Aquest cap de setmana en Jo em porta a Le Touquet.

He perdut més pes, està amoïnat. Treballes massa, diu. La merceria, el bloc, la pena de la Mado. Has de descansar.

Ha reservat una habitació al modest hotel de la Forêt. Hi arribem cap a les quatre de la tarda.

A l’autopista, set Porsche Cayenne ens han avançat i m’he fixat en la seva mirada cada vegada. Les seves guspires de somni. Brillaven més que mai.

Ens refresquem a la cambra de bany humida i baixem cap a la platja pel carrer Saint-Jean. Em compra xocolata al Chat Bleu. Ets boig, li dic a cau d’orella. Has d’agafar forces, diu somrient. La xocolata té magnesi i és un antiestrès. Sí que en saps de coses, Jo.

A fora, de nou m’agafa la mà. Ets un marit meravellós, Jo; un germà gran, un pare, tu ets tots els homes que una dona pot necessitar.

Fins i tot el seu enemic; en tinc por.

Caminem una bona estona per la platja.

Uns quants velers de rodes passen a tota velocitat prop de nosaltres; les seves ales fan soroll i cada vegada em sobresalten, com quan estols d’orenetes passaven en vol ras prop de la casa de l’àvia, els estius de la meva infantesa. Fora de temporada, Le Touquet sembla una postal. Jubilats, labradors, cockers i algunes dones joves passejant pel dic amb un cotxet de nen. Fora de temporada, Le Touquet està fora de temps. El vent ens fueteja la cara, l’aire salat ens asseca la pell; tremolem, estem en pau.

Si ell ho sabés, seria un desori, seria la guerra. Si ho sabés, només voldria illes al sol, còctels de colors, sorra ardent? Una habitació immensa, llençols frescos, copes de xampany?

Caminem una hora més i després pugem fins a l’hotel. En Jo s’atura al bar, demana una cervesa sense alcohol. Jo pujo a banyar-me.

Em miro el cos nu al mirall de la cambra de bany. El meu flotador de carn s’ha desinflat, les cuixes semblen més primes. Tinc un cos en trànsit entre dos pesos. Un cos bla. Però malgrat tot, el trobo bonic. Commovedor. Anuncia una eclosió. Una fragilitat nova.

Em dic que si fos molt rica, el trobaria lleig. Ho voldria refer tot. Augment de pits. Liposucció. Abdominoplàstia. Plàstia braquial. I potser una lleugera blefaroplàstia.

Ser rica és veure tot el que és lleig, ja que tens l’arrogància de pensar que pots canviar les coses. Que només cal pagar.

Però no sóc rica. Només tinc un xec de divuit milions cinc-cents quaranta-set mil tres-cents un euros i vint-i-vuit cèntims, plegat en vuit i amagat al fons d’una sabata. Només tinc la temptació. Una altra vida possible. Una casa nova. Un televisor nou. Tot de coses noves.

Però res de diferent.

Més tard, em reuneixo amb el meu marit al restaurant. Ha demanat una ampolla de vi. Brindem. Perquè res no canviï i perquè tot duri, diu. Res de diferent.

Gràcies, allà dalt, per no haver fet efectiu encara el xec.