Quan tenia onze anys, somiava fer un petó a en Fabien Derôme i va ser la Juliette Bocquet qui el va aconseguir.

El 14 de juliol dels meus tretze anys vaig ballar «L’été indien» i vaig pregar perquè la meva parella de ball em fiqués la mà al pit incipient; no va gosar. Després de les lentes, vaig veure com reia amb els seus amics.

L’any dels meus disset anys vaig somiar que la meva mare s’aixecava de la vorera on havia caigut brutalment fent un crit que no li havia sortit, vaig somiar que no era veritat, que no era veritat, que no era veritat; que de cop i volta no li havia sortit aquella taca entre les cames que li mullava vergonyantment el vestit. Als disset anys somiava que la meva mare era immortal, que un dia em podria ajudar a cosir el meu aixovar de casament i que m’aconsellaria a l’hora de triar el ram, el pastís, el color pàl·lid dels confits.

Als vint anys somiava ser estilista, anar-me’n a París a fer el curs de l’Studio Berçot o d’Esmod, però el meu pare ja estava malalt i vaig acceptar aquella feina a la merceria de la senyora Pillard. Llavors somiava en secret amb Solal, el príncep blau, Johnny Depp i el Kevin Costner de l’època en què no s’havia fet implants, i va ser en Jocelyn Guerbette, el meu Venantino Venantini rodanxó, amablement grassonet i complimentós.

Ens vam veure per primera vegada a la merceria, quan va venir a comprar trenta centímetres de randa de Valenciennes per a la seva mare, una randa de fusos de fils continus, molt fina, amb motius treballats més foscos; una meravella. Vostè sí que és una meravella, em va dir. Em vaig posar vermella. El cor se’m va accelerar. Va somriure. Els homes saben els desastres que algunes paraules desfermen en el cor de les noies; i nosaltres, pobres idiotes, ens encantem i caiem en el parany, contentes que un home ens n’hagi parat un.

Em va proposar de fer un cafè quan plegués de la botiga. Havia somiat cent vegades, mil vegades, que arribés el moment en què un home em convidés, que em fes la cort, que em desitgés. Havia somiat que em raptarien, que se m’endurien ben lluny embolcallada en el rugit d’un cotxe ràpid, empesa dalt d’un avió que volaria cap a unes illes. Havia somiat còctels vermells, peixos blancs, pebre vermell i gessamí, però no un cafè al Tabac des Arcades. No aquella mà humida sobre la meva. No aquelles paraules sense gràcia, aquelles frases olioses, aquelles mentides ja.

Aleshores, aquell vespre, després que en Jocelyn Guerbette m’hagués fet un petó, afamat i impacient, després que jo l’hagués rebutjat amb delicadesa i que es va haver allunyat prometent-me que em vindria a veure l’endemà, vaig obrir el meu cor i vaig deixar que els meus somnis se n’anessin volant.