M’han citat a la Française des Jeux, que és a Boulogne-Billancourt, a la zona de París.

He agafat el tren d’hora aquest matí. He dit a en Jo que havia d’anar a veure uns proveïdors: Synextile, Eurotessile i Filagil Sabarent. Tornaré tard, no m’esperis. Hi ha pit de pollastre a la nevera, i samfaina. Només cal que l’escalfis.

M’ha acompanyat fins a l’estació i després se n’ha anat corrent a la fàbrica per arribar puntual al curs de formació.

Al tren, penso en els somnis de les bessones, en les seves desil·lusions cada divendres al vespre, quan les boles cauen i surten uns números diferents dels que elles han pensat, valorat, sospesat.

Penso en la meva comunitat de Deuditsdor, aquelles cinc mil princeses Aurora que somien punxar-se el dit amb el fus de la filosa perquè les despertin amb un petó.

Penso en els bucles de sis minuts del papa. En la vanitat de les coses. En el que els diners no poden arreglar.

Penso en tot el que la mama no va tenir, i que somiava tenir, i que ara jo li podria regalar; un viatge pel Nil, una jaqueta Saint Laurent, una bossa de mà Kelly, una dona de fer feines, una corona dental de ceràmica en comptes d’aquella horrible corona d’or que li espatllava el meravellós somriure, un pis al carrer Teinturiers, una vetllada a París, Moulin Rouge i Mollard, el rei de l’ostra, i néts. Deia «les àvies són millors mares, perquè una mare ja té prou feina a ser una dona». Trobo a faltar la meva mare tant com el dia que va caure. Sempre sento fred. Encara ploro. A qui he de donar els divuit milions cinc-cents quaranta-set mil tres-cents un euros i vint-i-vuit cèntims perquè ella torni?

Penso en mi, en tot el que podré fer ara, i no tinc ganes de res. Res que tot l’or del món em pugui oferir. Però això li passa a tothom?

La noia que em rep és encantadora.

Ah! És vostè la de la butlleta d’Arràs. Em fa esperar en una saleta, em dóna revistes, m’ofereix un te o un cafè; gràcies, li dic, ja n’he pres tres aquest matí, i de seguida em sento estúpida, tan provinciana, tan pallussa. Al cap de poca estona, em ve a buscar i em porta al despatx d’un tal Hervé Meunier, que m’acull amb els braços oberts, ah, ens ha fet patir molt, diu tot rient, però finalment és aquí, és el que compta. Segui, si us plau. Posi’s còmoda. Ara és a casa seva. Aquesta casa meva és un gran despatx; la moqueta és gruixuda, trec un peu de les meves sabates planes i el poso discretament al damunt per acaronar-la, enfonsar-l’hi; una climatització suau difon una temperatura agradable i, més enllà dels vidres, hi ha altres edificis de despatxos. Semblen quadres immensos, Hopper en blanc i negre.

Aquest és el punt de partida de les noves vides. Aquí, davant d’Hervé Meunier, es descobreix la poció màgica. Aquí es rep el talismà que canvia la vida.

El Grial.

El xec.

El xec al teu nom. A nom de Jocelyne Guerbette. Un xec de 18.547.301 euros i 28 cèntims.

Em demana la butlleta i el carnet d’identitat. Ho comprova. Fa una breu trucada. El xec estarà a punt d’aquí a dos minuts, vol un cafè? Tenim tota la gamma de Nespresso. Aquesta vegada no contesto. Com vulgui. Personalment m’encanta el Livanto, pel seu toc untuós, mmm!, suau, deliciós, boníssim, bé, continua, mentre esperem m’agradaria que conegués una persona. De fet, l’ha de conèixer.

És un psicòleg. No sabia que tenir divuit milions era una malaltia. Però me n’estic de fer cap comentari.

