No oblida cap dels nostres aniversaris. Els caps de setmana, li agrada fer bricolatge al garatge. Fa petits mobles que venem als encants. Fa tres mesos, va instal·lar el wi-fi perquè jo havia decidit escriure un bloc sobre les meves labors de punt. De vegades, després d’algun àpat, em fa un pessic a la galta i em diu ets maca, Jo, ets una bona dona. Ja ho sé. Us pot semblar una mica masclista, però li surt del cor. És així, en Jo. No coneix gaire bé la finor, la lleugeresa, la subtilesa de les paraules. No ha llegit gaires llibres; s’estima més els resums que els raonaments; les imatges que els textos. Li agradaven molt els episodis de Colombo, perquè des del principi ja se sabia qui era l’assassí.

A mi, en canvi, m’agraden les paraules. M’agraden les frases llargues, els sospirs que s’eternitzen. M’agrada quan les paraules de vegades amaguen el que diuen; o ho diuen d’una manera nova.

Quan era petita escrivia un diari. Ho vaig deixar de fer el dia que va morir la mare. La seva caiguda també va fer caure la meva ploma i va fer que moltes coses s’estavellessin.

Quan parlem, en Jo i jo, sobretot sóc jo qui xerra. Ell m’escolta mentre beu una cervesa de mentida; de vegades fins i tot fa que sí amb el cap, com per dir-me que ho entén, que s’interessa per les meves coses i, tot i que no és veritat, és amable per part seva.

Per als meus quaranta anys, va demanar una setmana de vacances a la fàbrica, va deixar els nens a casa de la seva mare i em va portar a Étretat. Vam anar a l’hotel de l’Aiguille Creuse, en règim de mitja pensió. Vam passar quatre dies meravellosos i em va semblar, per primera vegada en la vida, que estar enamorada era allò. Fèiem llargues passejades pels penya-segats agafats de la mà; de vegades, quan no hi havia altres passejants, em clavava contra les roques, em feia un petó a la boca i la seva mà trapella es perdia en les meves calces. Tenia paraules simples per descriure el seu desig. El pernil sense la cotna. Em fas trempar. M’excites. I un vespre, a l’hora violeta al penya-segat d’Aval, li vaig dir gràcies, li vaig dir fes-me teva, i em va fer l’amor a fora, ràpid, amb violència; i va estar bé. Quan vam tornar a l’hotel, teníem les galtes enceses i la boca seca, com uns adolescents una mica beguts, i va ser un bell record.

Els dissabtes, a en Jo li agrada sortir amb els nois de la fàbrica. Juguen a cartes al Café Georget, s’expliquen coses d’homes; parlen de dones, intercanvien somnis, de vegades xiulen les noies de l’edat de les seves filles, però són bons paios; gos que lladra no mossega, com diem aquí; són els nostres homes.

A l’estiu, els nens van a casa dels seus amics i en Jo i jo baixem cap al sud per passar tres setmanes a Villeneuve-Loubet, al càmping Sourire. Hi retrobem J.-J. i Marielle Roussel que vam conèixer allà, per casualitat, fa cinc anys —són de Dainville, només a quatre quilòmetres d’Arràs!—, i Michèle Henrion, de Villeneuve-sur-Lot, la capital de la pruna, una dona més gran que nosaltres, soltera; això és perquè xucla el pinyol, diu en Jo, perquè menja conys. Licor de pastís que fa posar alegre, graellades, sardines; la platja de Cagnes davant de l’hipòdrom quan fa molta calor, una o dues vegades a Marineland, els dofins, els lleons marins i després els tobogans d’aigua, els nostres crits d’esglai cada vegada, que acaben en rialles i alegria infantils.

Sóc feliç amb en Jo.

No és la vida que somiaven les meves paraules al diari de l’època en què la mama era viva. La meva vida no té la gràcia perfecta que ella em desitjava al vespre, quan venia a asseure’s al meu costat, al llit; quan m’acaronava suaument els cabells i em deia a cau d’orella: tens talent, Jo, ets intel·ligent, tindràs una vida bonica.

Fins i tot les mares menteixen. Perquè elles també tenen por.