a ella, però era massa tard.

Sempre ens precipitem massa tard quan algú mor. Com per casualitat.

Hi va haver uns quants crits, una frenada. Les paraules semblava que em vessaven de la boca, com llàgrimes; m’ofegaven.

Llavors va aparèixer la taca al vestit, entre les seves cames. La taca va créixer visiblement, com un tumor vergonyós. De seguida vaig sentir a la gola el fred d’un batec d’ales, la cremada d’una urpada; llavors, després de la del personatge del quadre, després de la de la meva mare, la meva boca es va obrir al seu torn i entre els meus llavis grotescos un ocell se’n va anar volant. Així que va estar a l’aire lliure, va fer un crit terrorífic; el seu cant glacial.

Un cant de mort.

En Jo es va espantar. Es va pensar que era la grip assassina. Va voler trucar al doctor Caron, però em vaig refer i el vaig calmar. No és res, no he tingut temps de dinar, ajuda’m a aixecar-me, m’asseuré cinc minuts i se’m passarà de seguida. Estàs molt calenta, va dir ell en posar-me la mà al front. Se’m passarà de seguida et dic, tinc la regla, per això tinc calor.

La regla. La paraula màgica. Que allunya la majoria d’homes.

T’escalfo alguna cosa, va dir mentre obria la nevera, llevat que vulguis demanar una pizza. Vaig somriure. El meu Jo. El meu estimat. Podríem anar a sopar fora, per una vegada, vaig xiuxiuejar. Va somriure i va agafar una Tourtel. Em poso la jaqueta, reina, i sóc el teu home.

Vam sopar al vietnamita que hi ha a dos carrers de casa nostra. No hi havia pràcticament ningú i em vaig preguntar com s’ho feien per mantenir el negoci. Vaig demanar una sopa lleugera amb fideus d’arròs (bùn than), en Jo uns peixets fregits (cha ca), i li vaig agafar la mà, com quan érem promesos, fa vint anys. Tens els ulls brillants, va fer amb un somriure nostàlgic.

I si poguessis sentir el batec del meu cor, vaig pensar, et faria por que explotés.

Els plats van arribar força ràpid; amb prou feines vaig tocar la sopa. En Jo es va posar seriós. Que no et trobes bé? Vaig abaixar els ulls a poc a poc.

T’he de dir una cosa, Jo.

Segurament va notar la importància de la meva confessió. Va deixar els bastonets. Es va eixugar delicadament els llavis amb el tovalló de cotó —al restaurant sempre es captenia— i em va agafar la mà. Els seus llavis secs tremolaven. És alguna cosa greu? No m’espantis. Estàs malalta, Jo? Perquè…, perquè si et passés res, seria la fi del món. Em van venir llàgrimes als ulls i al mateix temps em vaig posar a riure, una rialla continguda, que s’assemblava a la felicitat. Em moriria sense tu, Jo. No, Jo, no passa res greu, no t’amoïnis, li vaig dir a cau d’orella.

Et volia dir que t’estimo.

I em vaig jurar que cap suma de diners, mai, no valdria perdre tot allò.