He dut a terme totes les coses de la meva última llista amb alguns detalls. Finalment m’he fet una depilació integral dels engonals —és curiós, quedes com una nena petita— i encara no he decidit a qui donaré el milió. Espero el somriure inesperat, una notícia al diari, una mirada trista i benvolent; espero un senyal.

He passat dues setmanes meravelloses a Londres amb la meva filla. He retrobat els antics moments, quan la crueltat d’en Jo feia que em refugiés a la seva habitació, on ella m’acaronava els cabells fins que jo recuperava la calma d’un estany. M’ha trobat bonica, jo l’he trobat feliç. En Fergus, el seu enamorat, és l’únic irlandès d’Anglaterra que no beu cervesa i aquest detall em va convertir en una mare satisfeta. Un matí, ens va portar a Bristol, em va fer visitar l’estudi Aardam, on ell treballava; va donar la meva cara a una florista davant de la qual en Gromit passava corrent perseguit per un gos minúscul. Va ser un dia tan bell com els de la infantesa.

Quan ens vam separar a Saint-Pancras, no vam plorar. La Nadine em va dir que el seu pare l’havia anat a veure feia força temps, tenia un aspecte abatut, però jo no l’escoltava, i llavors ella em va dir a cau d’orella unes paraules de mare: et mereixes una bona vida, mama, ets una bona persona, intenta ser feliç amb ell.

Ell. El meu Vittorio Gassman; fa més d’un any i mig que visc al seu costat. Està tan guapo com el dia del nostre petó al Negresco, els seus llavis han guardat el perfum de l’Orange Pekoe, però quan ara em besa, el cor no se m’accelera, la meva pell no té calfreds.

Va ser l’única illa en la meva pena.

Li vaig trucar just després que l’encarregat d’en Jo em va confirmar que havia demanat una setmana de vacances. El dia que vaig saber que m’havia traït. Li vaig trucar sense pensar ni per un moment que es recordaria de mi, potser només era un depredador que entabanava la fidelitat de les dones amb una tassa de te al bar del Negresco, sota la deliciosa temptació de desenes d’habitacions buides. De seguida em va reconèixer. L’esperava, va dir. Tenia la veu greu, tranquil·la. Em va escoltar. Va entendre la meva còlera. Va entendre la mutilació. I va pronunciar les seves quatre paraules de reverència, deixi que l’ajudi.

El sèsam que m’obria. Finalment feia una incisió. Feia de mi la Bella etèria; Ariane Deume al caire del buit un divendres de setembre del 1937 a Ginebra.

Vaig deixar que m’ajudés. M’hi vaig lliurar.

Anem cada dia a la platja i cada dia ens asseiem sobre els còdols incòmodes. No he volgut cadiretes de tela ni coixins. Ho vull tot com en el nostre primer dia, el dia del meu somni d’amant possible; el dia en què vaig decidir que ni la maldat d’en Jo ni la meva solitud no eren raons suficients. No lamento res. M’havia ofert a en Jo. L’havia estimat sense resistència ni segones intencions. Al final havia estimat el record de la seva mà humida en la meva en la nostra primera trobada al Tabac des Arcades; encara plorava d’alegria quan tancava els ulls i sentia les seves primeres paraules, vostè sí que és una meravella. M’havia avesat a la seva olor agra, animal. Li havia perdonat moltes coses perquè l’amor requereix molt perdó. M’havia preparat per envellir al seu costat sense que m’hagués dit mai paraules boniques, una frase càlida, ja sabeu, aquelles bestieses que fan capgirar el cor de les noies i les tornen fidels per sempre més.

Havia intentat aprimar-me no perquè ell em trobés més bonica, sinó perquè se sentís orgullós de mi.

Ets bonica, em diu el que aprofita ara la meva bellesa, encara que jo volia ser bonica per a un altre; però m’agradaria veure’t somriure de tant en tant, Jo. És un home bo, que no ha conegut la traïció. El seu amor és pacient.

De vegades, al vespre, somric, quan tornem a casa, en aquesta immensa i encantadora casa de Vilafranca de Mar de la qual vaig signar el contracte de compra amb desimboltura, el xec amb lleugeresa; quan hi trobo el papa, assegut a la terrassa, amb la infermera al costat; el papa que mira el mar i busca en els núvols, amb els seus ulls de nen, pareidolies: óssos, mapes de terres promeses, dibuixos de la mama.

Somric durant sis minuts quan li invento una vida nova en la frescor del capvespre.

Ets un gran metge, papa, un investigador eminent; et van fer cavaller de la Legió d’Honor a proposta del ministre Hubert Curien. Has descobert un medicament contra els aneurismes basat en l’enzim 5-lipoxigenasa i estaves a la llista dels nominats als premis Nobel. Fins i tot havies preparat un discurs en suec i cada dia venies a assajar-lo a la meva habitació i jo reia del teu accent gutural i greu. Però aquell any el van guanyar Sharp i Roberts per haver descobert els gens duplicats.

Era ahir al vespre i al pare li havia agradat la seva vida.

Aquest vespre ets un contratenor fabulós. Ets guapo i les dones criden i estan boges per tu. Has estudiat a l’Schola Cantorum de Basilea i el Juli Cèsar a Egipte de Händel t’ha fet famós; sí, i va ser així que vas conèixer la mama. Et va felicitar després de la funció, et va venir a veure al camerino, portava roses sense espines a la mà, plorava; et vas enamorar d’ella i ella et va abraçar.

Unes llàgrimes li pugen als ulls, brillants, felices.

Demà t’explicaré que has sigut el pare més meravellós, el més extraordinari de tots. T’explicaré que la mama t’obligava a dutxar-te cada dia quan tornaves de la feina, perquè tenia por que el clorur de dodecil ens transformés en monstres de La Soupe aux choux. T’explicaré les nostres partides de Monopoly, et diré que feies trampes per deixar-me guanyar i et confessaré que una vegada em vas dir que era bonica, que et vaig creure i que allò em va fer plorar.

Sí, al vespre somric; de vegades.