El psicòleg és una psicòloga. S’assembla a Emmanuelle Béart; com ella, té els llavis de la Daisy, l’amiga del ratolí Mickey, uns llavis tan inflats, diu el meu Jo, que explotarien si els mosseguessin. Porta un vestit jaqueta negre que en fa ressaltar la cirurgia plàstica; m’allarga una mà ossuda i em diu que no m’entretindrà gaire estona. Li calen quaranta minuts per explicar-me que el que em passa és una gran sort i una gran desgràcia. Sóc rica. Em podré comprar tot el que vulgui. Podré fer regals. Però compte. No m’he de refiar. Perquè quan es tenen diners, de sobte t’estimen. De cop i volta els desconeguts t’estimen. Li demanaran matrimoni. Li enviaran poemes. Cartes d’amor. Cartes d’odi. Li demanaran diners per curar la leucèmia d’una nena que es diu Jocelyne, com vostè. Li enviaran fotos d’un gos martiritzat i li demanaran que sigui la seva padrina; li prometran una gossera amb el seu nom, croquetes, paté, un concurs de gossos. La mare d’un nen amb miopatia li enviarà un vídeo punyent en el qual veurà com el menut cau per l’escala i es clava un cop de cap contra la paret, i li demanarà diners per instal·lar un ascensor a casa. Una altra li enviarà fotos de la seva pròpia mare bavejant, fent-se caca a sobre, i li demanarà amb els ulls plens de llàgrimes i de dolor que l’ajudi a pagar algú que l’atengui a casa, i fins i tot li enviarà el formulari perquè pugui deduir la part d’impostos corresponent a l’assistència. Una Guerbette de Pointe-à-Pitre li dirà que és la seva cosina i li demanarà diners per comprar un bitllet per venir-la a veure, després diners per a un apartament, després diners per trobar el seu amic curandero que li farà perdre aquests quilos de més. Per no parlar dels banquers. Paraules ben ensucrades. Senyora Guerbette per aquí, reverències per allà. Tinc unes inversions exemptes d’impostos. Inverteixi en els departaments d’ultramar. La llei Malraux. La llei Scellier. L’or, el totxo i les pedres precioses. No li parlaran d’impostos. De l’Impost de Solidaritat sobre la Fortuna. Dels controls fiscals. Ni de les seves comissions.

Entenc la malaltia de la qual parla la psicòloga. És la malaltia dels qui no han guanyat, són les seves pròpies pors les que intenten inocular-me, com una vacuna del mal. Protesto. Però hi ha gent que hi ha sobreviscut. Només he guanyat divuit milions. I els que n’han guanyat cent, cinquanta, fins i tot trenta? Justament, em contesta la psicòloga amb un posat misteriós, justament. Llavors, només llavors, accepto un cafè. Un Livato, crec, o potser un Livatino, en tot cas era cremós. Amb un terròs de sucre, gràcies. Hi ha hagut molts suïcidis, em diu la dona. Moltes, moltes depressions, divorcis, odis i drames. S’han vist ganivetades. Ferides amb els mànecs de la dutxa. Cremades de gas butà. Famílies destrossades, fetes malbé. Nores que enganyen, gendres alcohòlics. Contractes per eliminar algú; sí, com en el cinema negre. Sé d’un sogre que va prometre mil cinc-cents euros a qui eliminés la seva dona. Ella havia guanyat una mica menys de setanta mil euros. Un gendre que va tallar dues falanges per aconseguir el codi d’una targeta de crèdit. Signatures falses, escriptures falses. Els diners fan tornar boig, senyora Guerbette, és l’origen de quatre de cada cinc crims. D’una depressió de cada dues. No tinc cap consell per donar-li, conclou, només aquesta informació. Tenim un departament de suport psicològic, si el necessita. Deixa sobre la taula la tassa de cafè en la qual no ha mullat els seus llavis inflats. N’ha dit res als seus pròxims? No, li contesto. Perfecte, diu; podem ajudar-la a donar-los la notícia, a trobar les paraules per minimitzar el xoc, perquè serà un xoc, ja ho veurà. Té fills? Faig que sí amb el cap. Doncs bé, ja no la veuran només com una mare, sinó com una mare rica, i voldran la seva part. I el seu marit, deu tenir una feina modesta; doncs bé, voldrà deixar de treballar, encarregar-se de la vostra fortuna, i dic la vostra fortuna, perquè a partir d’ara també serà d’ell ja que l’estima, ah sí, li dirà que l’estima, durant els dies i els mesos pròxims, li regalarà flors, en sóc al·lèrgica, la tallo, doncs…, bombons, jo què sé, continua, en tot cas l’aviciarà, l’adormirà, l’enverinarà. És un guió escrit per endavant, senyora Guerbette, escrit des de fa molt de temps, la cobejança ho crema tot al seu pas; recordi els Borja, els Agnelli i, més recentment, els Bettencourt.

Després em fa prometre que he entès bé tot el que m’ha dit. M’allarga una targeta amb quatre números d’urgència; no dubti a trucar-nos, senyora Guerbette, i no se n’oblidi, a partir d’ara l’estimaran per una altra cosa que no és vostè. Després em porta de nou al despatx d’Hervé Meunier.

Que em somriu obertament.

Les seves dents em recorden les del venedor del nostre primer cotxe de segona mà, un Ford Escort blau del 1983, un diumenge de març al pàrquing de Leclerc. Plovia.

Aquí té el xec. Divuit milions cinc-cents quaranta-set mil tres-cents un euros i vint-i-vuit cèntims, articula lentament com si anunciés una condemna. Està segura que no s’estima més una transferència bancària?

N’estic segura.

De fet, ja no estic segura de res.